dimarts, 30 de gener de 2018

Encara no

X era el que, habitualment, s’anomena una rata de biblioteca. Un erudit amant dels llibres, apassionat per tot el que representen, enamorat de tot el que els envolta. De ben jove havia decidit dedicar la seva vida, talment com si fes un vot religiós, a l’apassionant tasca de llegir, de saber, d’abastar, comprendre i absorbir tots els coneixements abocats en els llibres. No se li escapaven els problemes i inconvenients que comportava una decisió com aquesta. Hauria de renunciar a qualsevol tipus de diversió, d’entreteniment, de distracció, oblidar-se d’amics i viatges, de possessions i bens materials; hauria de renunciar, també, a la companyia humana, fins i tot a la d’una persona estimada al seu costat.

Però X va creure que a tot podia renunciar, que de tot se’n podia estar, que res més no necessitaria si tenia llibres: llibres per estimar, llibres per buscar, trobar i posseir, llibres que el consolessin i l’esperonessin, llibres que el fessin patir, somiar i gaudir, llibres que li produïssin, una vegada i una altra, plaers i sensacions, enlairaments místics i descensos infernals que cap altra creació humana no podria ni tan sols intentar imitar.

Metòdic, disciplinat, posseït per aquella mena de deliri que domina ments que es creuen predestinades a complir un deure, un manament diví, X va ordenar i disposar, amb tan sols 15 anys de vida, la resta sencera de la seva existència. Es va marcar horaris i calendaris, sessions de treball i estudi, jornades de lectura i repàs; va distribuir autors, temes, èpoques i estils en anys, lustres i dècades i, sense més dilació que la necessària per trobar una modesta feina en una biblioteca pública, es va llançar a la tasca que hauria d’omplir la seva vida sencera: llegir.

Llegir. Llegir, conèixer, saber. Durant anys i anys, per les seves mans -i pels seus ulls, records, sentits, memòria-, van desfilar els clàssics grecs i els llatins, els autors russos del segle XIX, ciència ficció i novel·les de viatges, els trobadors occitans i els vells mestres del saber xinès, les epopeies mesopotàmiques i les narracions centenàries africanes, el segle d’or espanyol i el realisme brut nord-americà.

Acompanyat de Shakespeare, Sòfocles i Cervantes es va endinsar en tot el que de més fosc i més lluminós té l’ànima humana. Servet i Averroes li van obrir l’interior del cos humà, fins a extrems microscòpics, alhora que Aristarc de Samos, Galileu i Hawking li obrien l'exterior, més enllà de l’altre extrem de l’Univers. Va travessar deserts amb Ibn-Batutta i Marco Polo, va creuar mars amb Colom, Camoens i Homer, va descendir per avencs i precipicis amb Verne i escalar cims amb Verdaguer.

Mitra, Buda, Mahoma, Quetzalcóatl li van abocar pensaments i paràboles, consells, admonicions, premis i càstigs a la seva tasca diària. Nietzsche i Dostoievski, Virginia Wolf i García Márquez, Josep Pla i Isaac Asimov i Goscinny i Uderzo es van alternar per dur-lo amunt i avall per la curta escala que porta del no res al tot, del pessimisme a l’optimisme, de la joia de viure a la desesperació de viure. I quan somiava, es deixava amarar per Freud i Borges.

Van anar passant el temps i els llibres, els anys i les lectures. La biblioteca municipal augmentava incessantment els seus fons mentre X, per la seva banda, acumulava més i més llibres a casa seva.

X era conscient, òbviament, que la seva missió era, per definició, inabastable, inacabable, impossible. Tots els llibres. Tots els llibres. TOTS ELS LLIBRES. Ell mai no s’havia proposat de llegir tots els llibres. Però sí que s’havia proposat llegir-ne més que ningú. Creia, sabia, estava convençut que els llibres podien dur-lo a un estat de coneixement, a una noció de saviesa, a un punt de discerniment a on no hi havia arribat cap altre ésser humà abans que ell. Això el feia sentir-se eufòric, gairebé embriac, pres d’un estat d’ànim que el feia diferenciar-se, personalitzar-se, enlairar-se per damunt i per davant de milions i milions de lectors que l’havien precedit. Vint-i-un segles d’història cristiana, catorze de la musulmana, quaranta de la xinesa, cinquanta-cinc de la història del llibre el contemplaven satisfets des dels prestatges de la biblioteca i de casa seva, li omplien el cap de reflexions, de cabòries, de penes i d’alegries.

Un cop arribat al cim del coneixement, però, es va adonar que tan sols havia fet la part més senzilla, més planera i menys feixuga del seu camí. Un estrany neguit anava creixent, de mica en mica, en el seu interior, un neguit que no aconseguia apaivagar. Somnis estranys, aparicions fugaces, espurnes de clarividència l’assaltaven cada cop més assíduament, insinuant-li, xiuxiuejant-li, fent-li palès, finalment, que alguna cosa fallava, que alguna cosa no encaixava, que alguna cosa faltava encara. Encara?

Durant anys, la paraula “encara” el va turmentar i perseguir, el va acompanyar a tothora, el va despertar al matí i acomiadar-lo a la nit. Però ara? Què podia faltar, encara? Aquesta idea va començar a obsessionar-lo, a angoixar-lo, a trastocar-lo. Abans sabia què significava “encara” i això, d’alguna manera, li permetia fer plans, marcar-se terminis, determinar un objectiu, però en aquells moments el significat d’”encara” se li escapava totalment. Tenia tots els llibres: tenia, doncs, tot el coneixement, tot la saviesa, tot el poder.

Més i millor coneixement, més i millor saviesa que cap altra persona abans que ell. Una esgarrifança va aturar en sec els seus pensaments. Una espurna de llum pugnava per obrir-se pas al seu cap. Alguna cosa, alguna idea intentava aflorar i expressar-se, fer-li entendre quelcom. I de cop, ho va veure, ho va entendre. “Abans. Més i millor que cap altra persona abans.”

Per un instant va pensar que el seu món s’enfonsava, va creure precipitar-se en un abisme sense fi xuclat per un vertigen que semblava no aturar-se mai.

Hammurabi no va conèixer Virgili, ni Virgili va conèixer Confuci, ni Confuci va conèixer Chrétien de Troyes, ni Chrétien de Troyes va conèixer Sant Joan de la Creu, ni Sant Joan de la Creu va conèixer Voltaire, ni Voltaire va conèixer Agatha Christie, ni Agatha Christie va conèixer X, ni X...

A qui no coneixeria mai X?

Qui hi hauria després d’X? Qui el substituiria, qui l’igualaria? Qui superaria X? Encara li faltava quelcom, doncs, però aquest quelcom estava tan lluny del seu abast com ho havien estat les obres de Tolstoi, Mercè Rodoreda o Italo Calvino per a Maquiavel o Ramon Llull.

Un instant abans de caure en la desesperació més absoluta, X va trobar la solució. Amoïnat per no haver-se’n adonat abans, esperonat novament per l’esquer d’un nou repte que desafiar, va decidir que trobaria la solució als llibres. Tot està als llibres, va pensar. El que es va escriure, el que s’escriu ara, el que s’escriurà demà i demà passat i d’aquí a un segle. Tot està en els llibres. Tot. Fins i tot en els que encara no s’han escrit.

Ara ho veia clar. Veia com, fins aleshores, durant anys, amb prou feines havia gratat una mínima part del saber acumulat en els llibres. Veia com llegir, estudiar, consultar eren tasques que qualsevol podia fer i que, de fet, així havia sigut sempre. Veia que ningú, tret d'ell, havia copsat encara com i de quina manera s'havia d'abordar la tasca suprema del coneixement absolut.

Com cada dilluns, l’ajudant de la biblioteca es va disposar a iniciar el seu torn de treball a primera hora del matí. Es va sorprendre, però, en trobar-se la porta tancada. Disposava de claus pròpies però les vegades que n’havia fet ús es podien comptar amb els dits d’una mà. Senzillament, fos a l’hora que fos, X hi era gairebé sempre, a la biblioteca. La seva sorpresa es va convertir en astorament i horror a la vista de l’espectacle que va descobrir. La biblioteca sencera era un caos total de prestatgeries esbotzades, de llibres, papirs i documents escampats per tot arreu. No quedava cap lleixa al seu lloc, cap racó dels prestatges sense regirar, i pel terra s’acumulaven muntanyes de pàgines, de cobertes i solapes estripades, esquinçades, tot fet a bocins, arrancat i escampat. En alguns punts, l’acumulació de restes de llibres impedia d’accedir a passadissos i estances.

La policia va decidir, amb bon criteri, enviar un parell d’agents i l’ajudant de la biblioteca a casa d’X mentre la resta d’agents començava a escorcollar la biblioteca per si entre les restes s’hi amagava alguna sorpresa desagradable.

La casa d’X s’havia convertit, en el decurs de dècades, en una immensa biblioteca, la seva particular, on s’hi amuntegaven milers i milers de llibres, que havien anat envaint dia rere dia fins a l’últim racó practicable. Parets, envans, altells, tota la casa vessava de llibres. N’hi havia a les habitacions, a la cuina, a les golfes, al servei i al safareig. S’acumulaven sota i sobre els escassos mobles, als replans i a les escales, als ampits de les finestres. I a l’igual que a la biblioteca, l’estat de la casa era el mateix. Hi regnaven la desolació i la destrucció més absolutes. Fins on arribava la vista, no hi quedava cap llibre sencer, cap llibre al seu lloc, cap llibre intacte.

A X el van trobar assegut damunt una pila enorme de llibres, a la sala de lectura, l’espai més gran -i el més arrasat per la fúria destructora que s’havia desfermat-, de la casa. Amb aire absent, es limitava a trencar llibres, a estripar-ne els fulls, mentre es rebolcava i es capbussava, literalment, entre fragments esmicolats, que li arribaven fins a l’altura del cap, del bo i millor de la literatura mundial. De vegades, s’aturava uns instants i llegia febrilment algun tros, com si l’hi anés la vida. Després, l’apartava, decebut, i tornava a gatejar per entre les muntanyes de llibres, sense parar de furgar, de buscar.

Durant tot el cap de setmana, sense menjar ni beure ni dormir, X s’havia dedicat a destruir tots els llibres que tenia al seu abast, primer a la biblioteca i després a casa seva. El seu estat era lamentable: brut i esgotat i absolutament aliè al que li estava passant, en algun moment del seu desvariejament havia decidit despullar-se totalment. No anava nu, ja que anava cobert amb bocins de pàgines i retalls de llibres que duia adherits al cos. Estava totalment embolicat, embolcallat, arrebossat en pàgines i pàgines de llibres. En alguns punts del seu cos, n'hi havia un pam de gruix. Tot ell era un immens llibre. Havia fet servir cinta adhesiva i esparadrap en algun cas, però també cordes i gomes elàstiques. Els agents de policia van descobrir, horroritzats, que en determinats punts del cos fins i tot havia fet servir grapes, cargols i claus. Les pàgines, els retalls, les restes de llibres formaven una massa homogènia, compacta, barrejada amb sang, vòmits i excrements que li donava una aparença fantasmagòrica. Absort en els seus pensaments i capficat en la seva dèria, X prosseguia incansable buscant i remenant llibres, arrencant-ne fulles, estripant-les i enganxant-se-les.

X no va oposar cap resistència quan els agents de policia se’l van endur. Va morir poques setmanes després, ingressat a l’hospital psiquiàtric municipal. Mai més no va recobrar el seny i no va tornar a dirigir-li la paraula a ningú. Cap persona no va poder saber què li havia passat, què havia succeït. Només unes poques frases, a penes una dotzena de paraules s’escapaven de la seva boca, repetides una vegada i una altra i una altra, monòtonament, incansablement:

- Encara no he acabat. Encara no. Però tot està als llibres.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada