dilluns, 28 d’agost de 2017

Avís per a navegants

No era la primera vegada que en veia. De rates, vull dir. Al jardí de casa. De tant en tant en passa alguna, mentre fa la ronda pels horts dels veïns. Normalment, no m‘amoïnen gaire; els gats dels voltants ja s’encarreguen d’elles. Si repeteixen la visita o veig que tafanegen massa, paro alguna trampa o poso una mica de verí i llestos.

És el que vaig fer abans d’ahir al vespre. Com de costum, vaig deixar, aquí i allà, algun paquetet emmetzinat, d’aquests que venen a les drogueries. Em vaig fer acompanyar pel meu fill. Vaig pensar que amb 9 anys podia veure i aprendre en què consistia –i els perills que comporta- el que estava fent.

L’endemà al matí, una recerca pel jardí ens va procurar una parell de rats petits, cadells hauria dit. S’havien arraulit, mentre agonitzaven, a la porta del carrer, la que hi ha en un angle del jardí. No era la rata que jo havia vist però ja feien el fet: Avís per a navegants, vaig pensar!

En acabat, ho vaig oblidar tot ràpidament.

Fins ara mateix. Mentre feinejava a la taula del despatx, a tocar de la finestra, m’he parat a observar el meu fill. Jugava en silenci, a l’altra banda de l’habitació, d’esquenes a mi, aliè a qualsevol preocupació. Per un moment, m’ha envaït un enorme sentiment de tendresa.

Alguna cosa, però, ha començat a anguniejar-me i m’ha desvetllat dels meus pensaments. Un neguit, un punt d’angoixa, un dring amarg a la boca de l’estómac. La sensació estranya anava creixent i no podia identificar què la provocava. I la sensació, la sensació que tens quan algú, d’amagat teu, et mira, et vigila...

I m’he girat lentament cap a la finestra, mentre se m’eriçaven tots els pèls del cos. Hi havia una rata allà. “La” rata. Perquè, instintivament, he sabut que no era qualsevol rata sinó la que jo havia vist abans d’ahir. Ho sabia, ho sabia, era ella. S’estava a 2 o 3 pams de distància; l’hauria pogut tocar estirant la mà, només el vidre ens separava.

M’he quedat glaçat. No em fan por o un fàstic especials, però en qualsevol altre moment hauria fet un bot a la cadira. Aquest cop, però, no he mogut ni un múscul, m’he quedat absolutament paralitzat. Hi havia quelcom que no encaixava i el neguit de l’estómac anava in crescendo.

La rata s’ha incorporat sobre les potetes del darrere i m’ha mirat fixament. No era una mirada perduda ni de por. Era una mirada de desafiament. I jo no podia apartar els meus ulls de la seva mirada. Després, ha fet un cop imperceptible amb el cap i l’ha girat, esguardant l’interior de l’habitació, i ha fixat la seva mirada en alguna cosa que hi havia darrere meu. Era una mirada d’odi, plena de rancúnia. El seu moviment de cap ha guiat el meu i, com si m’haguessin donat una ordre, he mirat el que mirava ella. El meu fill.

Quan m’he girat un altre cop cap a la finestra, la rata ja em tornava a mirar fixament, implacablement. Hauria hagut d’apartar-me o espantar-la o posar-me a córrer, no ho sé, però m’era impossible. El meu cervell m’enviava ordres assenyades, d’autocontrol però els meus budells i el meu instint emetien continus senyals d’alarma.

I una altra vegada, després d’uns segons interminables en què no ha deixat de mirar-me de fit a fit, ha tornat a fer un copet de cap, com si tornés a invitar-me a seguir la seva mirada. Ara, ha mirat cap a l’exterior. Jo també ho he fet, d’esma, però abans de mirar el que ella estava mirant, jo ja sabia què hi trobaria.

La porta del carrer, la que hi ha en un angle del jardí.