dimecres, 21 de gener de 2015

La Coronela de Barcelona

Milicià del batalló de santa Eulàlia

Les activitats de recreació o reconstrucció històrica -és a dir, escenificacions de grup en què es reprodueixen fets històrics, habitualment de tipus militar- han experimentat un gran auge en el nostre país en els darrers anys. A països com els Estats Units (guerra de Secessió), França (època napoleònica), Itàlia (lluita per la independència i la reunificació de finals del s. XIX) aquestes activitats són força habituals des de fa molts anys; a Catalunya, en canvi,són més recents. Al nostre país, aquest interès s'ha centrat, bàsicament, en la Batalla de l'Ebre i,sobre tot, la guerra de Successió.  

L'Associació de Recreació i Reconstrucció Històrica “La Coronela de Barcelona” i els Miquelets de Catalunya són algunes de les associacions que tenen com a objectiu fer reviure i honorar els milicians i soldats que van lluitar en defensa de les llibertats catalanes fins a la derrota de l'11 de setembre de 1714. Els seus membres llueixen reproduccions fidedignes d’uniformes, armes, banderes, estendards, etc.

Bandera regimental dels Notaris Censídics

La Coronela era el nom que rebien les milícies urbanes de les principals ciutats de Catalunya durant la guerra de Successió i estaven formades per ciutadans enquadrats per gremis d’oficis. Les seves funcions eren merament  defensives i, en el cas de la de Barcelona, estava sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent. Els seus antecedents cal buscar-los en la host, un exèrcit reclutat pel senyor feudal entre els seus vassalls. A Barcelona, la host ciutadana rebia el nom de Sagramental o Sometent i va ser reorganitzada el 1646, en el marc de la guerra dels Segadors; al Principat, la host reial la convocava el comte-rei.

Les ordenacions jurídiques d’aquest reclutament estaven recollides en els Usatges de Barcelona (Princeps namque) i estipulaven que els homes lliures d’entre 16 i 60 anys en edat de combatre tenien el dret i el deure de comparèixer en defensa del rei i de la terra en cas d’atac. Això implicava que Catalunya era un poble en armes, amb ciutadans que podien tenir, manejar i ostentar armes, fet que es considerava un símbol de llibertat. A més, el rei no podia mobilitzar els catalans en una guerra d’agressió a un altre país; només podia invocar els Usatges, únicament i exclusivament, en defensa de la terra, en defensa de Catalunya en cas d’un atac estranger.

Timbaler del Gremi de Carnissers

L’Associació de Recreació i Reconstrucció Històrica “La Coronela de Barcelona” ha recuperat les companyies de Mestres Sastres, Matalassers, Carnissers, Forners, Mercaders, Notaris Causídics, Hostalers i Taverners, Hortolans de Sant Antoni i Argenters, a més de fornir la Plana Major de Comandament (Conseller 2n, Sergent Major, Tabal Major i general Villarroel). També ha recuperat les banderes de Santa Eulàlia  i Sant Jordi i les dels regiments de les companyies de Matalassers, Mestres Sastres, Carnissers, Hostalers i Taverners i Hortolans de Sant Antoni.

El seu lema és Donec perficiam (Fins a aconseguir-ho), que era també el de les Reials Guàrdies Catalanes, el cos d’elit que formava la guàrdia personal de l’arxiduc Carles d’Àustria durant la guerra de Successió.

Mestre Sastre

A més de la seva participació en esdeveniments de reconstrucció històrica, aquestes associacions desfilen en la Processó del Corpus, la Diada de l’11 de setembre, la Diada de Santa Eulàlia i fan guàrdies a l’ajuntament de Barcelona. També podeu conèixer més de prop l’aspecte i les activitats de la Coronela de Barcelona acostant-vos el 1r i 3r diumenges de cada mes al baluard de Santa Madrona, on vaig fer les fotos que il·lustren aquest article.

Mercaders de Llotja de Mar



dimecres, 7 de gener de 2015

La manteta que no volia abrigar


Vet aquí que, una vegada, hi havia un noi que es deia Tinet i que vivia en una petita ciutat del nostre país. En Tinet tenia tres anys, uns pares que se l’estimaven molt i una germana dos anys més gran que ell, amb qui jugava sovint. En Tinet, però, de qui de debò era inseparable era de les seves joguines i, en especial, d’una manta. Sí, una manta! Quina cosa més estranya, podeu pensar. La manta era de llana, suau com una carícia, de color verd, brodada amb dibuixos d’animals i flors. Li donava escalfor i tranquil·litat i li feia companyia. Per a en Tinet, la manta havia existit sempre; la recordava de feia molt i molt temps. Quan arribava l’hora de la migdiada o d’anar a dormir a la nit, en Tinet s’embolicava amb la manta i au! a dormir! Li agradava el seu tacte, la seva olor, el sorollet que feien els plecs quan s’entortolligaven amb els seus ditets, amb les seves cames, quan un manyoc de delicada llana li fregava la carona i les orelles, just abans de caure adormit plàcidament. En Tinet no podia imaginar que es pogués adormir sense la estimada manteta. Se l’enduia sempre amb ell: al llit, al cotxe, a casa dels avis... I ai dels pares, si algun dia se l’oblidaven! En Tinet protestava i es queixava, es negava a dormir i plorava desconsoladament si la seva manta estimada no l’acompanyava en tot moment.

Un bon dia, el pare, com sempre feia, li va explicar un conte abans d’anar a dormir. Aquella nit, en Tinet, embolicadet en la seva manta verda, es va adormir mentre el pare li explicava contes i narracions de països exòtics, de princeses d’ulls blaus i cabells negres, de deserts i oasis, d’animals fantàstics amb gepes a l’esquena, de lladres i herois. El que més va agradar a en Tinet, però, va ser quan el pare li va parlar d’una màgica i meravellosa catifa que volava. Una catifa voladora! En Tinet no se’n sabia avenir. Allò havia de ser fabulós, va pensar. Poder enlairar-se i volar, arreu del món, només amb l’ajut d’un tros de tela! Va desitjar, amb totes les seves forces poder tenir, algun dia, una d’aquelles catifes màgiques. I amb aquests pensaments es va adormir.

Qui no va dormir aquella nit va ser la manta. Sí, sí, la manta. Perquè les mantes també dormen i es desvetllen, seguint el nostre ritme. La manteta verda no va dormir en tota la nit, mentre pensava i repensava el que en Tinet havia dit: tant de bo tingués una catifa voladora! Ella era una manta de les bones, suau, delicada, amanyagadora. Però no volava! La manteta verda va desitjar amb totes les seves forces acontentar en Tinet i provar de fer-lo feliç i complir els seus desitjos. I com ho podria fer, va pensar? Primer de tot, hauria d’oblidar-se de tot el que la convertia en una manta: de mantes ja n’hi havia moltes i si en Tinet en necessitava una altra, doncs ja la buscarien. I després? Després, la manteta verda s’hauria de convertir en una catifa voladora. Com?, es va preguntar. No ho sabia, però ja ho esbrinaria.

Dit i fet. L’endemà, la manta verda va decidir deixar de fer tot allò que la convertia en una bona manta, en la manta que tant s’estimava en Tinet: va deixar de ser suau i amanyagadora, calenta i acollidora. Es va convertir en un drap aspre i fred, que rascava i no invitava a abraçar-lo. La manta ho tenia molt clar: no podia perdre el temps en petiteses. Totes les seves forces s’havien de dirigir a transformar-se en una catifa voladora. Però això, com ja podem deduir, no és pas tan fàcil! Les catifes voladores són molt i molt especials i no es troben així com així!

En Tinet no sabia què estava passant. La seva estimada manta, abans tan amorosa i acollidora, el rebutjava fredament. En Tinet, aquella mateixa tarda, es va començar a trobar malament: un constipat, van deduir els pares. Res millor que un gotet de llet calenta i una sessió de llit reparador, ben abrigat i a recer de corrents d’aire. El van posar a dormir ben aviat i, naturalment, no es van oblidar d’abrigar-lo amb la seva manteta preferida. Però ai! la manteta verda, la preferida d’en Tinet ja no era la manteta que tan bé el cuidava i l’acompanyava. Ara era un tros de tela que no escalfava, que no abrigava, que no feia companyia.

Van passar un parell de dies i en Tinet no millorava. El metge no se’n sabia avenir: “Les medecines no funcionen, les precaucions no serveixen de res. Potser haurem de fer analítiques més completes. O ingressar-lo en un hospital”, deia. Només la manta, però, sabia el que estava passant. No en sabia, de fer de catifa voladora. Ho havia intentat una i altra vegada, però no se’n sortia. I ara, en canvi, havia deixat de fer allò que millor havia fet sempre. I en Tinet se’n ressentia. A mida que passaven les hores, en Tinet empitjorava, mentre la manta, que tan poc servei li feia, rumiava i rumiava en tot el que estava passant. A la nit, la manteta verda va prendre una decisió. Cap catifa voladora salvaria la vida d’en Tinet. Allò només ho podria fer una manta de les bones: una manta calentona, acollidora, suau. Una manta com ella! No s’ho va pensar més. Va deixar enrere cabòries i falses il·lusions i va decidir que havia de fer allò que sempre havia fet, allò que tant li agradava fer, allò que tant i tant li agraïa en Tinet: proporcionar escalf i acolliment, calor i suavitat, recer i amagatall. Tornaria a fer de manta, tornaria a cuidar d’en Tinet. De fet, era el que millor sabia fer, oi? Al capdavall, ¿a qui li interessaven les catifes voladores, si es perdia la salut?

En Tinet es va restablir ràpidament. L’endemà mateix, després d’una nit cuidat i agombolat per la seva estimada manteta verda, es trobava perfectament. No va saber mai què li havia passat durant aquells dies. La manteta verda sí que ho sabia, esclar. I sempre se’n va sentir molt orgullosa i feliç.