dijous, 23 d’octubre de 2014

Navegant amb el pailebot Santa Eulàlia

El pailebot Santa Eulàlia
El Museu Marítim de Barcelona, a més de les seves instal·lacions a les Drassanes, manté en actiu diverses embarcacions històriques, en l'espai anomenat “L’extensió a l’aigua”, que, en algun cas, es van rescatar de l'oblit i l'abandonament. És el cas del pailebot Santa Eulàlia, el bot de pràctics Pòl·lux, el veler de regates Drac, el llagut Lola i la barca de passeig Patapum. Sovint, després de recollir la informació històrica i tècnica dels diversos vaixells, s'escometia la tasca de reconstrucció i restauració per tal de retornar-los l'aspecte original. És una feina que permet recuperar una part de la nostra memòria i de la cultura i la història marítimes i que impedeix que s'oblidin tècniques constructives, oficis i pràctiques de navegació.

Amb el capità
A la Mediterrània, el terme pailebot feia referència als velers de mig tonatge els arbres dels quals tenien tots la mateixa alçada i només anaven aparellats amb veles de tall. Generalment, tenien dos o tres pals i un aparell veler molt senzill, que no requeria enfilar-se als pals, la qual cosa els dotava d'una gran maniobrabilitat i facilitava el seu maneig per un reduït nombre de mariners. Van gaudir d'una gran popularitat a principis del segle XX com a mitjà de transport econòmic i es van fer servir per a la navegació de cabotatge; en alguns casos, se'ls hi van incorporar motors, la qual cosa implicava reduir o eliminar el velam. A la dècada dels seixanta, però, van començar a desaparèixer per la dura competència d'altres vaixells, més rendibles econòmicament.

Al timó de la nau
El Santa Eulàlia és un veler de tres pals i 12 veles, que desplaça 215 tones, amb una eslora de 47 m (si hi incloem el bauprès i la botavara), una mànega de 8,5 m, un calat de 4,05 m i una tripulació de 5 mariners a les ordres d'un oficial, el capità. En l'actualitat, està amarrat al Moll de la Fusta del port de Barcelona i es pot visitar. Va ser avarat el 1919 a Torrevella (Alacant) i al llarg de la seva vida va canviar diverses vegades de nom (Carmen Flores, Puerto de Palma, Cala Sant Vicenç, Sayremar Uno) i d'ocupació (transport de mercaderies, de passatgers, treballs submarins i de salvament, fins i tot de contraban). També va arribar a creuar l'Atlàntic en dues ocasions.

Aspecte de la coberta
El 1997, el Museu el va adquirir en subhasta i poc després van començar els treballs de restauració i reconstrucció que van ser fidels a l'aspecte original, tot i que en algun cas, com a l'arboradura i l'eixàrcia, es van fer de bell nou. Es va avarar novament amb el nom de la santa que és copatrona de Barcelona, convertint-se en el vaixell insígnia del museu i en una eina divulgativa i pedagògica molt important, ja que no només presta serveis als ciutadans de Barcelona sinó que exerceix un paper d'ambaixador de la ciutat en les seves navegacions per la Mediterrània i l'Atlàntic. El 2001, el Govern de la Generalitat el va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional.

Arboradura i velam
El passat dissabte 18 d'octubre, vam gaudir d'un matí de navegació a bord d'aquest pailebot aprofitant el fet que, periòdicament, surt a navegar amb els amics i clients del Museu Marítim de Barcelona. Va ser un dia de sol i bon vent que ens va permetre fruir de la navegació al vell estil, a vela i amb calma, col·laborant en les tasques d'hissar les veles i posar-nos al timó de la nau. La llista d'espera és una mica llarga però paga la pena. Són 3 hores molt ben aprofitades, en què es navega fins a Sant Adrià de Besòs mentre es contempla, des d'una perspectiva nova i insòlita, tota la façana marítima de Barcelona.

Una visió nova de Barcelona
  


dimarts, 14 d’octubre de 2014

El Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà

Cova de l'Arbreda
A Serinyà (Pla de l'Estany) hi ha el jaciment paleontològic paleolític del Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà amb una cronologia que es remunta a uns 200.000 anys. En aquella època, les coves estaven ocupades per Homo heidelbergensis; el moment de transició entre els neandertals i els Homo sapiens (entre 100.000 i 40.000 aC) està molt ben documentat i converteix aquest jaciment en un dels més importants de tot Europa. Durant el neolític, les coves es van fer servir de manera més esporàdica, bàsicament com a magatzem o estable i, posteriorment, com a cambres sepulcrals.

Algunes de les coves que integren el Parc van ser descobertes i investigades ja a finals del segle XIX, quan es va documentar una ocupació humana pertanyent a les darreries del paleolític superior (entre el 15.000 i 9.000 aC). Les recerques van continuar en diferents fases durant el segle XX fins arribar a l'actualitat, en què se n'encarreguen la Universitat de Girona i el Museu d’Arqueologia de Catalunya. El Parc actual és de 1996 i la seva gestió correspon al ConsellComarcal del Pla de l’Estany.

Passejant pel Parc amb un dels guies

Cova de Reclau Viver
Al Parc es poden visitar tres coves. La primera és la de l’Arbreda i ha proporcionat una extraordinària riquesa de troballes amb una continuïtat que va des de el paleolític mitjà (fa 90.000 anys) fins a l’època històrica. Com que s’hi continua treballant, es pot assistir a les tasques d’excavació o seguir les explicacions dels arqueòlegs in situ. La segona de les coves és la de Mollet, pràcticament excavada del tot, on s’hi han trobat les restes humanes –una dent– més antigues de Catalunya (200.000 aC) tot i que la major presència correspon a animals diversos, depredadors bàsicament, que la van fer servir de cau. La presència humana es deuria, probablement, a tasques de carronyaire o d’aprofitament de les restes deixades pels depredadors. L’última de les coves que es visiten és la de Reclau Viver, la que conserva millor l’aspecte original (les altres han patit despreniments i enfonsaments que n’han modificat l’estructura). És la més recent quant a la cronologia, ja que només registra ocupació des del paleolític superior (37.000 aC).

Preparant les pintures 
Un dels principals atractius del Parc de les coves prehistòriques de Serinyà és, des del meu punt de vista, els diversos tallers pràctics que s’hi imparteixen, és a dir, que es practica i es treballa de la mateixa manera i amb les mateixes tècniques i materials que fa milers d’anys. Aquest és un valor afegit si feu la visita amb els vostres fills. El dia que jo hi vaig anar, vaig poder assistir als següents tallers:

- Per aprendre tècniques pictòriques prehistòriques, utilitzant pigments naturals i pinzells fets amb pèls i plomes, que després es plasmen en una paret construïda ad hoc.

- Per aprendre a fer eines prehistòriques, com ara ascles, percutors, burins, puntes de fletxa, agulles, etc. a partir de còdols; i foc, a partir del fregament de dues pedres, habitualment pirita i sílex (o pedra foguera) que encén un farcell d’esca i herbes seques.

- Per aprendre diferents tècniques de cacera (tir amb arc, javelines, propulsors). 

Taller de pintura rupestre
A més, el Parc ofereix altres tallers en què s’aprèn a fer art moble (gravar còdols); a fer d’arqueòleg (excavar un jaciment simulat amb metodologia científica i documentació de les troballes); a fer objectes d’ornamentació personal amb petxines i conquilles; i a fer un sarró de pell amb cuir i cordill vegetal.  

A les fotos es pot veure una bona mostra de tot el que us explico. I el personal que us atendrà és extremadament agradable i atent.

Taller d'armes
Taller d'eines