dimarts, 30 de setembre de 2014

El Museu Egipci de Barcelona

Ramsès II (dinastia XIX)
Sens dubte, l'antic Egipte exerceix una fascinació entre el públic en general que difícilment té cap altra cultura o civilització. Els motius són molt variats i diversos: l'extensió temporal (3.000 anys! es diu aviat), la riquesa de les troballes arqueològiques, la influència que Egipte va tenir entre les civilitzacions veïnes, etc. 

A la nostra ciutat, tenim la gran sort de disposar d'una mostra permanent d'aquesta cultura: el Museu Egipci de Barcelona, gestionat per la Fundació Arqueològica Clos, una entitat privada sense ànim de lucre fundada el 1992 per Jordi Clos Llombart i que té com a missió “la promoció i difusió de l'art en general i l'arqueologia, especialment de l'antic Egipte”.

Estàtua de gat (dinastia XXVI)

La Fundació Arqueològica Clos és una institució única en el seu gènere en tot l'estat i és fruit d'una iniciativa particular, fet que la fa encara més destacable. Acostumats com estem, per aquestes latituds, a dependre de la iniciativa pública, no deixa de causar-nos certa sorpresa que un particular dediqui temps, diners i esforços a retornar a la societat, gratis et amore, una part del que la societat li ha donat. Aquest és un fet força habitual en països com els Estats Units –penso en l'Smithsonian Institution, la Fundació Melinda i Bill Gates, la Fundació Rockefeller– on els impulsors d'aquestes tasques de patrocini i mecenatge tenen una gran consideració social i reben el respecte de la comunitat. Seria llarg i molt prolix explicar ara els motius d'aquesta diferència entre el nostre país i d'altres en aquest sentit però els exemples autòctons es limiten, malauradament, a intents aïllats: estudiosos i erudits locals, benefactors testamentaris –sovint lligats a l'església catòlica– algun artista excèntric... Per tots aquests motius és encara més destacable la iniciativa endegada per Jordi Clos, empresari hoteler que ha ofert a la ciutat de Barcelona la impressionant col·lecció d'art egipci que ha anat reunint al llarg de tota la seva vida. Clos, atret des de molt jove per l'Egipte faraònic, va posar la seva col·lecció a l'abast del públic exposant-la en algun dels seus hotels i, posteriorment, en un edifici de la Rambla de Catalunya. Aquesta mostra es va convertir (1994) en el primer museu monogràfic de temàtica faraònica de tot l'estat. L'èxit de la iniciativa i l'interès suscitat entre els especialistes i el públic en general va permetre que el 2000 el museu es traslladés a la seva seu actual (c/ València, 284) un edifici més apte per a l'exposició i la difusió d'aquesta mostra excepcional i que permet ampliar i multiplicar l'espai i les prestacions.

Interior de tomba

El Museu Egipci de Barcelona està estructurat en diversos espais que ocupen les diferents plantes de l'edifici: El faraó; Càrrecs i personatges; La joieria; La pedra i la ceràmica; Cosmètica i erotisme; Creences i pràctiques funeràries; Les dependències funeràries; La capella del culte; El culte als temples; Déus d'Egipte. 

El Museu Egipci de Barcelona acull, també, un seguit d'activitats que completen i complementen les obres exposades, com ara exposicions temporals, visites comentades i, en alguns casos, dramatitzades, cursos de formació, tallers infantils i juvenils, expedicions culturals i missions arqueològiques. A més, el 2002, la Fundació Clos va inaugurar les instal·lacions del Campus Arqueològic a Palau-solità i Plegamans, un espai a l’aire lliure que reprodueix fidelment jaciments arqueològics i que serveix d'introducció a l'arqueologia. 

Estatueta (dinastia V)

Collaret

dijous, 25 de setembre de 2014

Dos taüts negres i dos de blancs


Vaig descobrir en Pep Coll l'any 2005 quan va caure a les meves mans el seu llibre El salvatge dels Pirineus en què l'autor relatava l'estrafolària història d'un curiós personatge, a la manera del Baró rampant d'Italo Calvino, que s'autoexcloïa de la societat i s'aïllava a la seva manera en un petit racó dels Pirineus, des d'on observava, entre curiós i al·lucinat, els esdeveniments que l'envoltaven.

Ara, en Pep Coll ens obsequia amb una altra obra, Dos taüts negres i dos de blancs, en què novel·la els esfereïdors fets succeïts en una apartada vall del Pallars Jussà el 1943. Allà, a Carreu, una família sencera –el matrimoni i les dues filles– és assassinat a sang freda, un fet que sacsejarà les vides i les consciències de tots els que el van viure. El llibre està estructurat en 19 capítols, cadascun dedicat a algun dels protagonistes: els autors dels fets, les seves víctimes, testimonis, passavolants, advocats i agents de l’autoritat.

Poc a poc, la trama va avançant mentre assistim, una mica incrèduls i alhora delitosos, a una escenificació calculada i meticulosa d’uns fets que esgarrifen i sorprenen. Tots ells aniran fent avançar la narració i submergint-nos en uns fets que la premsa de l’època va censurar i condemnar a l’oblit. Amb el rerefons de la guerra civil, sempre present, sempre latent, amb els guanyadors i els perdedors i, sobre tot, amb els indiferents, Pep Coll teixeix una teranyina d’emocions i sensacions que ens atrapa sense remei: la innocència de la canalla, trencada a trets d’escopeta, la tossuderia d’uns i l’egoisme dels altres, l’escalada de tensió entre els protagonistes del fets, els interessos espuris de familiars, polítics i militars i embolcallat tot plegat per l’atmosfera asfixiant d’una petita i perduda vall dels Pirineus, tant lluny de Déu i tan a prop dels homes.

Pep Coll ens va descobrint, poc a poc, a manera de trencaclosques, afanys, il·lusions, enveges, rancúnies i follia que desemboquen finalment en una matança que, paradoxalment, quedarà impune malgrat que tothom en coneixia els autors i a pesar que aquests, poc després dels fets, van reprendre la seva vida com si res no hagués passat. L’estil, la força,el vocabulari, el progrés argumental són, a més, altres factors molt rellevants d’aquest llibre que et deixa, un cop l’has acabat, amb ganes de més i més.


dilluns, 22 de setembre de 2014

Sorteig d'entrades per a les rutes de Literat Tours


Voleu guanyar una entrada per a dues persones per a qualsevol de les rutes de Literat Tours?

Sortegem 10 entrades dobles per assistir a les nostres rutes. Entreu a la nostra pàgina de Facebook


cliqueu "M'agrada" i automàticament participareu en el sorteig que farem a finals de setembre. El dia 1 d'octubre farem públics els noms dels guanyadors. El premi consistirà en una invitació per a 2 persones per a qualsevol de les nostres rutes, qualsevol dia i a qualsevol hora. Hi ha 20 passejades esperant-vos!




dijous, 4 de setembre de 2014

Annibal ad portas!

Bust d'Anníbal

Annibal ad portas! Annibal ad portas! Aquest era el crit que ressonava a la ciutat de Roma l'any 211 aC. El cartaginès Anníbal Barca (247 – 183 aC) s'havia plantat a les portes de la ciutat llatina, després d'una fulgurant campanya militar i amenaçava la capital de l'estat més poderós de tota la Mediterrània occidental. Roma trontollava, els seus aliats a la península itàlica dubtaven o, directament, l'abandonaven i el seu futur penjava d'un fil. Anníbal: la sola menció del seu nom feia estremir els romans, fins i tot anys després de la seva mort. 

Qui era aquest genial estrateg que va posar de genollons la poderosa Roma? Què fa que les seves tàctiques i estratègies s'estudiïn encara avui en dia a les acadèmies militars? Què tenia aquest agosarat general que fins i tot els seus adversaris més acèrrims no podien amagar, a desgrat seu, l'admiració, el respecte i la por que els produïa? Com és possible que, 2.000 anys després de la seva mort, encara en sorprengui la seva audàcia –irrepetible fins i tot en l'actualitat– de creuar en ple hivern els Alps amb un exèrcit de 50.000 soldats i al voltant de 35 elefants? Dant Alighieri, Petrarca, Bocaccio, Maquiavel, Poussin, Montesquieu, Frederic II de Prússia, Rousseau, Joanthan Swift, Tiepolo, Goya, Turner, Flaubert... Què és el que van veure aquests artistes en Anníbal per a convertir-lo en la inspiració de les seves obres?

Anníbal vencedor contempla Itàlia des dels Alps (Francisco de Goya)

El llibre Aníbal de Cartago. Historia y mito (diversos autors, editorial Polifemo, Madrid, 2012) ve a contestar moltes d’aquestes preguntes. És una obra multidisciplinària en què des de diferents vessants –arqueologia, numismàtica, art, fonts escrites, poliorcètica, urbanisme, ritus funeraris, organització de l’exèrcit– s’aborden l’època, els personatges i els llocs que van marcar la vida i obra d’aquest general cartaginès, catalogat com un dels militars més brillants de tots els temps. Aníbal de Cartago. Historia y mito és una valuosíssima eina que aboca llum sobre aspectes desconeguts o poc estudiats, que contextualitza episodis fins ara aïllats i que sistematitza disciplines i estudis que restaven dispersos.

Si voleu anar una mica més lluny en el coneixement de la vida i obra del púnic més famós de la història, us recomano també Aníbal, de Gisbert Haefts (editorial Edhasa, Barcelona, 1990), una novel·la històrica –un llibre radicalment diferent de l'anterior, doncs– que posa el contrapunt novel·lat de la vida d'aquest extraordinari militar. Fa feredat pensar com de diferent seria el món sencer si Cartago s’hagués imposat a Roma: el dret, la mentalitat, els costums i, en especial, l’idioma de bona part del planeta serien diferents. Qui sap si tots nosaltres –continents sencers!– lluny de parlar llengües romàniques estaríem ara parlant, escrivint i vivint en un idioma d’arrel semítica. Qui ho sap!

Anníbal travessant els Alps