dimecres, 19 de febrer de 2014

El nou Park Güell

L'entrada del carrer Olot
He volgut posar, a propòsit, l’adjectiu “nou” davant del Park Güell, per un motiu obvi. I és que l’actual Park no té gran cosa a veure amb el que coneixíem. Des de finals de l’any passat, cal pagar per entrar-hi i, a més, fer una reserva prèvia. Aquest fet va provocar, en el seu moment, certa polèmica pel fet que algunes persones van creure que es privatitzava el Park o que se n’impedia l’accés als barcelonins. Afortunadament, l’alarma era infundada; els veïns del Park hi poden accedir lliurement, els alumnes de les escoles properes i els seus familiars tenen un carnet de lliure accés i la resta de barcelonins només han de registrar-se en una llista per tenir una entrada gratis. La zona acotada és la monumental, la qual cosa vol dir que l’accés a la resta del Park és totalment lliure.

Des d’un primer moment, jo em vaig posicionar a favor d’aquesta mesura reguladora per diversos motius:

- Perquè restringint l’accés de públic es protegeix aquest monument que, recordem-ho, és Patrimoni de la Humanitat des de 1984. La pressió humana sobre el Park havia arribat a un extrem insostenible: no hi ha monument capaç de suportar la visita de 30.000 persones diàriament.

- Perquè el manteniment del Park corria, íntegrament, a càrrec dels barcelonins. I els que no pagaven res, paradoxalment, eren els usuaris, és a dir, els turistes que el visitaven. Aquesta situació contrastava amb la que és habitual a qualsevol altre lloc, on per visitar un monument cal pagar. Ara, en canvi, el Park resulta gratis per als barcelonins i es manté amb els ingressos generats pel turisme.

- Perquè la restricció de visitants ha permès posar una mica d’ordre a l’interior del Park: s’han acabat els carteristes, els venedors ambulants, les molèsties als veïns i la massificació. Per motius de feina, he passat molt de temps visitant assíduament el Park i puc donar fe que el Park feia pena, molta pena: gentada que amb prou feines es podia moure, “souvenirs” arnats fora de lloc i temps (toros i “bailaoras” de trencadís!), corredisses constants de venedors i carteristes quan s’acostava la policia, músics que “executaven” la música més que interpretar-la... Recordo un cop en què, mentre em trobava a la zona de jocs, envoltat de criatures de 4 i 5 anys que jugaven tranquil·lament, se’ns van tirar a sobre, literalment, una dotzena i mitja de venedors que van acabar fent-nos fora de l’espai per tal d’amagar la seva mercaderia. Encara em sembla veure la cara d’esglai de la canalla, sorpresa i atemorida davant d’aquella invasió del seu espai. Afortunadament, tot això s’ha acabat. 

Passats uns mesos, la mesura presa per l’ajuntament s’ha revelat, des del meu punt vista com a molt encertada. No sóc capaç de veure-hi cap inconvenient, mentre que els avantatges són evidents. S’ha acabat el descontrol de públic i visitants, el Park genera els seus propis ingressos i preservem per a les generacions futures una obra mestra del art mundial. Hem salvat el Park Güell abans que morís d'èxit!

Una imatge insòlita: un Park gairebé buit en hora punta!
Nous panells de senyalització

dijous, 6 de febrer de 2014

Els Jardins del Laberint d’Horta

La nimfa Egèria
Els Jardins del Laberint d’Horta són els més antics de Barcelona. La seva fesomia actual és fruit de la profunda remodelació que s’hi va fer el 1994, amb fons de la Unió Europea, que el va convertir en un jardí-museu. És propietat municipal des de 1967, quan la família Desvalls, la propietària, els va cedir a la ciutat. Està obert al públic des de 1971. 

Feia molts anys que no el visitava i ara, després d’haver-lo recorregut, fotografiat i gaudit, lamento no haver-lo sovintejat més. Cau una mica lluny, apartat i requereix un cert esforç acostar-s’hi però paga la pena, us ho asseguro.

L'escut de la família Desvalls
El Parc està dividit en tres espais:

- El palau de la família Desvalls, amb elements decoratius d’estil neogòtic i neoàrab. En l’actualitat, una part del palau l’ocupa el Centre de Formació del Laberint, un equipament municipal que ofereix formació en jardineria a professionals i públic en general, i una biblioteca especialitzada en jardineria i paisatgisme. L’edifici està coronat per una esplèndida torre de defensa –la Torre Sobirana– que es remunta al segle XII.

- El jardí neoclàssic, origen del Parc, dissenyat i creat a finals del segle XVIII per Joan Antoni Desvalls i d'Ardena, marquès de Llupià, de Poal i d'Alfarràs, en col·laboració amb l’arquitecte italià Domenico Bagutti. Aquest jardí neoclàssic està estructurat en diferents nivells: el superior el forma un pavelló, destinat originalment a festes i recepcions i dedicat a les 9 Muses, i un estany, que abasteix d’aigua tot el recinte; el nivell intermedi el formen dos templets amb columnes toscanes i sengles estàtues de Dànae i Ariadna; el nivell inferior el forma un laberint vegetal, l’element juganer, simbòlic i ritual que dóna nom al parc.

- El jardí romàntic, creat a mitjan segle XIX sota la direcció d’Elies Rogent, està dissenyat en forma de terrasses esglaonades que conflueixen en un canal artificial –que segueix el traçat d’una antiga riera– que s’origina en una cascada. 

El pavelló neoclàssic
Tot plegat forma un conjunt d’un gran atractiu; el Parc, a més, està decorat amb una gran quantitat d’estàtues i relleus al·lusius, la majoria, a l’antiguitat clàssica grecollatina. Vagarejar sense rumb, amunt i avall, deixant-se portar per la intuïció i el caprici té un encant innegable. Malgrat la proximitat d’edificacions i vies de comunicació, el Parc està envoltat d’una calma i una tranquil·litat que són difícils, per no dir impossibles, de trobar enmig de la ciutat. La calma és tan profunda, la quietud és tan pregona que amb prou feines pots sentir res més que no siguin les teves passes sobre la grava o l’espetec de branquillons que es trenquen al teu pas. El silenci només es trenca per la remor de l’aigua procedent de fonts, canals i cascades i per la piuladissa dels ocells que s’hi refugien. Sens dubte, és la millor companyia per perdre’s per l’interior del laberint, un dèdal de camins i cruïlles que et portaran fins al seu centre místic, al bell mig del qual hi ha –premonitòriament?– una  estàtua del déu Eros.

L'entrada al laberint
Templet de Dànae
El fil que Ariadna lliura a Teseu 
"L'harmonia de l'art i la natura engendra bellesa"
Amb un grup d'amics de l'ONCE

dilluns, 3 de febrer de 2014

Tinguda Blanca al Gran Orient de Catalunya


Aquest passat cap de setmana, el primer de febrer, un grup d’amics de Literat Tours hem assistit a una Tinguda Blanca al Gran Orient de Catalunya (GOC). El Gran Orient de Catalunya, fundat l’any 1989, és la primera potència maçònica sobirana de caire liberal i adogmàtic de Catalunya, un país de llarga tradició maçònica d’ençà del segle XIX. Com diuen els seus estatuts, “El Gran Orient de Catalunya treballa pel progrés i per la unitat i la igualtat essencials de tota la humanitat i propugna, per tant,  el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cada persona i de cada poble de la Terra com a fonament perquè arribin a regnar arreu la llibertat, la justícia, la pau i l’esperit de fraternitat universal”. 

Recepció als assistents
Les trobades o reunions que fan els maçons a les seves lògies reben el nom de Tingudes. Si són Blanques, com en el nostre cas, significa que estan obertes als profans o no iniciats. Hem tingut l’honor de ser invitats a una d’aquestes Tingudes Blanques: l’acollida a aquesta invitació per part dels amics de Literat Tours va ser tan bona que vam haver de fer dues sessions –dissabte i diumenge– per tal de poder-hi encabir tots els amics que s’hi havien interessat. Després de la recepció per part de la Venerable Mestre de la Lògia, vam assistir a una conferència sobre els orígens, la història i la simbologia maçòniques impartides per un Germà. Acte seguit, vam obrir un torn de preguntes per tal que els assistents poguessin plantejar dubtes i qüestions. Després, en el que, per a mi, és l’aspecte més interessant de la Tinguda, vam poder posar en pràctica el “mètode maçònic" de treball, consistent en una sèrie de tècniques i procediments destinats a obtenir un seguit de coneixements mitjançant la lliure expressió dels participants. Tot plegat, en un ambient de gran fraternitat i cordialitat.

Un aspecte de la Tinguda Blanca
A partir d’ara, i gràcies a l’amabilitat dels Germans i Germanes del GOC, programarem més visites a la seva seu. N’informaren puntualment en aquest blog i també mitjançant el correu electrònic. Si ens hi voleu acompanyar, poseu-vos en contacte amb Literat Tours.