dimecres, 22 de gener de 2014

Barcelona 1700


Barcelona 1700, d’Albert Garcia Espuche (Ed. Empúries, Barcelona, 2010) és el retrat, com bé diu el títol, de la Barcelona de finals del s. XVII i principis del XVIII. Una societat urbana, desenvolupada econòmicament i culturalment, devota dels seus sants i les seves tradicions i abocada, alhora, a la diversió, la transgressió i la bona vida. Una ciutat de nobles i poderosos, és clar, ja que d’ells sempre en queda petja, però també de menestrals, vídues, mossens, passavolants i tants i tants altres habitants de la ciutat, l’ofici i les vides dels quals difícilment deixen rastre en els registres oficials: escudellers, corredors d’orella, velluters, taverners, corders, apotecaris, sellers. Sortosament, sovint hi ha alguna petita propietat immobiliària –una caseta, un hort–, unes joies o les eines de l’ofici per llegar i aquí, en els registres notarials, és d’on s’ha nodrit aquest llibre.

La meticulositat i minuciositat dels notaris –ho apuntaven absolutament tot, de cases, estances, habitacions, calaixeres i tinells– ens permet reconstruir amb prodigiosa facilitar el món material d’aquests clients seus, sovint d’edat avançada, perquè ja se sap que aquestes coses dels testaments sempre fan una mica de malastrugança. I tothom ho ajorna i ho ajorna fins que sovint, com veiem a Barcelona 1700, el testament és fa sovint in articulo mortis, és a dir, quan l’interessat es veu amb un peu a l’altre barri.

Les cròniques escrites, sovint per estrangers, ens parlen d’una ciutat neta, activa, cruïlla de camins i interessos i dirigida per unes institucions que, sense poder ser anomenades “democràtiques” en el sentit contemporani de la paraula, sí que es poden catalogar de participatives i inclusives. Hi ha una classe mitjana molt activa i laboriosa, que estalvia, innova i inverteix i que prefigura l’embrió de les revolucions burgeses que ja s’albiren a l’horitzó. Hi ha les classes altes, passives, més conservadores, però d’elles se’n parla poc al llibre, ja que el protagonisme recau en aquests altres barcelonins, humils i senzills aleshores, més coneguts avui gràcies a treballs de recerca com aquest llibre: Pere Santmartí, llogater de mules; Pau Bassas, fuster; Arnold de Jager, mercader i cònsol d’Holanda; Isabel Tona, criada i molts més ens descriuen casa seva, les seves pertinences, les relacions afectives, comercials i espirituals que estableixen amb el seu entorn mentre assistim, en primera línia, al batec i la respiració d’una ciutat que no pot imaginar que veurà escapçada la seva integritat i la seva llibertat a poc de començat el segle. Una de les primeres mesures dictades per Felip V,  el primer Borbó, serà ordenar l’enderroc de bona part del barri de la Ribera per construir-hi una fortificació militar, la Ciutadella; la ciutat enrunada, arranada, és la que se’ns presenta al Born Centre Cultural, el comissari de la qual ha estat, precisament, Albert Garcia Espuche.

La Barcelona destruïda del 1700