dimarts, 16 de desembre de 2014

I encara més muralles de Barcelona.

Aspecte de les muralles a la plaça del Correu Vell

En anteriors apunts del blog (aquí i aquí) he parlat a bastament de les muralles de Barcelona. En aquesta entrada, afegiré més informació de la porta oriental, la Porta de Mar. L’ajuntament de Barcelona té en aquest espai una sèrie de dependències municipals com ara el Centre Cívic Pati Llimona, una delegació del MUHBA (Museu d’Història de Barcelona) i un Casal d’Avis. 

Els romans eren gent molt pràctica: a l’hora de fundar una ciutat o establir un campament militar, traçaven dos carrers principals; un, de nord a sud –el decumanus– i un altre d’est a oest –el cardumanus–. A partir d’aquesta trama rectangular, es traçaven la resta de carrers, ja fos perpendicularment o paral·lelament. Allà on es creuaven els dos carrers principals, hi erigien el fòrum, el temple més important, les dependències del poder. I als extrems dels dos carrer principals s’hi disposaven les quatre portes d’entrada i sortida de la ciutat, cadascuna d’elles encarada a un punt cardinal. A Barcelona, les torres rodones d’aquesta Porta de Mar són del s. I aC amb refaccions del s. IV i flanquejaven una entrada triforada, amb un pas central per a les cavalleries i dos de més petits, a banda i banda, per als vianants. D’aquesta porta només es conserva un dels passos laterals, amb un espai destinat als funcionaris del cos de guàrdia, els encarregats de cobrar els impostos que gravaven l’accés i el comerç de determinats objectes. En aquest espai del cos de guàrdia s’hi han trobat més de cent monedes, perdudes, probablement, durant els intercanvis comercials: algunes d’elles són de procedències tan llunyanes com ara Treverorum (Tréveris, Alemanya), Siscia (Sisak, Croàcia), Nicomèdia (Ismit, Turquia) i Arelate i Lugdunum (Arles i Lió, França), la qual cosa prova la gran vitalitat comercial d’aquesta petita colònia romana al peu del Mont Tàber.

La Colònia Júlia Augusta Favèntia Paterna Bàrcino
 
Cos de guàrdia de la Porta de Mar

A Barcelona, la porta decumana oriental era el camí més curt per arribar a les arenes de les platges, el lloc on s’embarcaven i arribaven les mercaderies que assortien la ciutat procedents de tota la Mediterrània. La proximitat al mar va influir, probablement, en el fet que a cada costat d’aquesta porta s’hi construïssin, a principis del s. I, dos conjunts termals de caràcter públic, un per a homes i un per a dones. I aquesta proximitat també devia influir a l’hora d’omplir les piscines amb aigua salada. Per la banda de mar, aquest complex termal portuari comptava amb un gran pòrtic que afegia grandiositat i elegància a la més important de les portes de la ciutat. D’aquestes termes barcelonines, que ocupaven un espai d’uns 1.500 m2, només es conserva la piscina de la sala freda (frigidarium) i les restes del que sembla un vestidor.  

Al segle IV, quan la muralla es va reforçar, tant en alçada com en amplada com en l’afegitó de més de 70 torres, es modifica notablement aquesta entrada de la ciutat: una part del conjunt termal és abandonat –la resta queda força alterat– i la construcció d’un castellum anul·la totalment un dels passos laterals per a vianants. Aquest castellum es construeix en un moment en què hi ha certa inestabilitat a tot l’Europa occidental, amb moviments migratoris de pobles com ara els francs i els alamans, que amenacen Barcelona; constituïa, a més, una defensa avançada que anava més enllà  de la línia de muralla i tenia una funció protectora del port i el comerç marítim, vitals per a l’economia de la ciutat.

Exterior de la torre rodona de la Porta de Mar

Una part de la porta romana de Regumiro va desaparèixer el s. XIX en bastir-s’hi noves edificacions o construir-hi a sobre, però, com passa amb la resta de la muralla –i com ja he explicat en les altres entrades del blog–, avui en dia es pot resseguir el traçat de tota la muralla pel darrere i per l’interior de dotzenes d’edificis. Potser no es veu, però hi és, ho sabem!

Frigidarium (sala d'aigua freda)
Interior del Centre Cívic Pati Llimona

dilluns, 24 de novembre de 2014

Inspiració

L’escriptor s’atura en sec al replà del penúltim pis de l’hotel on s’allotja. Amb prou feines ha tingut temps de pitjar el botó que cridarà l’ascensor quan una mà l’ha engrapat pel colze. Una dona s’ha interposat entre ell i l’ascensor. La primera ullada li fa arrufar el nas. La dona és lletja, ordinària, duu els cabells despentinats, esclops i mitjons i una mena de bata de feinejar de color blau fosc. L’envolta una forta olor a desinfectant, a lleixiu, realment desagradable. És obvi que és la dona de fer feines. L’escriptor intueix, no sap ben bé per què, que aquella trobada serà diferent a qualsevol altra.

- Sóc la seva més gran admiradora! Tinc tots els seus llibres, els recomano sempre a les meves amigues!

L’escriptor famós intenta fer un posat amable. El seu agent literari li ha demanat, li ha exigit gairebé, que moderi la seva antipatia. L’escriptor és famós, però no tant com per permetre’s enemistar-se a tort i a dret amb el públic, amb els potencials compradors. Al capdavall, el públic és el que li dóna de menjar. No és que sigui antipàtic, i ara! pensa ell, és que no suporta la gent... la gent com la que ara té al davant: cridanera, vulgar, que no respecta la seva privacitat.

L’escriptor famós -però no tant- decideix fer el cor fort. El peatge de la fama, en diu el seu agent literari.

- Ai! quan expliqui al meu home que me l’he trobat! Quina llàstima no tenir algun dels seus llibres aquí. Li demanaria que me’l dediqués. I un autògraf? Me’n podria donar un? Senyor, quins nervis! No portarà pas una foto seva? No, esclar, que ximpleta sóc! Quines coses de demanar, oi? Ja ho tinc! Ens farem una foto amb el mòbil!

La dona xerra i xerra, gesticula sense parar amb una mà mentre amb l’altra no deixa de subjectar l’escriptor pel colze. L’escriptor famós -però no tant com a ell li agradaria-  comença a impacientar-se. Just en aquell moment, se sent el soroll que anuncia l’arribada de l’ascensor. En obrir-se les portes, descobreix a l’interior que l’única viatgera és la rossa espaterrant amb qui va estar flirtejant el vespre anterior al bar de l’hotel. La cosa prometia, sens dubte. Una ineludible cita amb uns quants crítics va posposar el que l’escriptor famós creia que havia de ser una bona revolcada. La rossa espaterrant s’hi estava posant d’allò més bé quan, a instàncies del seu agent literari, va haver de deixar-ho córrer. Potser hauria de canviar d’agent, pensa. I ara, la rossa espaterrant és aquí un altre cop, a dos metres escassos, sola en l’ascensor que els hauria de dur, junts, vés a saber on.

La rossa espaterrant també l’ha vist. El primer gest és de sorpresa. Després, arronsa una mica els llavis molsuts i sacseja els llargs cabells amb un moviment de cap que a l’escriptor famós li sembla extraordinàriament excitant. La rossa espaterrant i descaradament provocadora fa un pas enrere, com invitant-lo a entrar. La mirada que li dirigeix l’invita a moltes coses més, pensa l’escriptor.

- Esperi, esperi, que amb aquests aparells moderns jo no m’aclaro mai- l’interromp la dona de fer feines, que s’interposa entre l’escriptor famós i l’objecte del seu desig. La dona de fer feines grapeja amb poca traça un mòbil, dubta, s’enfada amb si mateixa però no és mou del pas ni sembla adonar-se que està fent empipar –i molt!- l’escriptor.

La rossa espaterrant fa un gest de contrarietat. És obvi que ha sigut l’escriptor qui ha cridat l’ascensor. Així doncs, a què espera? Després de tot el que es van insinuar ahir, del que s’estan explicant l’un a l’altra amb aquest joc de mirades que es creuen, a què espera?

El soroll que avisa de la partida de l’ascensor treu a tots tres del seus pensaments. La rossa espaterrant desvia la mirada i creua els braços sobre el pit, en un gest instintiu de defensa i rebuig; la dona de fer feines encerta, finalment, a fer la foto que ha d’immortalitzar la trobada amb l’escriptor famós; l’escriptor, per la seva banda, veu amb desesperació com les portes es tanquen mentre ell es queda allà, palplantat, aguantant la xerrameca d’una vella xarona.

- Ai, quan ensenyi les fotos a les meves amigues! Es moriran d’enveja!

“Tu t’hauries de morir, bruixa fastigosa”, pensa l’escriptor mentre una mirada assassina apareix als seus ulls. La porta es tanca davant dels seus nassos i la rossa espaterrant desapareix de la seva vista. 

La dona de fer feines segueix xerrant, grapejant-lo, fent fotos, totalment aliena al daltabaix emocional i anímic que ha provocat en l’escriptor famós. Ell, per la seva banda, resta mut, astorat, mirant esmaperdut una porta que ha tancat, darrere seu, el que prometia ser una apassionant vetllada. Dins seu, però, va creixent la fúria, un odi intens, una ràbia sorda envers la dona de fer feines que segueix i segueix parlant, segueix i segueix fent fotos, segueix i segueix grapejant-lo.

Just en el  moment en què l’escriptor famós -però no tant com hauria de ser-ho- és a punt d’abraonar-se sobre la dona de fer feines i escanyar-la allà mateix, un xiulet com de fuet mecànic seguit d’una remor eixordadora i un gran terrabastall els fa emmudir. El soroll ve de l’ascensor i durant uns breus instants l’escriptor i la dona de fer feines es queden mirant fixament la porta, darrere de la qual sembla haver esclatat una bomba. Una sirena d’alarma i uns crits llunyans els fan reaccionar novament. Ella es fa fonedissa passadís enllà: ha comprès immediatament que, sigui el que sigui el que ha passat, no té res a veure amb les seves funcions i obligacions i que, per tant, farà millor de no barrejar-s’hi. Ell, en canvi, es llança com un esperitat escales avall.

Quan arriba al vestíbul, tot és ple de pols, crits i corredisses. La porta de l’ascensor està esbotzada i al seu voltant s’hi arraïmen mitja dotzena de curiosos. L’escriptor es fa un lloc a primera fila a cops de colze i aleshores s’adóna del que realment ha passat: l’ascensor s’ha desplomat i ha caigut a pes 7 o 8 pisos. L’impacte ha sigut brutal i l’ascensor i tot el que l’ascensor transportava s’ha estavellat contra el terra.

La primera cosa que l’escriptor veu és un manyoc de massa encefàlica que regalima del cervell d’un home gran, estès als seus peus. Devia pujar a l’ascensor en el seu trajecte descendent, dedueix. Després, els ulls de l’escriptor descobreixen unes cames grotescament retorçades. Resseguint-les, identifica la rossa, que d’espaterrant ha passat a espaterrada. Una glopada amarga li puja des de la boca de l’estómac però aconsegueix aturar-la. Però quan s’adóna que ell podria haver-se afegit al desastre, perboca a cor que vols, allà mateix, a sobre d’un ficus de plàstic que hi ha en un racó. La gent està massa enfeinada corrent amunt i avall, donant i rebent ordres, tafanejant i especulant com per preocupar-se, pensen, per un esperit feble que no suporta la sang. Només l’escriptor famós sap exactament el que ha passat, el que li ha passat a ell i un calfred glaçat li recorre tota l’espinada mentre s’asseu en un sofà a tocar del ficus.

Ha estat tan a prop! Ha anat de tan poc! El cor de l’escriptor està desbocat, el pols se li accelera, té les temples a punt d’esclatar. S’ha salvat per ben poc! Per ben, ben, ben, ben poc! I és aleshores quan recorda com i qui l’ha –involuntàriament- salvat: la dona de fer feines. Durant uns minuts ha desaparegut dels seus pensaments tan ràpidament com ha aparegut. Ara hi retorna amb una força que el deixa aclaparat. La bruixa, l’aixafaguitarres, l’esguerraplans li ha salvat la vida. Amb la seva insistència i la seva maleducació, amb la seva incompetència per traginar el mòbil i la seva tafaneria, la vella l’ha salvat d’una mort segura. 

L’envaeix un ennuegador sentiment de vergonya. Uns instants abans hauria assassinat la dona; ara, en canvi, assassinaria per ella. Bé, pensa l’escriptor: “Assassinar” no és exactament la paraula. Com podria l’escriptor famós agrair a la dona el que ha fet per ell? Rebutja immediatament, amb un xic d’orgull i un molt de vergonya, d’anar-la a buscar i agrair-li en persona la seva intervenció providencial. Tampoc no cal fer-ne un gra massa, es diu. I doncs?

Ja ho té! En farà una narració, escriurà un conte a partir de la seva experiència. Quin millor pagament per a la vella idiota –perdó, per a la seva salvadora- que esdevenir la protagonista d’una narració de l’escriptor famós?

No s’ho repensa més i comença a teixir, mentalment, el que ha de ser un nou conte. Res de ficcions, res d’invencions: serà una narració basada en un fet real, autobiogràfic. Res millor per arribar als budells i als cervells dels lectors, pensa l’escriptor famós.
.......................................
.......................................
.......................................
.......................................
  
L’escriptor s’atura en sec al replà del penúltim pis de l’hotel on s’allotja. Amb prou feines ha tingut temps de pitjar el botó que cridarà l’ascensor quan una lleugera pressió sobre el seu colze l’obliga a aturar-se. Una dona s’ha interposat entre ell i l’ascensor. La primera ullada el deixa gairebé sense respiració. La dona és una bellesa rossa, amb una llarga cabellera que corona un cos espectacular. Va vestida amb elègancia i l’envolta una aroma embriagadora, producte sens dubte d’un perfum car i exclusiu. És obvi que és una dona amb classe. L’escriptor intueix, no sap ben bé per què, que aquella trobada serà diferent a qualsevol altra.



dimarts, 18 de novembre de 2014

Brian Eno a la Fundació Antoni Tàpies


No hi ha d’haver mai un motiu concret per visitar un museu; qualsevol moment és bo. Per això, malgrat el vent, el fred i una lumbàlgia que em té amargat, el passat diumenge vaig decidir visitar la Fundació Antoni Tàpies acompanyat d’M., el meu fill, per tal d’ensenyar-li l’obra d’un dels artistes catalans més interessants i universals. Volia veure les seves reaccions, copsar què n’aprenia, deixar-lo al seu aire perquè mirés, escoltés, toqués, perquè, en definitiva, gaudís de l’art en la seva expressió més pura. 

La Fundació Antoni Tàpies està dedicada, principalment, a la vida i l'obra de l’artista que li dóna el nom –més de 300 obres de tots els seus períodes artístics, des dels anys 40 fins a l’actualitat–, i també realitza nombroses exposicions temporals de tota mena a més de crear continguts pedagògics, expositius i de recerca. La biblioteca, especialitzada en art modern i contemporani, té un fons de més de 40.000 llibres. La seu de la Fundació és un esplèndid edifici modernista (c/ Aragó, 255, Barcelona) de Lluís Domènech i Montaner, construït entre 1881 i 1885, condicionat entre 1986 i 1990 i rehabilitat finalment entre 2008 i 2010. Algunes de les seves obres més representatives són Núvol i cadira (al terrat de l’edifici) i Mitjó (a la terrassa).

Observant atentament una de les obres

Val a dir que, a més de la visita amb M., volia fer una ullada a l'exposició temporal Interval. Accions sonores. Aquesta exposició és un assaig sobre el so i el silenci, sobre els diferents contexts d'audició i escolta, sobre el soroll i sobre la nostra disposició a escoltar/no escoltar el so que ens envolta. La Fundació sencera es planteja com un gegantí auditori sonora, amb instal·lacions sonores, vídeos, conferències, concerts i un cicle de programes de ràdio. Interval. Accions sonores compta amb obres de Theo Burt, Hanne Darboven, Ainara Elgoibar, Raquel Friera, Octavi Rumbau, Lluïsa Espigolé, laia Estruch, EVOL, Jaume Ferrete, Nicoline van Harskamp, Tom Johnson, Susan Philipsz, Quim Pujol, Thaemlitz, Erica Wise i Brian Eno, que és el més conegut de tots els artistes i el motiu principal que em va portar fins a la Fundació: val a dir que sóc fan seu des de fa molts i molts anys.

En memòria de Salvador Puig Antich
Blau emblemàtic

Brian Eno (1948, Gran Bretanya) és un dels artistes més interessants del rock: músic, compositor, productor, visionari i avançat al seu temps, ha treballat en instal·lacions artístiques de tota mena (recordo especialment 77 Million Paintings a l'FNAC de Barcelona l'any 2008) i ha deixat la seva empremta en artistes com Roxy Music, David Bowie, 801, Talking Heads, Robert Fripp, Devo, U2, Coldplay i Ultravox entre molts altres. Se'l considera l'inventor de l'ambient –entès com estil musical–, un terme que ha acabat identificant-se amb la música New Age. No m'estendré en la seva biografia perquè es pot trobar fàcilment; si no el coneixeu encara, descobriu-lo a la Tàpies: teniu de temps fins el 15 de febrer de 2015. 

I M? Encantat de la vida explorant, aprenent, descobrint i jugant! No dubteu a portar-hi els vostres fills. Se sorprendran i us sorprendran! 

The fish (Brian Eno)
The fish (Brian Eno)

dijous, 23 d’octubre de 2014

Navegant amb el pailebot Santa Eulàlia

El pailebot Santa Eulàlia
El Museu Marítim de Barcelona, a més de les seves instal·lacions a les Drassanes, manté en actiu diverses embarcacions històriques, en l'espai anomenat “L’extensió a l’aigua”, que, en algun cas, es van rescatar de l'oblit i l'abandonament. És el cas del pailebot Santa Eulàlia, el bot de pràctics Pòl·lux, el veler de regates Drac, el llagut Lola i la barca de passeig Patapum. Sovint, després de recollir la informació històrica i tècnica dels diversos vaixells, s'escometia la tasca de reconstrucció i restauració per tal de retornar-los l'aspecte original. És una feina que permet recuperar una part de la nostra memòria i de la cultura i la història marítimes i que impedeix que s'oblidin tècniques constructives, oficis i pràctiques de navegació.

Amb el capità
A la Mediterrània, el terme pailebot feia referència als velers de mig tonatge els arbres dels quals tenien tots la mateixa alçada i només anaven aparellats amb veles de tall. Generalment, tenien dos o tres pals i un aparell veler molt senzill, que no requeria enfilar-se als pals, la qual cosa els dotava d'una gran maniobrabilitat i facilitava el seu maneig per un reduït nombre de mariners. Van gaudir d'una gran popularitat a principis del segle XX com a mitjà de transport econòmic i es van fer servir per a la navegació de cabotatge; en alguns casos, se'ls hi van incorporar motors, la qual cosa implicava reduir o eliminar el velam. A la dècada dels seixanta, però, van començar a desaparèixer per la dura competència d'altres vaixells, més rendibles econòmicament.

Al timó de la nau
El Santa Eulàlia és un veler de tres pals i 12 veles, que desplaça 215 tones, amb una eslora de 47 m (si hi incloem el bauprès i la botavara), una mànega de 8,5 m, un calat de 4,05 m i una tripulació de 5 mariners a les ordres d'un oficial, el capità. En l'actualitat, està amarrat al Moll de la Fusta del port de Barcelona i es pot visitar. Va ser avarat el 1919 a Torrevella (Alacant) i al llarg de la seva vida va canviar diverses vegades de nom (Carmen Flores, Puerto de Palma, Cala Sant Vicenç, Sayremar Uno) i d'ocupació (transport de mercaderies, de passatgers, treballs submarins i de salvament, fins i tot de contraban). També va arribar a creuar l'Atlàntic en dues ocasions.

Aspecte de la coberta
El 1997, el Museu el va adquirir en subhasta i poc després van començar els treballs de restauració i reconstrucció que van ser fidels a l'aspecte original, tot i que en algun cas, com a l'arboradura i l'eixàrcia, es van fer de bell nou. Es va avarar novament amb el nom de la santa que és copatrona de Barcelona, convertint-se en el vaixell insígnia del museu i en una eina divulgativa i pedagògica molt important, ja que no només presta serveis als ciutadans de Barcelona sinó que exerceix un paper d'ambaixador de la ciutat en les seves navegacions per la Mediterrània i l'Atlàntic. El 2001, el Govern de la Generalitat el va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional.

Arboradura i velam
El passat dissabte 18 d'octubre, vam gaudir d'un matí de navegació a bord d'aquest pailebot aprofitant el fet que, periòdicament, surt a navegar amb els amics i clients del Museu Marítim de Barcelona. Va ser un dia de sol i bon vent que ens va permetre fruir de la navegació al vell estil, a vela i amb calma, col·laborant en les tasques d'hissar les veles i posar-nos al timó de la nau. La llista d'espera és una mica llarga però paga la pena. Són 3 hores molt ben aprofitades, en què es navega fins a Sant Adrià de Besòs mentre es contempla, des d'una perspectiva nova i insòlita, tota la façana marítima de Barcelona.

Una visió nova de Barcelona
  


dimarts, 14 d’octubre de 2014

El Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà

Cova de l'Arbreda
A Serinyà (Pla de l'Estany) hi ha el jaciment paleontològic paleolític del Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà amb una cronologia que es remunta a uns 200.000 anys. En aquella època, les coves estaven ocupades per Homo heidelbergensis; el moment de transició entre els neandertals i els Homo sapiens (entre 100.000 i 40.000 aC) està molt ben documentat i converteix aquest jaciment en un dels més importants de tot Europa. Durant el neolític, les coves es van fer servir de manera més esporàdica, bàsicament com a magatzem o estable i, posteriorment, com a cambres sepulcrals.

Algunes de les coves que integren el Parc van ser descobertes i investigades ja a finals del segle XIX, quan es va documentar una ocupació humana pertanyent a les darreries del paleolític superior (entre el 15.000 i 9.000 aC). Les recerques van continuar en diferents fases durant el segle XX fins arribar a l'actualitat, en què se n'encarreguen la Universitat de Girona i el Museu d’Arqueologia de Catalunya. El Parc actual és de 1996 i la seva gestió correspon al ConsellComarcal del Pla de l’Estany.

Passejant pel Parc amb un dels guies

Cova de Reclau Viver
Al Parc es poden visitar tres coves. La primera és la de l’Arbreda i ha proporcionat una extraordinària riquesa de troballes amb una continuïtat que va des de el paleolític mitjà (fa 90.000 anys) fins a l’època històrica. Com que s’hi continua treballant, es pot assistir a les tasques d’excavació o seguir les explicacions dels arqueòlegs in situ. La segona de les coves és la de Mollet, pràcticament excavada del tot, on s’hi han trobat les restes humanes –una dent– més antigues de Catalunya (200.000 aC) tot i que la major presència correspon a animals diversos, depredadors bàsicament, que la van fer servir de cau. La presència humana es deuria, probablement, a tasques de carronyaire o d’aprofitament de les restes deixades pels depredadors. L’última de les coves que es visiten és la de Reclau Viver, la que conserva millor l’aspecte original (les altres han patit despreniments i enfonsaments que n’han modificat l’estructura). És la més recent quant a la cronologia, ja que només registra ocupació des del paleolític superior (37.000 aC).

Preparant les pintures 
Un dels principals atractius del Parc de les coves prehistòriques de Serinyà és, des del meu punt de vista, els diversos tallers pràctics que s’hi imparteixen, és a dir, que es practica i es treballa de la mateixa manera i amb les mateixes tècniques i materials que fa milers d’anys. Aquest és un valor afegit si feu la visita amb els vostres fills. El dia que jo hi vaig anar, vaig poder assistir als següents tallers:

- Per aprendre tècniques pictòriques prehistòriques, utilitzant pigments naturals i pinzells fets amb pèls i plomes, que després es plasmen en una paret construïda ad hoc.

- Per aprendre a fer eines prehistòriques, com ara ascles, percutors, burins, puntes de fletxa, agulles, etc. a partir de còdols; i foc, a partir del fregament de dues pedres, habitualment pirita i sílex (o pedra foguera) que encén un farcell d’esca i herbes seques.

- Per aprendre diferents tècniques de cacera (tir amb arc, javelines, propulsors). 

Taller de pintura rupestre
A més, el Parc ofereix altres tallers en què s’aprèn a fer art moble (gravar còdols); a fer d’arqueòleg (excavar un jaciment simulat amb metodologia científica i documentació de les troballes); a fer objectes d’ornamentació personal amb petxines i conquilles; i a fer un sarró de pell amb cuir i cordill vegetal.  

A les fotos es pot veure una bona mostra de tot el que us explico. I el personal que us atendrà és extremadament agradable i atent.

Taller d'armes
Taller d'eines



dimarts, 30 de setembre de 2014

El Museu Egipci de Barcelona

Ramsès II (dinastia XIX)
Sens dubte, l'antic Egipte exerceix una fascinació entre el públic en general que difícilment té cap altra cultura o civilització. Els motius són molt variats i diversos: l'extensió temporal (3.000 anys! es diu aviat), la riquesa de les troballes arqueològiques, la influència que Egipte va tenir entre les civilitzacions veïnes, etc. 

A la nostra ciutat, tenim la gran sort de disposar d'una mostra permanent d'aquesta cultura: el Museu Egipci de Barcelona, gestionat per la Fundació Arqueològica Clos, una entitat privada sense ànim de lucre fundada el 1992 per Jordi Clos Llombart i que té com a missió “la promoció i difusió de l'art en general i l'arqueologia, especialment de l'antic Egipte”.

Estàtua de gat (dinastia XXVI)

La Fundació Arqueològica Clos és una institució única en el seu gènere en tot l'estat i és fruit d'una iniciativa particular, fet que la fa encara més destacable. Acostumats com estem, per aquestes latituds, a dependre de la iniciativa pública, no deixa de causar-nos certa sorpresa que un particular dediqui temps, diners i esforços a retornar a la societat, gratis et amore, una part del que la societat li ha donat. Aquest és un fet força habitual en països com els Estats Units –penso en l'Smithsonian Institution, la Fundació Melinda i Bill Gates, la Fundació Rockefeller– on els impulsors d'aquestes tasques de patrocini i mecenatge tenen una gran consideració social i reben el respecte de la comunitat. Seria llarg i molt prolix explicar ara els motius d'aquesta diferència entre el nostre país i d'altres en aquest sentit però els exemples autòctons es limiten, malauradament, a intents aïllats: estudiosos i erudits locals, benefactors testamentaris –sovint lligats a l'església catòlica– algun artista excèntric... Per tots aquests motius és encara més destacable la iniciativa endegada per Jordi Clos, empresari hoteler que ha ofert a la ciutat de Barcelona la impressionant col·lecció d'art egipci que ha anat reunint al llarg de tota la seva vida. Clos, atret des de molt jove per l'Egipte faraònic, va posar la seva col·lecció a l'abast del públic exposant-la en algun dels seus hotels i, posteriorment, en un edifici de la Rambla de Catalunya. Aquesta mostra es va convertir (1994) en el primer museu monogràfic de temàtica faraònica de tot l'estat. L'èxit de la iniciativa i l'interès suscitat entre els especialistes i el públic en general va permetre que el 2000 el museu es traslladés a la seva seu actual (c/ València, 284) un edifici més apte per a l'exposició i la difusió d'aquesta mostra excepcional i que permet ampliar i multiplicar l'espai i les prestacions.

Interior de tomba

El Museu Egipci de Barcelona està estructurat en diversos espais que ocupen les diferents plantes de l'edifici: El faraó; Càrrecs i personatges; La joieria; La pedra i la ceràmica; Cosmètica i erotisme; Creences i pràctiques funeràries; Les dependències funeràries; La capella del culte; El culte als temples; Déus d'Egipte. 

El Museu Egipci de Barcelona acull, també, un seguit d'activitats que completen i complementen les obres exposades, com ara exposicions temporals, visites comentades i, en alguns casos, dramatitzades, cursos de formació, tallers infantils i juvenils, expedicions culturals i missions arqueològiques. A més, el 2002, la Fundació Clos va inaugurar les instal·lacions del Campus Arqueològic a Palau-solità i Plegamans, un espai a l’aire lliure que reprodueix fidelment jaciments arqueològics i que serveix d'introducció a l'arqueologia. 

Estatueta (dinastia V)

Collaret

dijous, 25 de setembre de 2014

Dos taüts negres i dos de blancs


Vaig descobrir en Pep Coll l'any 2005 quan va caure a les meves mans el seu llibre El salvatge dels Pirineus en què l'autor relatava l'estrafolària història d'un curiós personatge, a la manera del Baró rampant d'Italo Calvino, que s'autoexcloïa de la societat i s'aïllava a la seva manera en un petit racó dels Pirineus, des d'on observava, entre curiós i al·lucinat, els esdeveniments que l'envoltaven.

Ara, en Pep Coll ens obsequia amb una altra obra, Dos taüts negres i dos de blancs, en què novel·la els esfereïdors fets succeïts en una apartada vall del Pallars Jussà el 1943. Allà, a Carreu, una família sencera –el matrimoni i les dues filles– és assassinat a sang freda, un fet que sacsejarà les vides i les consciències de tots els que el van viure. El llibre està estructurat en 19 capítols, cadascun dedicat a algun dels protagonistes: els autors dels fets, les seves víctimes, testimonis, passavolants, advocats i agents de l’autoritat.

Poc a poc, la trama va avançant mentre assistim, una mica incrèduls i alhora delitosos, a una escenificació calculada i meticulosa d’uns fets que esgarrifen i sorprenen. Tots ells aniran fent avançar la narració i submergint-nos en uns fets que la premsa de l’època va censurar i condemnar a l’oblit. Amb el rerefons de la guerra civil, sempre present, sempre latent, amb els guanyadors i els perdedors i, sobre tot, amb els indiferents, Pep Coll teixeix una teranyina d’emocions i sensacions que ens atrapa sense remei: la innocència de la canalla, trencada a trets d’escopeta, la tossuderia d’uns i l’egoisme dels altres, l’escalada de tensió entre els protagonistes del fets, els interessos espuris de familiars, polítics i militars i embolcallat tot plegat per l’atmosfera asfixiant d’una petita i perduda vall dels Pirineus, tant lluny de Déu i tan a prop dels homes.

Pep Coll ens va descobrint, poc a poc, a manera de trencaclosques, afanys, il·lusions, enveges, rancúnies i follia que desemboquen finalment en una matança que, paradoxalment, quedarà impune malgrat que tothom en coneixia els autors i a pesar que aquests, poc després dels fets, van reprendre la seva vida com si res no hagués passat. L’estil, la força,el vocabulari, el progrés argumental són, a més, altres factors molt rellevants d’aquest llibre que et deixa, un cop l’has acabat, amb ganes de més i més.


dilluns, 22 de setembre de 2014

Sorteig d'entrades per a les rutes de Literat Tours


Voleu guanyar una entrada per a dues persones per a qualsevol de les rutes de Literat Tours?

Sortegem 10 entrades dobles per assistir a les nostres rutes. Entreu a la nostra pàgina de Facebook


cliqueu "M'agrada" i automàticament participareu en el sorteig que farem a finals de setembre. El dia 1 d'octubre farem públics els noms dels guanyadors. El premi consistirà en una invitació per a 2 persones per a qualsevol de les nostres rutes, qualsevol dia i a qualsevol hora. Hi ha 20 passejades esperant-vos!




dijous, 4 de setembre de 2014

Annibal ad portas!

Bust d'Anníbal

Annibal ad portas! Annibal ad portas! Aquest era el crit que ressonava a la ciutat de Roma l'any 211 aC. El cartaginès Anníbal Barca (247 – 183 aC) s'havia plantat a les portes de la ciutat llatina, després d'una fulgurant campanya militar i amenaçava la capital de l'estat més poderós de tota la Mediterrània occidental. Roma trontollava, els seus aliats a la península itàlica dubtaven o, directament, l'abandonaven i el seu futur penjava d'un fil. Anníbal: la sola menció del seu nom feia estremir els romans, fins i tot anys després de la seva mort. 

Qui era aquest genial estrateg que va posar de genollons la poderosa Roma? Què fa que les seves tàctiques i estratègies s'estudiïn encara avui en dia a les acadèmies militars? Què tenia aquest agosarat general que fins i tot els seus adversaris més acèrrims no podien amagar, a desgrat seu, l'admiració, el respecte i la por que els produïa? Com és possible que, 2.000 anys després de la seva mort, encara en sorprengui la seva audàcia –irrepetible fins i tot en l'actualitat– de creuar en ple hivern els Alps amb un exèrcit de 50.000 soldats i al voltant de 35 elefants? Dant Alighieri, Petrarca, Bocaccio, Maquiavel, Poussin, Montesquieu, Frederic II de Prússia, Rousseau, Joanthan Swift, Tiepolo, Goya, Turner, Flaubert... Què és el que van veure aquests artistes en Anníbal per a convertir-lo en la inspiració de les seves obres?

Anníbal vencedor contempla Itàlia des dels Alps (Francisco de Goya)

El llibre Aníbal de Cartago. Historia y mito (diversos autors, editorial Polifemo, Madrid, 2012) ve a contestar moltes d’aquestes preguntes. És una obra multidisciplinària en què des de diferents vessants –arqueologia, numismàtica, art, fonts escrites, poliorcètica, urbanisme, ritus funeraris, organització de l’exèrcit– s’aborden l’època, els personatges i els llocs que van marcar la vida i obra d’aquest general cartaginès, catalogat com un dels militars més brillants de tots els temps. Aníbal de Cartago. Historia y mito és una valuosíssima eina que aboca llum sobre aspectes desconeguts o poc estudiats, que contextualitza episodis fins ara aïllats i que sistematitza disciplines i estudis que restaven dispersos.

Si voleu anar una mica més lluny en el coneixement de la vida i obra del púnic més famós de la història, us recomano també Aníbal, de Gisbert Haefts (editorial Edhasa, Barcelona, 1990), una novel·la històrica –un llibre radicalment diferent de l'anterior, doncs– que posa el contrapunt novel·lat de la vida d'aquest extraordinari militar. Fa feredat pensar com de diferent seria el món sencer si Cartago s’hagués imposat a Roma: el dret, la mentalitat, els costums i, en especial, l’idioma de bona part del planeta serien diferents. Qui sap si tots nosaltres –continents sencers!– lluny de parlar llengües romàniques estaríem ara parlant, escrivint i vivint en un idioma d’arrel semítica. Qui ho sap!

Anníbal travessant els Alps

dissabte, 30 d’agost de 2014

El Museu Darder de Banyoles


El Museu Darder de Banyoles és un dels museus més antics de Catalunya, ja que va ser inaugurat el 1916 amb el nom de Museu Darder d’Història Natural. En l’origen, aquest museu era una clara mostra dels criteris museogràfics de finals del segle XIX i principis de XX i es va formar gràcies a les col·leccions donades per Francesc Darder i Llimona, zoòleg i taxidermista barceloní.

Des de 2007, però, i després d’una profunda reestructuració, el Museu Darder s’ha convertit en un equipament museístic de nova generació que combina i adapta elements del passat amb elements d’interpretació, difusió i promoció totalment contemporanis. 

En l’actualitat, el Museu Darder alberga dos espais den diferenciats: D’una banda, el llegat Darder d’història natural, una esplèndida col·lecció que ens permet entendre quina era la visió que es tenia fa un segle de les ciències naturals, una mena de “calaix de sastre” de curiositats de tot tipus; de l’altra, l’Espai d’interpretació de l’Estany de Banyoles, que, amb l’aigua com a fil conductor, estudia la conca lacustre –orígens, formació, estat actual– i la seva flora i fauna, així com la intervenció humana experimentada al llarg dels segles.

L'Espai Darder
El vestíbul del Museu


diumenge, 10 d’agost de 2014

Festa del Batre


Aquest passat dissabte 9 d’agost es va celebrar a la Vall d’Ondara (La Segarra) la Festa del Batre. Des de primera hora del matí es van anar succeint diferents activitats relacionades amb les feines del camp, tal i com es feien abans que la mecanització acabés amb gairebé totes elles: segar, aplegar, garbellar, ventar (ordi, en aquest cas). Algunes de les activitats estaven pensades per a què els més petits hi poguessin participar i, entremig, moments d’esbarjo per a distreure’s del calor abrusador: esmorzar tradicional, xocolatada, passis de pel·lícules d’edicions anteriors de la Fira, etc. La Festa del Batre es va combinar amb una Fira de la Cervesa que va aplegar diversos elaboradors artesans de tot el país.

Separant el gra de la palla
Amb l'ordi ja llest
Per tancar la Festa, l’organització va oferir als assistents un enlairament de globus, al qual s’hi van afegir, amb idèntic entusiasme, grans i petits. I, ja per acabar, un sopar popular i un ball que es va allargar fins ben entrada la matinada.

Amb Miquel Parramon, Conseller Comarcal de Cultura

Inflant el globus
El globus de l'estelada s'enlaira

dimecres, 9 de juliol de 2014

Feminae


El proppassat dissabte 5 de juliol es va presentar, a la sala d’actes de la biblioteca municipal de Sant Feliu de Guíxols, el llibre Feminae, de Rosa Maria Massegosa i Perxés (1974-2006).

La biblioteca de Sant Feliu de Guíxols es va quedar petita –fins a 100 persones ens hi vam encabir– per escoltar els parlaments dels presentadors de l’acte: la Teresa Massegosa, germana de l’autora; en Pere Saló, professor de la Universitat de Girona; i l’Assum Guardiola i la Glòria Granell, editores del llibre. Per damunt de qualsevol altre consideració, però, tots quatre, amics i admiradors de la Rosa Massegosa, com la gent vinguda d’arreu del país –Girona, Begur, Barcelona, Olot, Santa Cristina d’Aro, Sant Pere Pescador– reunida una calorosa tarda d’estiu per recordar una gran escriptora i una gran persona.

Els presentadors de l'acte

Feminae és un recull de narracions escrits en diverses etapes de la vida de l’autora, en què reflexiona, des d’un punt de vista molt personal, sobre temes com ara la femineïtat, la vida i la mort, l’amor i, especialment, les grans passions de la Rosa: la llengua i la literatura catalanes, Sant Feliu de Guíxols –el seu poble natal– i Catalunya. Apunts autobiogràfics, reflexions personals, mirades iròniques i sempre tendres conformen les narracions d’aquest llibre que permet imaginar el potencial d’una escriptora la vida de la qual es va estroncar quan tot just començava a florir, amb tan sols 32 anys. La literatura necessita una cocció lenta, una elaboració pausada, una decantació que només el temps i una certa reelaboració poden donar; malgrat això, els contes de la Rosa destil·len una veterania i una maduresa que només s’assoleix quan es té una gran qualitat i es parteix d’una base sòlida i ferma.

Més enllà de la vàlua de la Rosa com a escriptora, cal insistir en la seva vàlua com a ésser humà. Em considero enormement afortunat pel fet d’haver conegut la Rosa: puc dir, sense por d’equivocar-me, que va ser, i de llarg, la persona més extraordinària que he conegut mai. Extraordinària per la seva qualitat com a escriptora i extraordinària, en especial, per la seva qualitat humana: si hagués de resumir en una sola paraula la seva vida seria, sens dubte, compromís. Compromís amb el seu país, sí, en tots els aspectes: amb la llengua i la literatura, amb el paisatge, amb els costums i les tradicions, amb les gents. I bondat: per sobre de tot, bondat. Bondat amb els que estimava i amb els que no; bondat en els bons moments i en els dolents. Bondat, generositat, optimisme i empenta, fins i tot quan la malaltia la maltractava, la feia patir i la consumia; bondat per entomar, fins i tot amb un somriure, els pitjors embats d’una vida que va ser profundament injusta amb ella.

Aquest llibre s’afegeix als publicats amb anterioritat (Sant Feliu de Guíxols: un any a les xarneres del mil·lenni (2000) i Contes (2012).

Els assistents a l'acte

dilluns, 7 de juliol de 2014

Sorolla. El color del mar

Cartell de l'exposició "Sorolla. el color del mar" 
Dir Joaquín Sorolla (1863-1823) és dir llum, color, mar... Pocs artistes han sabut, com va saber ell, copsar i reproduir aquell moment màgic en què un raig de sol queda atrapat en un remolí d’aigua o en un tros de cel o reflectir l’espetec de les onades contra les roques a l’horabaixa. El tractament que Sorolla fa de la llum i la seva plasmació en pinzellades ha fet que, potser incorrectament, se’l catalogués com a impressionista; crec que és més adequada la seva inclusió en altres moviments artístics com ara el naturalisme o el luminisme.

Sorolla va ser un pintor que es va amarar de les principals influències artístiques de la seva època gràcies a la seva bona formació acadèmica i, en especial, als seus viatges i estades no sols per Espanya sinó també per tota Europa –particularment Itàlia, França, Anglaterra– i els Estats Units. A més de les seves marines i escenes costumistes, Sorolla va excel·lir en el retratisme.

Fins el 14 de setembre podem visitar l’exposició “Sorolla. El color del mar” que es fa al Caixafòrum. L’exposició està formada per fons procedents del Museo Sorolla, del Museo Carmen Thyssen de Màlaga i de col·leccions privades i gira al voltant de la particular visió que Sorolla tenia del mar i, en especial, de la manera que el va retratar fent servir el color.


Autorretrat
L’exposició es desenvolupa en tres seccions: “L’espectacle incessant”, Les hores del blau” i “ De la naturalesa a la pintura”. El plantejament no és cronològic i les obres de gran format –entre d’altres, les esplèndides “El balandret”, “Sortint del bany”, “Nedadors” o “Maria a la platja de Biarritz”– es complementen amb cartrons de reduïdes dimensions que Sorolla feia servir per prendre apunts del natural i on es fa palesa la mestria del pintor valencià a l’hora d’atrapar la miríada de tonalitats del mar, el cel i la terra.

Si visiteu l’exposició –i us recomano que ho feu– completeu-la amb el documental que clou el recorregut. Malgrat el soroll ambient, us ajudarà a contextualitzar la vida i l’obra de Sorolla i a descobrir-ne un munt de facetes desconegudes. I després del documental, torneu a fer una ullada a l’exposició.

El balandret
 
Maria a la platja de Biarritz