divendres, 27 de desembre de 2013

El carrer Estruc

Una de les plaques col·locades a la façana
Al bell mig de Barcelona, a tocar de la plaça Catalunya, hi ha un carrer amb un nom i una història al darrere força curiosos. És el carrer Estruc, el nom del qual, segons el nomenclàtor de l’ajuntament fa referència “al nom d’una família relacionada amb el carrer. Existia al segle XIV amb el nom de carrer de n'Astruc, segons s'esmenta en un fogatge de l'any 1358. També hi ha constància que un propietari anomenat Estruc Ça Carrera hi construí una casa al segle XV.”

Els diccionaris ens diuen que Astruc significa 'sortós', d'astre (del llatí astrum, i aquest, del grec άστρον, mateix significat), amb el sufix -uc (com en feixuc, poruc, malastruc o xaruc). La construcció “bonastruc” significaria “feliç, afortunat” i d’aquí derivaria la paraula “benastrugança”, o sigui, felicitat, sort. Joan Coromines, al seu Diccionari Etimològic, documenta la primera aparició del mot ja al 1270, en un poema de Cerverí de Girona, i el considera comú a l'occità antic i el francès antic. També el documenta al castellà (s. XIII), tot i que en aquest idioma es va perdre aviat. En català, esta molt ben representat com a antropònim, particularment de jueus. 

Detall de la placa amb la signatura
Estruc també fa al·lusió a les herbes remeieres i als qui les utilitzaven, que sovint acabaven confonent-se amb guaridors, bruixots, mags i astròlegs. Als dos extrems del carrer hi ha sengles plaques que hi al·ludeixen amb aquesta inscripció: 

“A primeries del segle XV, hom anomenava aquest carrer de l’Estruc Sacanera, o sia de l’astròleg o bruixot sacaner. Estruc és una herba remeiera i un mot antic aplicat a astròlegs o bruixots. Aquí es venia la pedra escurçonera, posseïdora de virtuts contra la ràbia i les picadures.”

Els números que hi ha als portals
Aquesta pedra que s’esmenta és l’herba escurçonera (scorzonera hispanica) que, antigament, es creia que podia curar les picades d’escurçons i serps. L’arrel s’utilitzava cuita en àpats i amanides i fregida per acompanyar la carn. Aquestes plaques van ser col·locades per l’hipnòleg Ricard Bru i estan adornades amb paraules en hebreu i signes cabalístics, en un intent, probablement, d’invocar la protecció d’elements fantàstics. Al número 22 hi ha una placa per recordar-nos que era precisament allà on es venia la pedra escurçonera i que, fins no fa gaires anys, hi havia una botiga on la família Estruch venia, a més de llibres, objectes raríssims i curiosos que havien anat recollint per tot el món.

Els números dels portals també estan decorats amb segells màgics amb diversos noms que invoquen el poder de Déu: De fora endintre, en el sentit de les busques del rellotge, podem llegir Tetragrámmaton – Jelah – Jehovà – Emmanuel (cercle exterior); Egirion – Messiah – Arpheton – Anasbona (segon cercle); i Agla – Eloyn – Adonai – Jessemon (cercle interior).

La placa del número 22
Una altra de les curiositats del carrer la trobem al número 14, on s’hi poden veure uns esgrafiats a la façana que representen elements fantàstics, iniciàtics i esotèrics: calaveres, escaires, xerracs, éssers misteriosos.... Malauradament, a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona no hi ha gairebé informació sobre aquest edifici. Amb prou feines un expedient (R. FOl. 332, núm. 169) datat a Barcelona el 23 de gener de 1906 en què el sr. Poncio Vidal demana permís “para construir galerías y practicar obras interiores en la casa nº 14 de la calle de Estruch”. Parla també de “pintar la fachada” però dedueixo que és la interior i no la que dóna al carrer,

L’Estruc més famós, però, és en Bonastruc Ça Porta (o Saporta), rabí i metge gironí (1194 - 1270). El seu vertader nom era Moixé ben Nahman, també dit Nahmànides. Va excel·lir en l’estudi del Talmud i la Càbala i va participar en la Disputa de Barcelona (1263) amb Pau Cristià, arbitrada pel propi rei Jaume I.

La façana del número 14
Un altre Estruc famós va ser el comte Guifred (segle XII), de nom real Arnald Estruc, senyor del castell de Llers (Alt Empordà) un personatge que, després de morir, va ressuscitar convertit en vampir per escampar el terror entre la gent de la contrada. Aquí, la llegenda es confon amb la realitat –fet habitual, d’altra banda–, ja que un personatge amb el mateix nom estén la seva ombra des de finals del segle XII fins a finals del segle XIII i el relaciona amb el satanisme, la bruixeria, el vampirisme, tot barrejant-hi, a més heretgies càtares.

Un carrer, doncs, ple de ressonàncies misterioses i curioses.

Detall de la façana del número 14
Detall de la façana del número 14 

dijous, 19 de desembre de 2013

El satèl·lit GAIA

Aspecte de la sala de conferències

Avui, a les 10.12 h, s’ha enlairat el satèl·lit GAIA. A l’aula 105 de la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona (UB), més de 300 persones hem pogut assistir a la retransmissió que se n’ha fet en directe des del Port Espacial Europeu a Kourou (Guaiana Francesa).

GAIA (Terra, en grec) és un satèl·lit de l’ESA (Agència Espacial Europea) que té previst cartografiar i analitzar, durant els propers cinc anys, la posició i el moviment de més de 1.000 milions d’estrelles i centenars de milions d’objectes –cometes, planetoides, noves i supernoves, galàxies, quàsars– tant del nostre sistema solar com d’altres situats a milers d’anys-llum de distància. En el projecte hi han treballat entre 300 i 400 científics europeus durant 15 anys, dels quals un centenar són espanyols. L’equip de la UB el formen unes 25 persones que s’encarregaran, bàsicament, de la gestió de les dades obtingudes.

La precisió dels instruments de medició de GAIA és d’una magnitud que gairebé ridiculitza la dels instruments fets servir fins avui: podrà distingir, a la distància que hi ha entre la Terra i la Lluna, una moneda que un astronauta sostingui entre els seus dits, mesurar el creixement de les seves ungles o destriar el color d’un cabell a 1.500 km de distància. Els mesuraments de GAIA permetran elaborar, per primera vegada, un mapa tridimensional de la Via Làctia, a més de proporcionar dades molt més fiables relatives a la velocitat i la direcció a què es desplacen les estrelles. Ajudaran, també, a comprendre una mica millor la matèria fosca, inapreciable a la vista però que exerceix una enorme atracció gravitatòria i sobre la que ho desconeixem gairebé tot. 

El moment de l'enlairament

Entre l’octubre de 2015 i l’abril de 2017 s’espera tenir els primer resultats provisionals; GAIA estarà operatiu fins a finals de 2018 amb la possibilitat de prolongar la seva vida un any més. Finalment, el catàleg definitiu de les observacions es publicarà el 2022.

Abans de l’enlairament, s’han succeït diverses intervencions per explicar les característiques del projecte, el seu abast i els resultats que s’espera obtenir: Xavier Luri (professor del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la UB i coordinador europeu de l’arxiu de bases de dades de GAIA); Eduard Massana (professor a la UB i coordinador del simulador de GAIA); i Jordi Portell (investigador al Departament d’Astronomia i Meteorologia de la UB i coordinador del l’anàlisi i procés de les dades, que es farà en col·laboració amb el supercomputador Marenostrum). 

Recreació del viatge de GAIA

Pas a pas, minut a minut, hem vist l’enlairament, la separació de les diferents parts del coet propulsor Soiuz, la ignició dels motors, el posicionament en òrbita... Als 10 minuts del llançament, GAIA es trobava a 180 km d’altura i viatjava a una velocitat de 7 km/s. La seva destinació és un punt concret de l’espai, anomenat L2, prou allunyat del Sol i la Terra (150 milions de km + 1,5 milions de km) com per no veure’s afectat per la seva contaminació lumínica, sonora i gravitacional.

L’acte m’ha permès retrobar-me amb el meu vell amic Jordi Portell, col·laborador i alma mater de projectes relacionats amb BOINC i SETI. Podeu trobar molta més informació del projecte aquí, aquí i aquí. Gaudiu de les imatges!
 

Amb en Jordi Portell, vell amic i col·laborador del projecte GAIA
Aspecte de la sala


dimecres, 18 de desembre de 2013

Jazz de ben a prop



De casualitat, em topo amb l’exposició Le jazz au bout des doigts/Portraits, de Sophie Le Roux a l’Institut Francès de Barcelona. Hi havia anat per assistir a una conferència sobre Els 4 gats i, mentre feia temps, he badat una mica per les sales d’exposicions. Sophie Le Roux, fotoperiodista i amant del jazz, és l’autora d’aquesta mostra de les millors de les seves fotografies, sempre al voltant de músics de jazz i sempre de ben a prop, molt a prop dels seus instruments i de les seves mans.

De vegades, és un primer pla de l’artista –Herbie Hancock, Kyle Eastwood, Ravi Coltrane, Ron Carter–; la majoria de les vegades, però, són les seves mans les que transmeten la intensitat i la passió per la música –Jamie Cullum, Paco de Lucía, Richard Galliano i molts altres–, i les que ens transporten a un univers de colors –malgrat que les fotos són en blanc i negre–, sons i sabors.

“Sophie Le Roux transporta als espectadors ben a la vora de l’artista. A través de la seva mà feliç i del seu ull generós, revela el preciós vincle que constitueix la mà entre el músic i el seu instrument. Edificant”. Fara C, Journal de l’Humanité.

L’exposició s’acaba el 21 de desembre. Afanyeu-vos, si no us la voleu perdre!