dijous, 28 de novembre de 2013

Problemes a la Biblioteca Pública Arús

Reproducció de l'Estàtua de la Llibertat a la Biblioteca

La Biblioteca Pública Arús (Pg. de Sant Joan, 26) pertany a la xarxa de biblioteques de l’ajuntament de Barcelona i va néixer gràcies a la generositat de Rossend Arús i Arderiu –maçó, republicà, periodista, intel·lectual– qui, en morir el 1891, va llegar a la ciutat de Barcelona l’edifici en què vivia i tota la seva fortuna (vegeu altres articles meus aquí i aquí). La biblioteca, la primera a Barcelona a l’abast del públic en general, s’ha convertit, amb el transcurs dels anys, en un centre de referència mundial pel que fa a la documentació i l’estudi de l’obrerisme, l’anarquisme i la maçoneria del s. XIX.

En els últims dies, però, s’han succeït uns fets força estranys que han aixecat suspicàcies i protestes. Em refereixo a la retirada d’unes plaques que decoraven l’escala d’accés a la Biblioteca i que havien estat col·locades, com a mostra d’agraïment a Rossend Arús per la seva generositat i filantropia, per diferents Obediències maçòniques (Gran Lògia Simbòlica Espanyola, Gran Lògia Femenina d’Espanya, Gran Orient de Catalunya, Gran Lògia d’Espanya).

Les primeres protestes parlaven, ras i curt, de censura; davant aquests fets,  l’Institut deCultura de Barcelona (ICUB) va declarar que la retirada de les plaques es devia a les feines de pintura que s’havien de dur a terme a la Biblioteca. La reacció s’ha fet una mica tard i malament, per la qual cosa els dubtes sobre l’autèntica raó d’aquesta retirada no s’han esvaït. En tot cas, estaré a l’aguait i, tot esperant la reposició de les plaques, us en mantindré informats.




 


dijous, 14 de novembre de 2013

Ha tornat

Portada del llibre


Inquietant. És la primera paraula que em ve al cap mentre paeixo la lectura de Ha tornat, de Timur Vermes (Editorial Columna, Barcelona 2013), un escritor alemany d’ascendència hongaresa. Inquietant, neguitejant, desassosegant. ¿Podem riure amb Hitler? I fixeu-vos bé que no dic “riure’s de Hitler“ sinó “riure amb Hitler”. Riure amb, o fins i tot, donar-li raó! a Adolf Hitler. Res més lluny de la meva ideologia que la seva: racisme, supremacisme ari, rebuig de la democràcia, masclisme, homofòbia, apologia de la violència... I malgrat tot, és inevitable riure –i compartir algunes idees!– amb aquest personatge que dibuixa Vermes, renascut (o no mort) de les seves cendres el 2011 i transportat a l’Alemanya actual. ¿I si Hitler reaparegués avui, en ple segle XXI, a l’Europa unida, talment com si no hagués mort el 1945? Amb el mateix posat –bigoti, pentinat, uniforme (vegeu la fotografia de la portada del llibre)–, la mateixa determinació, les mateixes creences, fòbies i fílies. Hitler no era curt de gambals ni estúpid ni estava boig, no ens enganyem. La seva ideologia em sembla abominable, rebutjable però el cert és que va saber connectar amb milions de persones d’arreu d’Europa –no tan sols d’Alemanya– que el van votar, el van seguir, el van adorar i van matar i morir amb ell i per ell.

Ràpid de reflexos, llest com una fura, decidit a tot, àgil de ment i de cos a l’hora de sintonitzar amb els desitjos, els anhels i les pors del ciutadà mitjà, l’Adolf Hitler del segle XXI, després d’un curt procés d’aclimatació a la seva nova situació, es capbussarà en el món de la televisió i el show business, d’”interret” (com l’anomena ell), de les quotes d’audiència, l’ecologisme i la globalització, capgirant-t’ho tot i aprofitant les febleses i contradiccions del sistema per enviar, un altre cop, el seu missatge. Un missatge clar, nítid i directe, sense embuts. El mateix missatge, exactament el mateix, que el va portar al poder fa 80 anys. Hitler no enganya, es mostra tal com és, sense plecs ni subterfugis. Tot barrejant ficció i realitat, personatges actuals i d’altres d’inventats, el que comença com la broma d’un imitador, com la gracieta d’un showman, esdevé tragicòmica realitat. El Hitler del segle XXI es converteix en un fenomen viral, en una popular estrella de televisió, adorat pels oients i catapultat a les més altes quotes d’audiència ajudat per les rialles i l’admiració que provoquen la seva perfecta “imitació” del Fuhrer. Però el seu missatge, repeteixo, no ha canviat gens ni mica i potser per aquest motiu –fa feredat escriure això– el seu missatge arriba a tanta gent. I miro al meu interior i m’adono que jo també comparteixo algunes de les idees de Hitler. El nou Hitler és ecologista i parla de cuidar i protegir el medi ambient. Blasma el capitalisme corrupte, explotador i salvatge. Escomet i critica la corrupció i el clientelisme de partits polítics, sindicats i mitjans de comunicació. Parla d’un futur de felicitat i benestar, fet de treball honrat i esforç honest. És vegetarià, abstemi, treballador infatigable i aliè a vicis i pulsions sexuals, o sigui, el més allunyat que puguem imaginar d’un polític actual. I tot això –l’ecologisme, l’anticapitalisme, l’honradesa– agrada a la gent.

Totes aquestes idees, però, van acompanyades del racisme, del menyspreu per la vida de jueus, eslaus, gitanos, homosexuals, negres i comunistes, pel militarisme i l’expansionisme, per la messiànica visió del seu cabdillatge. Aquí és on les meves idees topen –ara i sempre– amb les seves. Però l’excel·lent llibre de Timur Vermes et fica de tal manera en el personatge que t’és difícil, realment difícil, no sentir certa empatia  amb aquest personatge. T’adones perfectament dels ressorts mentals i emocionals que tant bé va saber tocar aquest home, suficients per portar a la bogeria i la destrucció a milions d’éssers humans d’un continent sencer.

“No tot va ser dolent” és l’eslògan que encunya el nou Hitler quan, cap al final del llibre, decideix reemprendre la seva carrera política, a rebuf de la popularitat guanyada en la televisió, el Youtube i la premsa sensacionalista. El “No tot va ser dolent” és la palanca que li permet moure, altre cop, la voluntat de milions de persones cap a un destí que desconeixem però que temem.

Inquietant, molt inquietant. Un llibre que es llegeix d’una tirada, que obliga a un cert esforç a l’hora de consultar sovint l’esplèndid índex, que et fa riure i et fa reflexionar, que et desperta emocions i pors, que et col·loca davant del mirall i t’obliga a fer-te preguntes i a contestar-te-les i que a Alemanya ha sigut un èxit de crítica i vendes, amb total justícia. Al nostre país, la versió catalana –extraordinària– és de Pilar Estelrich i Arce. Llegiu-lo. No us deixarà indiferents. Si més no, us obligarà a pensar, a reflexionar i a comprendre –per tal de no repetir-lo– el com i el per què de l’ascens d’aquest personatge.

dimarts, 5 de novembre de 2013

La torre Benviure

La torre Benviure, a Sant Boi de Llobregat

En Roc Benviure és un soldat que, al segle X, vigila i defensa Alcalà, una torre de guaita que es troba a la frontera entre Al-Àndalus i els comtats cristians de la Marca Hispànica. El seu nom real, però, és Xavier Sánchez Torres i el fortí que defensa i protegeix no és altre que la torre de Benviure, a Sant Boi de Llobregat, un enclavament privilegiat que forma part del conjunt arqueològic del Museu de Sant Boi, junt amb les termes romanes i el Museu Can Barraquer.

Durant una hora, en Roc Benviure ens acompanya a fer un tomb pel conjunt històric de la torre de Benviure i ens submergeix, amb les seves explicacions, en el passat d’aquesta estratègica cruïlla de camins que es troba al peu del camí Ral que duia de Barcelona a Vilafranca del Penedès i que va ser habitada, ja des de l’època dels ibers, i que durant segles va veure passar romans, musulmans i cristians, senyors feudals i serfs, pelegrins de pas cap a Santiago de Compostel·la i combatents de mil i una guerres (de Successió, del Francès, etc.).

Tothom atenent les explicacions de Roc Benviure

De la mà d’en Roc Benviure, descobrirem sitges ibèriques, esglesioles romàniques, forns metal·lúrgics, masies medievals i, especialment, una altiva torre de defensa que, si bé durant segles va servir de talaia de vigilància, després va esdevenir residència de petits nobles, pavelló de caça i repòs de reis i masia de pagesos fins arribar als nostres dies en què, perduda la funció original, serveix d’escenari per a la reconstrucció teatralitzada d’un bocí de la història del nostre país, per a joia de petits i grans, observadors privilegiats d’un passat que ressuscita davant els nostres ulls, gràcies a la feina i dedicació d’en Xavier.

Descans després una dura jornada de feina!

La jornada es completa amb una visita a l’espai museístic del conjunt arqueològic on es complementa la informació amb un seguit de mapes, dibuixos, reproduccions de documents antics i diversos jocs adreçats específicament a la canalla. Una visita, gratuïta els primers diumenges de mes, apta per a tota la família i que us recomano de totes totes.
 
Diversions per a tots!   

Un aspecte del museu