dimecres, 30 d’octubre de 2013

La recompensa



- Estomacant-me no en treureu res. Si no em va doblegar la policia del dictador, de debò creieu que uns aficionats com vosaltres ho aconseguireu?
...........................
- No, nois, ja no hi ha res a fer. Esteu perduts. Podrits de diners, sí, però refotudament perduts.
...........................
- Ha, ha...... vaja, crec que acabo de perdre una altra dent..... Heu de procurar que no perdi la consciència perquè aleshores... aleshores...  bé, ja us he dit que no teniu res a pelar, de tota manera. No en sortireu, d’aquest forat.
...........................
- Sí, home, sí, parlaré..... Parlaré durant hores, durant dies, si voleu. Parlaré fins que em mori o fins que em mateu...  No m’importa. Per la meva banda, ja he fet tot el que havia de fer..... O gairebé tot.
...........................
- Mira que arribes a ser imbècil! Com vols que parli....  si no deixes d’atonyinar-me? ..... Tu ets el musculet de la banda, oi? Tot el que et sobra de corpenta et falta de cervell.... Tu.... tu devies ser el que va apallissar el guàrdia de seguretat que es va resistir, no?
...........................
- Sé això i sé moltes coses més.
...........................
- Temps al temps, nois, temps al temps...... Ja us he dit que de temps ens en sobrarà.... Tindrem tot el temps del món, aquí a baix.
...........................
- Voleu que continuiï? Perquè si voleu esbrinar tot el que sé, com ho sé i des de quan ho sé.... haureu de dir-li al bestiota aquest que deixi de pegar-me. Se’m fa difícil.... parlar.... mentre m’estampen el cap contra la paret.....
...........................
- Així m’agrada. Bon noi. Au, seu i fes cas al que mana. Perquè tu ets el que mana, oi, Francesc? Sí, home, no posis aquesta cara. Aquí a les mines tothom et coneix.... De fet, aquí baix t’hi vas estar molt poc temps. Massa dur, massa brut, massa poca cosa per a un senyoret com tu. Pobre com una rata, com tots nosaltres, com tots els miners, però tu et mereixies més, tu estaves destinat a coses més importants, oi? ....Vas pujar ràpid, i tant que vas pujar ràpid!. Per cada vaga rebentada, per cada miner torturat i empresonat, per cada acomiadament, tu pujaves un graó en l’escalafó i en la confiança de la direcció. Fins que vas poder sortir d’aquest cau, deixar les mines, anar a les oficines!!!..... A temps, tot s’ha de dir. Molts de nosaltres sospitàvem de tu. Més d’un havia proposat que et caigués “accidentalment” una vagoneta plena de carbó a sobre. Com me’n penedeixo, d’haver-ho impedit! Haurien canviat tantes coses....
...........................
- Covard i cagat. Com sempre! .... El goril·la del teu amic pega més i millor.... Ni tan sols això saps fer... Veja’m, veja’m, qui més tenim..... A tu també et conec. Ets l’únic de qui la policia va repartir fotos. El col·laborador imprescindible per poder accedir al furgó blindat. Qui millor que algú que hi ha a l’interior per accedir-hi? Ho teníeu ben planejat, redéu! Tu ets l’únic de la banda que ha sigut identificat. La teva part del botí serà més gran? Tindria certa lògica, no? Al capdavall, ets qui més tenia a perdre en tot aquest afer. D’altra banda, ets la baula més feble. SI la policia t’enxampa a tu, enxampa a la resta. M’estranya que encara siguis viu. Hauria apostat 10 contra 1 que els teus companys ja t’havien pelat.
...........................
- Vaja...... tu també saps pegar....  Au, vinga, no em diguis que no hi havies pensat....  Si no estàs mort és perquè deus tenir alguna mena d’assegurança. Alguna declaració firmada, alguna filmació en poder d’algú que la lliurarà a la policia si no dónes senyals de vida en un termini determinat de temps. Sou tan previsibles! ...... Tant se val, ara ja de res us serviran tantes precaucions, tantes preocupacions.... I finalment, tu deus ser el que conduïa el cotxe amb el qual vau fugir després de l’assalt, oi? Un a l’interior, dos amb armes a l’exterior i un quart llest per carregar sacs i banda....
...........................
- No, no, i ara! En el moment del cop jo estava molt lluny. Estava aquí, a la mina número 7. La Gola, li diuen. Ja fa anys que va deixar de produir carbó, està pràcticament esgotada. Jo sóc l’encarregat del manteniment de la maquinària, en particular del muntacàrregues.... sí, d’aquest muntacàrregues. Està vell i atrotinat, com  jo. Tots dos estem a punt de jubilar-nos. Dubto que en totes les mines hi hagi algú que el sàpiga reparar, a part de mi. Ara està espatllat. I així es quedarà per sempre més: espatllat. Per on anava?
...........................
- Ah, sí, sí.... No, ja us he dit que no vaig veure l’assalt. De fet, no me’n avaig assabentar fins quatre o cinc hores més tard... Com sé el que sé.... Estava a la cambra de màquines del muntacàrregues quan vaig veure que arribaven quatre homes, encapçalats pel Francesc. Tots portaven bosses d’esport, ben plenes. Vaig procurar que no em veiessin. Evito tant com puc el contacte amb púrria com tu.... Van entrar al muntacàrregues, van baixar i al cap d’una estona van sortir. De fet, no era res inusual. Sovint vénen enginyers, funcionaris, geòlegs, algun inversor despistat i sempre hi ha algú de la direcció que els acompanya en la visita. Res d’especial, llevat del fet que els quatre estaven molt nerviosos, que van sortir de la mina sense les bosses d’esport.... i que els acompanyava en Francesc. Aquest miserable no baixava a la mina des de feia un munt de temps. Alguna raó molt forta havia d’empénye’l a fer-ho! A la nit vaig lligar caps: les notícies, la informació de la policia, el nombre d’assaltants.... Un llumet se’m va encendre al cervell. El botí! Era possible que l’haguessin amagat per si de cas els enxampaven? No era una mala idea. Aquesta vall és un cul-de-sac. Amb un parell de controls policials es converteix en una ratera. Els assaltants devien pensar que era millor amagar el botí, deixar que tot es refredés i tornar passats uns dies o unes setmanes. I quin millor lloc per fer-ho que una mina pràcticament abandonada?
...........................
- Que no m’escoltes, goril·lot? T’he dit que sóc el mecànic d’aquest muntacàrregues. Des de fa més de 25 anys. Conec totes i cadascuna de les seves peces, dels seus engranatges, de les seves corrioles i mecanismes. Seria capaç de muntar-lo i desmuntar-lo amb els ulls embenats. Però ara està espatllat, ja ho heu vist. Jo l’he espatllat..... a propòsit Definitivament i per sempre!
...........................
- Esclar que hi té a veure, el muntacàrregues. Quan aquells quatre homes van pujar...., bé, quan vosaltres vau pujar a la superfície, només vaig haver de comptar durant quants segons funcionava el mecanisme. A partir d’aquí, calcular a quin galeria us havíeu aturat va resultar ben fàcil.
...........................
- Ja us he dit que aquí a La Gola hi treballo pràcticament sol. Tan bon punt vaig lligar caps, em vaig dedicar a buscar els diners... Heu tingut paciència, sens dubte. Esperar 83 dies per recollir tota aquesta milionada.... Però jo n’he tingut tanta o més que vosaltres, de paciència.
...........................
- No res, no vull.... Si de cas, una mica d’informació. Fer-vos un parell o tres de preguntes. No li podeu negar, a un pobre vell inofensiu, oi?.... Un cop tan ben preparat, tan minuciosament calculat, tan i tan ben organitzat.... però alguna cosa va fallar en la fugida quan....
...........................
- “Aquella vella estúpida”? Una forma molt poc caritativa per referir-se a una persona a qui vau atropellar i matar en la vostra fugida, no creieu?
...........................
- Mmmmm, esclar, esclar. Són coses que passen... especialment quan se circula a 180 per hora per carreteres comarcals. Tant li fa, ja no té més importància. I els diners? Què en pensaveu fer, de tants diners? Quins plans teníeu? Dones, cotxes, joc, drogues.... M’ho puc imaginar. Tant se val. Aquí a baix no us serviran de res, tots aquests calers.
...........................
- Ja.... ja t’he dit....... ja t’he dit que amb la violència no aconseguiràs res. M’estàs deixant baldat, malparit!
...........................
- Un acord? Quina mena d’acord?
...........................
- Un milió.... per a mi.... si faig funcionar el muntacàrregues. No, no en tinc prou.
...........................
- La meitat? Em donaríeu la meitat del botí? Vaja, sembla que no tothom hi està d’acord.... No, amb la meitat tampoc no en tinc prou. De què us serviran tots aquests milions si sou incapaços de tornar a la superfície? Passaran setmanes, mesos, abans que algú ens trobi. I aleshores ja serà tard. No, encara no en tinc prou.
...........................
- Tot!!!! El botí íntegre per a mi!!! Una bona oferta, sens dubte... però oblideu que si m’hagués mogut la cobdícia, ja m’hauria endut els diners fa temps. No, encara no en tinc prou. Segueixo sense tenir-ne prou.... Crec que m’heu foradat un pulmó... em sembla que ja no duraré gaire. Tant me fa. Sense les meves medecines tampoc no aniré gaire lluny.
...........................
- Sí, pinxo llardós, com ho sents. Estic vell, malalt, sol... Fa 67 dies exactament que vaig decidir emprendre... com us ho diria?... l’últim viatge?
...........................
- Sí, 67, exactament. Són els dies que fa que vaig descobrir el botí. Si demà o demà passat o l’endemà algú em busca, trobarà una casa buida i una carta on m’acomiado de tothom demanant-los que no em busquin. Ningú no s’estranyarà. Ho trobaran ben normal.
...........................
- Normal, sí, ho trobaran ben normal, ateses les circumstàncies: un home vell, malalt.... i que a punt de jubilar-se es queda sol, vidu, d’una manera tan tràgica.
...........................
- Oi tant que us afecta la meva viduïtat! “Aquella vella estúpida” era la meva dona!
...........................
- Ara sí, ara ja en tinc prou. Ja em considero pagat. Veure les cares que feu ara és la millor recompensa que podria tenir. Sentir els vostres crits, escoltar com xiscleu i crideu i udoleu serà la propina.

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Una casa plena de referències simbòliques

El relleu de Portaferrissa, 11

Al número 11 del carrer de la Portaferrissa podem veure el baix relleu de la foto. El que, en principi, sembla una innocent representació d’un parell de nens juganers, amaga un munt d’interpretacions simbòliques. No sóc el primer que apunta a una lectura en clau maçònica d’aquest relleu. Intentaré, però, anar una mica més enllà i afegir alguna explicació més. Per fer-ho, analitzaré el baix relleu des de tres punts de vista: l’històric, l’iconogràfic i l’administratiu.

L’històric ens diu que aquest edifici es construeix a partir de 1869. A Espanya, el període comprès entre 1868 i 1874 es coneix com a “sexenni democràtic”. Són sis anys molt convulsos, en què els  fets històrics se succeeixen a un ritme vertiginós: abdicació d’Isabel II, arribada d’Amadeu de Savoia, convertit en el primer rei constitucionalista, assassinat del general Prim (home fort del règim), abdicació d’Amadeu, proclamació de la I república (quatre presidents en poc més d’un any i mig), cop d’estat del general Pavía i restauració borbònica en la figura d’Alfons XII, fill d’Isabel II. I tot això, en poc més de 6 anys. Realment, va ser un període atzarós i convuls; però per primera vegada en la història, a Espanya, durant aquest sexenni, hi va haver total i absoluta llibertat de consciència, d’expressió, de reunió, d’associació, etc. Va ser un interval d’explosió democràtica que va afavorir l’aparició i el desenvolupament de moviments republicans, progressistes, catalanistes, sindicalistes. Aquest període és també una petita edat d’or de la maçoneria catalana i espanyola, que, a rebuf d’aquesta llibertat, va poder sortir de la clandestinitat i presentar-se en societat en plena i absoluta llibertat.

Detall del relleu

El punt de vista iconogràfic ens porta a parlar de la simbologia representada. Hi podem veure dos nens: un porta un compàs a la seva mà dreta i un paletí a l’esquerra; l’altra porta el regle de 24 divisions (o polzades o graus). Aquesta presència d’eines de paleta és el primer indici que ens ha de posar sobre avís. A més, entre tots dos, hi ha l’edifici que construeixen, fet de maons o pedres (emblema maçònic per excel·lència) acuradament col·locats. L’única pedra que no és cúbica o rectangular és la que corona l’edifici i sobre la qual hi col·loca la mà el nen de la dreta: una pedra triangular, en clara al·lusió a Déu, a qui sovint es representa amb aquest triangle, de vegades amb un ull a l’interior. A banda i banda del baix relleu, a més, podem veure dues columnes. A l’entrada de la sala del temple d’una lògia maçònica ens reben, també, dues columnes, sovint salomòniques o helicoïdals (és a dir, que giren sobre sí mateixes). Aquestes columnes reben el nom de salomòniques per la descripció que es fa a la Bíblia de les que hi havia al vestíbul del temple de Salomó a Jerusalem, destruït el 586 aC. (I Reis, 7, 15-22). Les columnes reben el nom de Jakim (J) i Boaz (B) i al·ludeixen, respectivament, a l’estabilitat i a la força.

Per sobre de les columnes podem veure sengles roses. El lligam entre la rosa i la maçoneria l’he explicat ja en una altra entrada del blog (vegeu Sarrià i la maçoneria III). L’expressió “sub rosa” (sota la rosa) al·ludeix a l’obligació que té tot maçó de mantenir en secret el que es diu, es fa o s’escolta en una tinguda (trobada, reunió) a la lògia. El poder del secret depèn del silenci. El que es fa sota la rosa, com a centre místic i símbol de perfecció, pertany al món ocult, a la capa més íntima del nostre ésser. 

Al bell mig de la sala del temple d’una lògia hi ha disposades, formant un triangle rectangle, tres columnes, cadascuna d’un estil diferent: Força (dòric), Saviesa (jònic) i Bellesa (corinti). Aquestes columnes sostenen, simbòlicament, tota la llotja i la maçoneria. En aquest edifici del carrer Portaferrissa, just a la cantonada amb el carrer de Bot, podem veure cinc columnes: només tres d’aquestes columnes tenen el capitell decorat. I a la façana del carrer Bot, les columnes tenen un capitell en forma d’escaire.

Columnes salomòniques a la façana

A la façana de l’edifici, a més, s’hi pot veure dibuixat un arbre de la vida, un símbol per explicar la unitat de tota la vida. És present en moltes tradicions (Egipte, Sumèria, Xina, Grècia, Amèrica Central) i representa la unió entre el cel i la terra, com a eix del món. Enfonsa les seves arrels a l’infern i eleva les seves branques cap al cel. Com s’explica a la Bíblia, era l’arbre del Paradís els fruits del qual concedien la immortalitat, idea compartida per altres cultures; a la Càbala, l’arbre de la vida és el símbol que representa les deu emanacions divines o sefirot i servei per assolir el coneixement més profund.

Un altre detall no menys sorprenent ens endinsa en la numerologia. Si fem una ullada al vestíbul de l’edifici, podrem veure un curiós joc numèric. Comptem set esglaons fins al primer replà, set esglaons més fins al segon replà i catorze esglaons (set més set) fins al tercer replà. Casualitat? Ho dubto molt, tenint en compte l’elevada càrrega esotèrica d’aquest número i la importància que té en el món simbòlic maçó: Set sagraments, set pecats capitals, set virtuts cardinals, set planetes, set dies de la setmana, set colors de l’arc de Sant Martí, set notes musicals, set meravelles del món antic, set nans (de Blancaneus), al Llibre de l’Apocalipsis s’obren set segells abans que Déu sotmeti el món a set judicis, ajudat per set àngels que fan sonar set trompetes per enviar set càstigs sobre els malvats, set són també els anys que va trigar Salomó a acabar el seu temple a Jerusalem i set és el nombre mínim de mestres maçons necessaris per a constituir una lògia o per a obrir treballs (vegeu Sarrià i la maçoneria III).

Quant a l’anàlisi administrativa, la documentació que es conserva a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (expedient 107/67, número 1805-BTSC) porta per títol “Expediente sobre alineación, derribo, reedificación de la casa de D. Domingo Sitjas nº 11 de la calle Puertaferrissa con frente a la de Bot”. El primer detall curiós és que els plànols originals, en els quals no hi apareix el baix relleu, estan signats el 22 de desembre de 1866, és a dir, el dia del solstici d’hivern, festivitat de Sant Joan Evangelista. Aquest Sant, junt amb el seu homònim Joan Baptista, la festivitat del qual s’escau el 24 de juny, dia del solstici d’estiu, és el símbol de la maçoneria bàsica i originària dels tres graus, com a record del patronatge que la maçoneria operativa atribuïa als dos sants Joans; així, totes les lògies simbòliques s’anomenen genèricament lògies de Sant Joan. Si tenim en compte que el 22 de desembre de 1866 era un dissabte, vespre de festiu, crec que no es pot atribuir a la casualitat aquesta data en els plànols, sinó que es deu a una voluntat manifesta d’enviar un determinat missatge accessible només als iniciats.

L'Arbre de la Vida
El director facultatiu de les obres és Narciso Nuet. Des d’un primer moment hi haurà problemes amb l’administració i els veïns. El 2 de febrer de 1867, l’arquitecte municipal José Artigas emet un informe desfavorable per problemes amb l’altura dels diferents pisos. Poc després, és Ildefonso Rovira, veí del carrer, qui protesta perquè entén que l’alineació proposada per Domingo Sitjas perjudica “al público y a los demás dueños de los (il·legible) de la calle del Bot, condenado por escandalosa infracción de las Ordenanzas Municipales. La pretensión de D. Domingo Sitjas se dirige no sólo a no perder terreno sino a ganarlo sobre la calle, estrechándolo por el punto de entrar”. I el cas és que aquest sembla tenir raó, ja que, segons el plànol de l’ajuntament, hi ha una casa ja construïda, que correspondria al número 6, que ja ha reculat. En l’actualitat, aquest edifici forma part del que fa cantonada amb la plaça Villa de Madrid (construït el 1945).

Malgrat aquestes queixes, el 26 de febrer de 1867 s’autoritza l’enderroc de la finca antiga i la construcció de la nova però amb l’obligació, per part del propietari, de rectificar els frontals de Portaferrissa i Bot. Domingo Sitjas demana que es respecti la línia oficial del traçat definida el 1806 i es desespera perquè les instruccions de l’ajuntament són contradictòries: “En el intrincado laberinto de la legislación patria, donde aún el más aventajado perito en no pocas ocasiones marcha con incierto paso, tropieza sin cesar el ciudadano, que en diferentes círculos se mueve (...). Nada le importaría, Excmo Sr., al cliente que la alineación que se le marcase fuese esta o aquella de las citadas con tal que se despachase en definitiva y sin tardanza la solicitud deducida, pero el caso es que la ley hace depender la validez de los acuerdos de la Municipalidad en la materia de la sanción, del respectivo Sr. Gobernador civil de la provincia y aún del Sr. Ministro del ramo y es larga la tramitación (...) de modo que sin experimentar un quebranto de gran consideración en su fortuna no puede el que expone continuar teniendo paralizada la obra”.


L'escala de la finca

Durant els següents mesos, propietari i ajuntament s’embarquen en una sèrie de denúncies, multes i apel·lacions. L’ajuntament denuncia (setembre de 1867) un excés d’altura a les golfes del nou edifici i imposa al propietari una multa de 30 escuts. Domingo Sitjas replica (16 de setembre de 1867), no sabria dir si amb santa innocència o amb gran cinisme, que “Un error involuntario sin duda e hijo tal vez de un celo extremado habrá sido la causa de la denuncia (...) porque bien lejos del exponente el propósito de infringir. Solo se ha creído con derecho y solo ha ejecutado lo que las leyes vigentes y los usos o costumbres del país le han permitido (...). El que subscribe previas repetidas mediciones de las dos fachadas puede sin temor asegurar que aún no alcanzan la altura màxima de la ley”. 

Malgrat tot, les al·legacions de Domingo Sitjas són rebutjades el 21 d’octubre de 1867. I just el mateix dia, el sr. Sitjas fa una nova apel·lació! El mateix dia! Se m’escapa com podia saber que la seva apel·lació havia sigut rebutjada i tenir-ne preparada una de nova. Només se m’acut pensar que algú de dins de l’ajuntament el tingués informat de l’evolució del seu expedient. La confiança amb què actua, la immunitat que sembla tenir, la màniga ampla amb què se’l tracta no deixen de sorprendre’m. Sens dubte, devia tenir bons contactes i influències. Perquè les topades amb l’administració no acaben aquí. El 7 de febrer de 1868, l’ajuntament detecta que hi ha “moradores” a la casa, adverteix el propietari que això no està permès i el multa un altre cop, aquesta vegada amb 20 escuts. I el sr. Sitjas torna, novament, a delectar-nos amb un exercici de pirotècnia verbal de traca i mocador en la seva apel·lació: (...) siendo así que no se han introducido ni existen en las referidas habitaciones tales moradores y sí muebles tan solamente”. Demana que se li retiri la multa i acaba dient: “Gracia que no duda en alcanzar por ser merecida de la proverbial rectitud de V. E.”.

Anys després, al 1891, un nou propietari, el sr. José Font, va demanar permís per fer uns reformes a l’edifici, consistents bàsicament en retocs a les llindes i muntants i en l’obertura d’un portal i una lluerna a la façana del carrer Bot. Aquestes modificacions, però, no afecten en absolut la iconografia descrita. 

La cantonada de Portaferrissa amb Bot
Capitells de columna amb forma d'escaire

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Art on the street from Budapest



El 1995 vaig estar vivint tres mesos a Budapest, la capital d’Hongria. La radical immersió en una cultura tan diferent de la meva es va reflectir en tota una sèrie de descobriments força xocants: el clima fred, continental, malgrat que només era la tardor i la presència omnipresent de la neu; l’idioma, tan i tan diferent de qualsevol altre –ja sigui d’arrel llatina, anglosaxona o eslava–; la gastronomia, que per a un amant de la bona taula i golafre impenitent va ser tot una experiència, amb l’absència gairebé total de peix i marisc, oli d’oliva o xai; els banys termals (quina gran troballa!). Però l’aspecte que més em va cridar l’atenció, sens dubte, va ser l’amplíssima oferta cultural que oferia la capital magiar, un punt en què, pel que sé, s’assemblava a altres països que havien estat sota l’òrbita comunista. Quant a la música, a Budapest hi havia dos teatres d’òpera funcionant alhora. Recordo representacions de ballet – un excepcional “El llac dels cignes”, de Txaikovski–, òperes com “Maria Estuard”, de Donizetti o “Aïda”, de Verdi. L’oferta es completava amb auditoris, concerts, actuacions a mil i un llocs i a qualsevol dia i hora. I a uns preus realment populars i assequibles, i més encara per als estrangers. 

Porcs negres, de Paul Gauguin

Durant la meva estada vaig visitar, entre d’altres, el Museu de Belles Arts de Budapest i la Galeria Nacional d’Hongria i hi vaig descobrir, amb gran sorpresa, unes col·leccions realment extraordinàries. Fins al 3 de novembre teniu l’ocasió de copsar –ni que sigui fragmentàriament– el que vaig experimentar jo en visitar aquests museus. Al Moll de la Fusta de Barcelona podeu trobar l’exposició “Art on the street from Budapest” consistent en 26 rèpliques d’algunes de les obres mestres exposades al Szépmüveszéti Múzeum i la Magyar Nemzeti Galéria

Un aspecte de l'exposició

Aquestes rèpliques, en algun cas de fins a 3 x 3 metres, s’han fet mitjançant un avançat programari informàtic desenvolupat a Barcelona i reprodueixen obres del Greco, Lucas Cranach el Vell, Velázquez, Goya, Manet, Greco, Gauguin, Cézanne, Egon Schiele, a més d’artistes hongaresos com Pál Szinyei, Jakab Bogdány, Mihály Munkácsy, Béla Kondor, Károly Ferenczy, etc. 

La mostra és itinerant i després de la nostra ciutat viatjarà a Madrid i Frankfurt. No us la perdeu !

El baptisme de Vajk, de Gyula Benczúr 
La "gamba" de Mariscal presideix l'exposició 
Picnic de maig, de Pál Szinyei   

divendres, 11 d’octubre de 2013

Cultura, turisme, exclusió social i demagògia



La notícia de què us parlaré ha passat gairebé desapercebuda per al gran públic però de ben segur que no ha deixat indiferents els diferents col·lectius al·ludits: Una empresa de Barcelona organitza recorreguts turístics per la ciutat portats per persones sense sostre i en risc d’exclusió social. La publicitat que d’aquestes rutes en fa l’empresa organitzadora és que “és gent preparada però que en un moment determinat de la seva vida s’ha vist obligada a viure al carrer per diverses circumstàncies” i “que així se’ls pot proporcionar llocs de treball”. Afegeix que “els dos primers guies són el Juan Carlos, un antic treballador d’una empresa química, i el Francisco, un artista plàstic que porta quatre anys vivint a Barcelona” que, això sí, hauran d’anar acompanyats d’un traductor perquè “no dominen l’anglès”. Als guies se’ls ha estat formant “durant les últimes setmanes”. 

La iniciativa, a primera vista, pot semblar molt engrescadora: s’ajuda a persones en risc d’exclusió social, es creen llocs de treball, es potencia el sector turístic i tranquil·litza les nostres consciències, a més. Però el rerefons és profundament torbador. Quina mena de respecte tenim per cultura si la posem en mans de gent sense cap mena de formació? ¿Creem llocs de treball de baixa qualificació i sou migrat a canvi de deixar sense feina gent amb carreres universitàries, coneixements d’idiomes i amb els estudis oficials de turisme? ¿No està prou maltractat el sector de la cultura i el turisme com per rebentar-lo encara més manipulant gent sense recursos? De debò algú pot creure que una carrera universitària pot ser substituïda per un curset fet a corre cuita d’un parell de mesos?

La notícia hauria aixecat una gran polseguera si, en lloc de dedicar aquests “sense sostre” a la cultura i el turisme, els haguessin dedicat a altres ocupacions. Posats a fer demagògia, ¿per què no se’ls posa a treballar d’advocats, metges, mestres o policies? Tant se val si no tenen la formació adient! Són “sense sostre” i tenen dret a guanyar-se la vida, no? ¿Confiaríem la nostra defensa legal davant d’un tribunal al Juan Carlos? ¿Deixaríem que el Francisco impartís les matemàtiques o la química als nostres fills? ¿Ens posaríem en mans de qualsevol d’ells si estiguéssim malalts? Òbviament, la resposta és que no. Acudiríem sempre, sempre, a un advocat, un mestre o un metge. Aleshores, ¿per què no ho fem quan es tracta de la cultura? 

El que s’amaga darrere d’aquest fet és un profund menyspreu envers la cultura. Tot s’hi val, a ningú no sembla importar-li. Com que no n’hi havia prou amb la clatellada del 21% d’IVA de museus i teatres, ni amb la sagnia de les còpies pirates i les descàrregues il·legals de llibres i DVD, ni amb la nefasta política cultural de dretes i esquerres –nacionals o estatals, tant li fa–, ara, a més, haurem d’empassar-nos aquest nou cas d’intrusisme. Això sí, molt ben intencionat i políticament correcte, només faltaria.

dimecres, 9 d’octubre de 2013

Templarisme i francmaçoneria

Portada del llibre

El passat dimarts 8 d’octubre vaig assistir a la presentació del llibre “Templarismo y francmasonería”, editat pel Suprem Consell Espanyol del Grau 33 del Ritu Escocès Antic i Acceptat de la Francmaçoneria. La presentació es va fer a la Biblioteca Pública Arús (Barcelona) i va anar a càrrec de l’autor del llibre, Manuel Antonio Tuero Riego.

L’autor va assenyalar que el seu llibre era, més que una dissertació erudita o una tesi doctoral, una invitació a aprofundir en el camp, força inexplorat, de les relacions entre els templers i els maçons. S’ha especulat molt sobre aquesta relació i sovint s’ha fet des de postul·lats pseudocientífics, vagament esotèrics o sense cap mena de rigor històric.

Després de la desaparició formal de l’Orde del temple (1314), el seu record es va perdre fins que François Marie Arouet Voltaire (1694-1778) va rescatar la seva memòria i va reivindicar-la, amb la intenció de netejar el nom d’un Orde de monjos-guerrers que havia estat condemnat, per l’aliança entre el Papa Climent V i el rei de França Felip IV el Bell, a l’oblit i a la infàmia. Acusats d’alquimistes, bruixots, satanistes o sodomites, la seva destrucció va ser més aviat un intent, per part del rei francès, de treure‘s del davant adversaris militars i prestamistes als quals devia molts diners.

Durant els segles XVIII i XIX es van registrar diferents intents de conjuntar totes dues tradicions, la templera i la maçònica, a diferents països: a Alemanya, Suècia, França, Estats Units es desenvolupen moviments com l’ Estricta Observància Templera, la Real Orde d’Escòcia o moviments al si de la maçoneria vagament inspirats en suposades cerimònies templeres. El cert és que tots aquests moviments es van desenvolupar fora de l’estricta regla maçònica i difícilment se’ls pot atribuir cap lligam concret. En l’actualitat, a l’estat espanyol les organitzacions templeres no mantenen relacions amb la maçoneria. 

Les coincidències entre el templarisme i la maçoneria són moltes i diverses: totes dues són ordes iniciàtiques –amb els seus misteris, graus– basades en una tradició hermètica; beuen del mandat evangèlic de la fraternitat; van ser perseguides i criminalitzades; i comparteixen un passat comú basat en els contactes entre els maçons operatius –els paletes– i els templers durant la construcció, als segles XII, XIII i XIV, de catedrals, esglésies, convents i castells. La destrucció de l’Orde del Temple, però, no va implicar la destrucció o persecució dels maçons operatius ni dels gremis de paletes, que van poder seguir desenvolupant la seva feina sense entrebancs.


Un aspecte de la conferència

Les diferències entre el templarisme i la maçoneria són, probablement, més importants que no pas les semblances: els templers van ser una creació del Papat i, fins la topada final, sempre van ser uns servents fidels i disciplinats de l’Església; el gran poder social, econòmic i polític dels templers no es pot comparar amb el que hagin pogut tenir mai els maçons; l’Orde del Temple se sustentava sobre una rígida doctrina i uns dogmes que no existeixen entre els maçons; i finalment, la maçoneria s’identifica amb la democràcia mentre que els templers s’identificaven amb l’aristocràcia.

L’autor va manifestar que els guanys generats per la venda del llibre es destinaran a obres filantròpiques i de caritat promogudes pel Suprem Consell Espanyol del Grau 33 del REAA de la Françmaçoneria.

“¿Tu verdad? No, la Verdad, y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela.” (Antonio Machado).

El conferenciant, Manuel Antonio Tuero