dissabte, 31 d’agost de 2013

Recognoverunt Proceres

El Recognoverunt Proceres, conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó

El Recognoverunt Proceres (o Consuetuts de Barcelona) és un privilegi concedit per Pere II el Gran (1240-1285) al municipi de Barcelona durant les Corts de Barcelona (1283-1284). El rei, afeblit políticament  per la croada llançada pel papa Martí IV i secundada pels reis de França i de Mallorca, va haver de pactar i confirmar determinats privilegis, com ara comprometre’s a reunir les Corts Catalanes un cop l'any i a sotmetre a l’aprovació de les Corts qualsevol altre constitució general. Les Corts de Barcelona van servir per confirmar a perpetuïtat –fins aleshores els privilegis havien sigut eventuals– les disposicions, usos i costums dels barcelonins alhora que van limitar l’autoritat reial –i la dels veguers, oficials reials– en relació amb determinats impostos. El Recognoverunt Proceres, confirmat pels monarques posteriors (Alfons II el Franc el 1286, Jaume II el Just el 1291), es va convertir en la base fonamental de l’estatut jurídic de Barcelona i d’altres ciutats del país (Vilafranca, Girona, Vic). Després de la derrota de 1714 (guerra d’Independència o de Successió), Felip V va abolir tot el dret públic català i les institucions catalanes. En l’actualitat, el document original del Recognoverunt Proceres es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

El Recognoverunt Proceres constitueix un avenç molt notable en la conquesta de drets i llibertats per part de Barcelona i dels barcelonins; alguns d’aquests privilegis poden semblar-nos nimis o intranscendents, però al seu temps van configurar una autèntica revolució en el camp dels drets i deures de monarques i súbdits. Els capítols 2 al 72 tractaven d’usos, costums i privilegis antics, relacionats amb la família, bàsicament, que el rei va ratificar. Els capítols 73 a 116 consistien en noves concessions.

Transcric a continuació alguns dels punts més interessants d’aquest Recognoverunt Proceres, junt amb alguns comentaris i, quan cregui que calgui, la traducció al català actual.

En nom Jesu Crist, sapien tots presents e esdevenidors que con nos, en Pere, per la gracia de Deu Darago e Sicilia Rey, fassen en la ciutat de Barcelona personalment establits per tenir aqui general corts als catalans, los promens (prohoms) e la Univerçitat daquella ciutat a nos homilment sopplegaren (suplicaren) que a ells de gracia e de misericordia nostra atorgassem e confermassem los privilegis a ells atorgats per nostres antecessors e les antigues custumes les quals en la ciutat de Barcelona antigament avien haudes (...). Nos, en axi considerant que a tots los nostres sotsmeses son tenguts benffer (...), atorgam aprovam e encara comfermam a vos tots ciutadans de Barcelona, presens e esdevanidors per tots temps, tots los privilegis atorgats e fets a la ciutat e a la Univerçitat de Barcelona de nos e de nostres ançessors.


1. Que tot hom puscha (pugui) dar entre vius ho lexar (llegar) en testament ço que ha, sens fferma (firma, consentiment) de senyor.

No cal, doncs, l’autorització del senyor per a fer testament. En articles posteriors, s’exigeix la presència de testimonis.


12. En espoalis (esposalles, esponsalicis) nos (no es) demana en Barcelona concentiment ne ferma del senyor, ne la ferma, ne confermació del senyor feta al darrer creador (creditor) del marit, ni toyl (perjudica) lo dret de la fembra (dona), ans tots temps la fembra roman primera e de meylor dret en la obligacio del dot e del espoali. 

Una concessió (o ratificació, millor dit) en la línia de l’article 1, en què s’eliminen antigues obligacions i imposicions en relació amb l’obligació de demanar permís al senyor per a determinades accions, com ara casar-se. Així mateix, es protegeixen els drets preferents de les mullers pel que feia a les dots. 

El rei Pere II el Gran

33. Quel logador de les cases pot asson (al seu) logador pendre les coses, per ça propria actoritat, sens saigs (agutzil), qui sien atrobades en la casa logada, per lo loguer de la casa logada.

Si no es cobrava en diners, es podia cobrar en espècies!


39. Quels veguers, qui novellament son establits en Barcelona, juren sobrels sants evangelis en poder dels promens de Barcelona, devant lo poble, destar a conseyl dells e de servar les custumes els drets de Barcelona, salvant la senyoria del senyor Rey.

Una concessió importantíssima, atès que s’estipula, clarament, que l’autoritat dels prohoms de la ciutat passa per davant de l’autoritat del veguer, oficial reial.  


53. Que tot hom de fora vila qui sia estant en Barcelona por I any e I dia, que sia aut per ciutada, e no pot esser demanat per lo senyor daqui sera nadiu.

Un dels articles en què més es palesa l’avenç que va significar el Recognoverunt Proceres. Passat 1 any i 1 dia de la seva arribada a la ciutat, qualsevol pagès, vilatà o fugitiu podia acollir-se a la ciutadania barcelonina i deslliurar-se d’antigues servituds. Al llibre L’església del mar, d’Ildefonso Falcones, Bernat i Arnau Estanyol, els protagonistes, utilitzen aquest article per refugiar-se a la ciutat i fugir de les exaccions del senyor de Bellera.


60. Que en paret propria ho comuna nengu no deu ffer finestra ne luerna.

Pot semblar-nos un article estrany o sobrer, però el costum de foradar parets, sostres i envans per tafanejar i espiar els veïns estava tan arrelat que s’havia de legislar la seva prohibició. Els contractes de lloguer també especificaven aquesta prohibició, la qual cosa ens pot donar una pista de com d’estesa estava aquest costum!


65. Que vehi no pot ffer bassa (latrina) prop la paret del vey propia o comuna, si donchs no ffa paret prop la paret del vehi de bona pera e morter dun palm e mig de gros e dalt aytant com los fems e layga puja.

Un article que busca mantenir la higiene i la neteja entre veïns, procurant que ningú es desfaci de la porqueria pròpia traspassant-la al veí.


71. Que tot ciutada de Barcelona pot molre lo seu blat en qualque loch se volra, sens embargament de nengu, levat farneres ho flaquers, qui deuen molre als molins reyals.

Un altre article que palesa un cert avenç en els drets i llibertats dels ciutadans. Durant segles, els senyors podien obligar els pagesos a moldre el gra als seus molins (ningú més estava autoritzat a tenir-ne) i, per tant, a cobrar-los pel servei. La llibertat per a moldre trencava aquest monopoli.


76. Lo capitol de la gabella de la sal atorgam que sia cassat (derogat), e que tothom puscha sal aportar hon se volra, e comprar de quis volra, e vendre a quis volra.

La sal, com a aliment de primera necessitat que era, també havia estat subjecta, durant segles, a monopoli. Alliberar aquest comerç és un clar avenç en les relacions comercials i socials.


84. Atorgam lo capitol que naus, lenys e barques e tot altre navili dels ciutadans de Barcelona pusquen navegar, entra e exir, comprar, carrregar e vendre e estar en qualsque locs se volran, per los ports, els lochs altres de Catalunya, ells, empero, pagans los drets e les leudes antigament acustumades.

Els vaixells barcelonins aconsegueixen el dret de navegar i atracar a qualsevol port de Catalunya, facilitant així la llibertat de comerç i trencant pràctiques proteccionistes.

Les Corts Catalanes (miniatura del segle XV)

87. Atorgam lo capitol que tot ciutada de Barcelona pach (pagui) e meta la part que li pertanyera en los serveys veynals. E dasso no sia escusat per raho de nuyl (cap) privilegi.

Un pas més en el camí de la igualtat de drets i obligacions, tan diferent de les pràctiques habituals en èpoques anteriors, quan la pertinença a un determinat estament social –la noblesa, el clergat– eximia del pagament de tributs i impostos.


89. Atorgam lo capitol que nuyl hom qui sia de edat de LXXX anys o qui sia malalt, ne fembres vidues, ne pubills, no sien tenguts danar ne tremetre en ost (milícia); empero sis dava reemso (exempció) per ost, sia tengut cascu de retre sa part.

La crida a sometent per a defensar la ciutat era d’obligat seguiment per a tots els ciutadans de Barcelona, que s’organitzaven en l’host. El rei Pere legisla sobre els ciutadans que n’estan exempts. L’edat fins a la qual un ciutadà podia ser cridat sembla un xic elevada, però (fins als 80 anys!).


95. Atorgam lo capitol que sarrahins de jueus o de juyes quis batiaran (bategin), sien deliures apres lo babtisme, aquells, empero, batiats paguen a lur senyor lo preu en dret establit.

Una de les maneres que tenia un esclau musulmà per aconseguir la llibertat era batejar-se. Això funcionava indefectiblement per als esclaus propietat de jueus, com en aquest cas, però ja no era tan clar quan l’esclau pertanyia a un cristià. L’article 94 regula aquest darrer cas; es reconeixia el dret dels esclaus a batejar-se, però no es garantia la seva llibertat.


99. Atorgam lo capitol que nengu jueu no puscha usar de jurediccio, ne de destret sobre cristians.

Durant segles, a la Corona d’Aragó, els principals defensors dels jueus van ser els reis. Els jueus eren “propietat” seva i estaven sota la seva jurisdicció i protecció. Aquest article mostra, però, que la situació ja havia començat a canviar: l’opinió pública, l’església i interessos de tota mena forcen el rei a adoptar una mesura clarament discriminatòria, en un pas més en l’escalada de prohibicions i persecucions que patien els jueus.


100. Sobrel capitol que veguers ne altres officials nostres no fassen inquisicio general ne espeçial contra nuyl ciutada de Barcelona, sino de ffet criminal, e que aquella inquisicio se fassa ab 1 savi en dret, e ab II promens, atorgant ques fassa, e ques anant sobre aquelles coses, axi com es antigament acustumat.

Aquest article delimita clarament les funcions del veguer, un home del rei, al qual se li limiten les atribucions, establint, fins i tot, un tímid dret de l’acusat a ser jutjat amb certes garanties processals.


101. Atorgam lo capitol que les corts (cúries, privilegis) dels veguers ne dels batles que no sien venudes.

El rei prohibeix clarament el mercadeig de càrrecs oficials, font de corrupció i malbaratament.


104. Atorgam lo capitol quels veguers nels batles no pusquen comanar jurs ne inquisicions a nengu qui no sia savi en dret.

Un article, similar al 100 i 101, en què es garanteixen certes garanties processals en estipular que els afers legals han de ser portats per experts en la matèria.


106. Atorgam lo capitol quel carseyler del castell de la cort nostra no prena dels prehisses (presos) qui seran aqui, sino en aquella manera en la qual antigament es acustumat de ffer, e que no puscha esser jutge, procurador, ne inquisidor.

Un precedent, molt clar des del meu punt de vista, tot i que modest, de la separació de poders judicial, legislatiu i executiu.


E totes aquestes coses damunt dites e sengles prometem per nos e per los nostres successors a vos tots ciutadans e abitans de Barcelona, als successors vostres per tots temps aver ffermes, e per nuyl temps venir en contra.

Dada en Barcelona, a X dies dins janer a lentrada. En lany de mil CCLXXXIII.

 
Tomba de Pere II (monestir de Santes Creus)

dimecres, 28 d’agost de 2013

El japonisme

Entre les onades, el mont Fuji


Al Caixafòrum es pot contemplar, fins al 15 de setembre, l’exposició “Japonisme. La fascinació per l’art japonès”. El japonisme és la influència que l’art, la cultura i el cànon estètic japonès van tenir sobre l’art europeu a finals del segle XIX. Des de la dècada de 1860, els artistes europeus es van sentir atrets per determinats aspectes de l’art japonès desconeguts a Europa: l’asimetria i la irregularitat, la falta de perspectiva, l’ús de colors vius sobre superfícies planes i la llibertat de composició derivada de l’allunyament dels personatges del centre del quadre, sovint disposats de manera arbitrària. Aquests elements contrastaven enormement amb el substrat grecollatí de l’art europeu i van influir en la gènesi i el desenvolupament de l’impressionisme, el modernisme i el cubisme. A Catalunya, el japonisme va tenir el seu període de més influència durant el canvi del segle XIX al XX, i va influir artistes tan diversos com Fortuny, Picasso, els germans Masriera, Riquer o Miró.

Durant més de 200 anys, el Japó havia estat tancat al contacte amb l’exterior, aïllament que es va trencar durant la restauració Meiji (1868), quan es van reprendre els contactes amb Occident: ceràmiques, laques, vestits, arts gràfiques, tèxtils, bronzes i altres expressions artístiques japoneses es van popularitzar arreu del món, provocant una moda que es va escampar pels cercles artístics més cosmopolites.

Buda del s. XVII

Les Exposicions Universals o Internacionals, tan abundants a finals del XIX i principis del XX, van ser el marc ideal per al reconeixement del japonisme (Londres 1862, París 1867). Les influències de l’art japonès en l’europeu es poden reconèixer en l’obra d’artistes plàstics com ara Baudelaire, Van Gogh, Renoir, Toulouse-Lautrec, Mucha. Klimt, Pissarro, Gauguin, però també de músics com Puccini (Madama Butterfly), Saint-Säens o Gilbert and Sullivan (El Mikado)

L’exposició al Caixafòrum fa un recorregut per les empremtes que el japonisme va deixar en l’art català i espanyol, amb una col·lecció que acull quadres, armadures, vestits, joies, llibres i un llarg etcètera, d’entre els quals jo destacaria, per la seva indubtable qualitat com a testimoni gràfic, la projecció de tres curtmetratges de Segundo de Chomón (1871-1929), precursor espanyol del cinema.

Ombres reflectides, de Lluís Masriera (1920)



El pruner florit, de Vincent Van Gogh (1887)

Un aspecte de l'exposició


dimecres, 21 d’agost de 2013

Aquell jove reporter belga que tenia un fox-terrier blanc....

Portada de la revista Petit Vingtième

El Museu d’Història de Calunya acull una exposició dedicada a Tintin, el personatge de còmic creat per l’historietista belga George Remi, més conegut com Hergé (1907-1983). Les aventures de l’intrèpid reporter Tintin han encisat, durant dècades, milers i milers de joves –i no tan joves- que han seguit amb passió els seus viatges i les seves investigacions arreu del món. L’interès d’aquesta exposició rau en el fet en què detalla les fonts d’informació i documentació que Hergé, perfeccionista i meticulós, va fer servir per il·lustrar les aventures del seu personatge. 

El món de Tintin, lluny de ser anodí i frívol, com de vegades se l’ha titllat, està extret de la realitat més propera: fotos de revistes, anuncis de diaris, il·lustracions de llibres, cartells de pel·lícules, etc. van servir a Hergé per reflectir, amb un detallisme sorprenent, la realitat en què Tintin es va submergir en les seves 24 aventures. Ens assabentem, així, de l’existència de personatges reals que van inspirar personatges d’historieta (els Dupont i Dupond i el pare i el tiet d’Hergé, bessons i vestits sempre igual; el professor Tornassol i Auguste Picard, inventor del batiscaf; la Castafiore i Maria Callas; el rei de Sildàvia i Alfons XIII), veiem els cotxes, mobles, paisatges, joies i animals, extrets de llibres i revistes, que retrobarem dibuixats, amb un detall i una precisió espectaculars, il·lustrant els paratges d’Amèrica, Europa o Àfrica on transcorren les aventures de Tintin (Machu Picchu, Petra, Xicago, etc.). I podrem comprovar, fil per randa, l’atenció amb què Hergé segueix l’esdevenir la història i reflecteix i es posiciona en relació amb fets com el colonialisme, la guerra freda, el comunisme, la conquesta de la Lluna o el tràfic de drogues.

L’exposició es clou amb un petit homenatge a Joaquim Ventalló (1899- 1996), traductor de tota la sèrie al català. 

"Tintin va néixer del meu desig inconscient de ser perfecte, de ser un heroi" (George Remi).