dimarts, 25 de juny de 2013

Sarrià i la maçoneria (i III)

Joan Prim i Prats


Joan Prim 
(Nom antic del c/ Major de Sarrià)

Joan Prim i Prats (Reus, 1814 – Madrid, 1870) va ser un militar i polític progressista. Va participar, de molt jove, en la sufocació de les revoltes carlines i va ser governador militar de Barcelona (1843), capità general de Puerto Rico (1847), observador en la guerra de Crimea (1853), diputat a Corts en diferents legislatures, comandant del cos expedicionari català en la campanya del Marroc (1859-1860) i del cos espanyol en la campanya de Mèxic i president del consell de ministres (1869 i 1870). Va ser l’artífex de la renúncia d’Isabel II i de l’entronització d’Amadeu de Savoia. Abans que aquest fos coronat, però, Prim va ser assassinat.

No hi ha cap dubte de la pertinença de Prim a la maçoneria, circumstància relativament habitual entre els militars liberals del segle XIX. Es conserva prou documentació com per afirmar que a la seva lògia se’l coneixia com a "germà Washington". Recentment, el seu taüt ha estat obert per tal de procedir a la restauració del seu cos embalsamat i s’hi han trobat tres flascons –el contingut dels quals encara no s’ha fet públic– col·locats, presumiblement, per conservar en millors condicions el cos. Dos dels flascons estaven sota les aixelles i el tercer, més gran, entre els genitals. Un triangle, evidentment. Un triangle maçònic. Algunes historiadors sostenen que, un cop mort i abans que s’obrís la seva capella ardent,  es va celebrar un discret ritual maçònic de comiat en un saló del Ministeri de la Guerra.

Rosa
A Sarrià hi ha diversos llocs relacionats amb les roses: la placeta del Roser, el passatge del Roserar i el carrer del Rosari, a més del Passatge de Rosa Leveroni i dels carrers Rosales i Rosés i Arús (nom antic).

La rosa, per la seva bellesa, forma i perfum, és la flor simbòlica més utilitzada a Occident. En la iconografia cristiana simbolitza la copa de la vida, l’amor pur, l’ànima, el cor i la trascendència. La rosa mística és la personificació de la Mare de Déu. El roser és la imatge del que es regenera de la mateixa manera que la rosada ho és de la regeneració. Atenea-Minerva, deessa de la saviesa i de l'artesania, perennement verge, havia nascut a Rodes, l’illa de les roses.

El fet que la rosa tingui 7 capes de pètals complementa el seu simbolisme amb el del número 7 (4 + 3, o sigui, terra i cel). Si hi ha un número cabalístic per excel·lència és, sens dubte, el 7: els dies de la setmana, les meravelles de l’antiguitat (una d’elles, el Colós de Rodes), les virtuts cardinals i els pecats capitals, els sagraments, etc. El 7 representa la perfecció i són també els anys que va trigar Salomó a acabar el seu temple a Jerusalem i el nombre mínim de mestres maçons necessaris per a constituir una lògia o per a obrir treballs.

Harpòcrates, déu grec del secret i el silenci, va rebre una rosa d’Eros, fill d’Afrodita. Se’l representava amb el dit índex sobre els llavis en senyal de silenci: la divinitat invitava a guardar el secret.

Tot plegat desemboca en l’expressió “sub rosa” (sota la rosa), que al·ludeix a l’obligació que té tot maçó de mantenir en secret el que es diu, es fa o s’escolta en una tinguda (trobada, reunió) a la lògia. El poder del secret depèn del silenci. El que es fa sota la rosa, com a centre místic i símbol de perfecció, pertany al món ocult, a la capa més íntima del nostre ésser.

Els Rosacreus –una societat secreta nascuda el s. XVII que pretenia establir la pau universal i una religió comuna a tot el món– van prendre la rosa col·locada al centre de la creu com a ideal místic de l’ànima, l’harmonia i la bellesa interna.


Josep Irla i Bosch
Josep Irla i Bosch 
(Sant Feliu de Guíxols, 1876 - Provença 1958). Va ser alcalde de Sant Feliu de Guíxols, diputat provincial de Girona i diputat al Congrés espanyol per Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser l’últim president del Parlament de Catalunya abans de la fi de la guerra civil. Després de l'afusellament de Lluís Companys, va assumir la presidència de la Generalitat (1940-1954) amb Josep Tarradellas com a primer conseller. D’ideologia republicana i federalista, ell i el seu pare van formar part de la Lògia Gesòria de Sant Feliu de Guíxols. Com tantes altres persones, els seus béns van ser confiscats pel nou règim franquista i va ser jutjat en rebel·lia per pertinença a la maçoneria. 

Rosés i Arús 
Nom antic del c/ Duquessa d’Orleans (i anteriorment, també s’havia dit Paz).

Gaspar Rosés i Arús va ser un polític català, diputat de la Lliga Regionalista, president del FC Barcelona (1916-1917, 1920-1921 i 1930-1931) i president de la Federació Catalana de Futbol. Durant el seu últim mandat com a president del Barça va morir en un accident de cotxe, junt amb la seva dona i la filla. A més de la grafia del seu primer cognom, que el relacionaria amb les roses, caldria buscar un probable parentiu amb Rossend Arús i Arderiu, prohom català, maçó destacat, recordat avui en dia per la biblioteca que porta el seu nom, fruit del seu llegat testamentari.

dilluns, 17 de juny de 2013

Sarrià i la maçoneria (II)

Francesc Pi i Margall

Francesc Pi i Margall
(Nom antic del c/ Demestre)

Francesc Pi i Margall (1824-1901), advocat, periodista i polític, va ser el segon president (1873) de la primera república espanyola.

Pi i Margall era d’origen obrer i es va doctorar en Dret el 1847. Va participar activament en política sempre des de postulats democràtics, republicans i federalistes. El triomf de la revolució de 1868 li va permetre retornar a Espanya des del seu exili de París, on havia entrat en contacte amb les idees de Rousseau, Hegel i Proudhon, i ser escollit diputat a les Corts constituents. Després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, va ser uns dels impulsors de la primera república espanyola, de la qual va ser-ne el segon president, succeïnt Estanislau Figueras. El seu mandat, però, només va durar 37 dies, davant l’oposició de monàrquics, cantonalistes, carlins i, fins i tot, dels propis republicans, dividits en faccions oposades entre sí. Durant aquest mes escàs va impulsar un ampli programa de reformes caracteritzades pel seu caràcter social: repartiment de terres desamortitzades, ensenyament obligatori i gratuït, abolició de l’esclavitud, separació d’esglèsia i estat, limitació del treball infantil, etc.

Després d’un breu parèntesi provocat per la restauració borbònica (1874), Pi i Margall va retornar a la política en la dècada dels 80, quan va ser escollit altre cop diputat a Corts diverses vegades. Es va oposar a la guerra de Cuba (1895-1898) i a la guerra contra els Estatst Units i es va proclamar partidari de concedir la independència a l’illa caribenya; aquests fets li van fer perdre suport popular però va mantenir el seu escó per Figueres fins a la seva mort.

Bartolomé Mitre
General Mitre 
Bartolomé Mitre (Buenos Aires, 1821 – 1906) va ser un polític, militar, historiador, home de lletres i periodista argentí. Traductor de Dante i Virgili i amic de Giuseppe Garibaldi –també maçó–, va ser president d’Argentina entre 1862 i 1868. Durant aquest període va impulsar la secularització dels cementiris, l’ensenyament públic, va ampliar la xarxa de ferrocarril i va adoptar el sistema mètric decimal. Creia fermament que la democràcia era un criteri capaç d’armonitzar la vida de la societat.

Mitre va formar part de diverses lògies com ara la Lògia Confraternitat Argentina núm. 2, la Lògia Unió del Plata núm. 1. Va rebre el grau 33 de l’escocisme el 1860 i va arribar al màxim grau de Gran Mestre de la maçoneria argentina el 1894. La seva pertinença a la maçoneria, controvertida com també ho és la d’altres dirigents latinoamericans de l’època, s’ha vist reforçada en els últims temps en haver aparegut una carta manuscrita seva en què apareix el número 33 al costat de la seva firma.

Isaac Albèniz


Isaac Albèniz
Isaac Albèniz  (1860 – 1909) va ser un compositor i intèrpret de piano català. La seva principal font d’inspiració va ser la península ibèrica, amb els seus paisatges, dels quals beu la seva obra més coneguda, Iberia. L’excel·lència com a músic i la feina com a empresari, director i compositor li van fer guanyar una gran renom internacional. Albèniz es va relacionar amb maçons reconeguts com ara Eusebio Sierra i Francis Money-Cutts (autors de llibrets), Benito Zozaya (editor d’obres musicals) i Guillermo Morphy (musicòleg i polític). Algun autor sosté que també el pare d’Albèniz va ser maçó. No tenim cap prova directa de la pertinença de Albèniz a la maçoneria, però els lligams amb ella sempre han semblat força clars.

dissabte, 8 de juny de 2013

Sarrià i la maçoneria (I)



Ja he comentat en una altra entrada del blog la llarga tradició de Sarrià pel que fa a la quantitat i qualitat dels seus paletes. L’enumeració no acaba aquí, ja que aquesta antiga vila té també un gran nombre de carrers dedicats a personatges o esdeveniments relacionats amb la maçoneria, una institució que enfonsa les seves arrels en els constructors medievals de catedrals.

La tripulació del Plus Ultra (Ramón Franco és el 4t per l'esquerra)

Avió Plus Ultra
L’avió Plus Ultra (Més enllà, en llatí) va ser un hidroavió espanyol que va creuar, per primera vegada a la història, l’Atlàntic sud entre Europa i Amèrica. Es va enlairar el 22 de gener de 1926 a Huelva i va aterrar a Buenos Aires el 10 de febrer després de fer escala a Les Palmes de Gran Canària, illes de Cap Verd i Fernando de Noronha, Pernambuco, Rio de Janeiro i Montevideo. El trajecte va ser d’uns 10.000 km aproximadament coberts en 59 hores i 30 minuts.

Els tripulants de l’hidroavió van ser el comandant Ramón Franco, el capità Julio Ruiz de Alda, el tinent de navili Juan Manuel Durán i el mecànic Pablo Rada. Ramon Franco, germà de Francisco Franco Bahamonde, era un militar d’ideologia republicana que també va ser diputat a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya. S’havia iniciat en la maçoneria a la lògia Plus Ultra, de la qual deriva el nom de l’avió amb què va creuar l’Atlàntic. Les seves creences polítiques, però, van cedir davant la lleialtat familiar i es va unir al seu germà Francisco quan aquest es va alçar contra la legalitat republicana el juliol de 1936. Va morir l’octubre de 1938 durant una missió de bombardeig. La seva mort va originar un seguit de rumors i enraonies de tota mena: per a uns, va ser obra de infiltrats republicans; per a altres, va ser obra d’elements del seu propi bàndol, gelosos de la seva proximitat al Generalísimo o recelosos del seu passat maçó i republicà; per a altres, en fi, com la seva pròpia germana Pilar, els culpables s’haurien de buscar entre els maçons, desitjosos d’impedir la suposada publicació d’un llibre antimaçònic (La burla del grado 33) que Ramon hauria escrit.

Aquest carrer havia portat, amb anterioritat, els noms de Sant Salvador, Nicolau Travé i Àngel Lloreda.


Alexander Fleming


Doctor Fleming
Alexander Fleming (Escòcia 1881 - Londres 1955). Bacteriòleg i biòleg britànic, descobridor de la penicil·lina i Premi Nobel de medicina el 1945. Es va iniciar en la maçoneria quan era estudiant a la Saint Mary’s Hospital Medical School i va formar part de la Lògia dels Fusellers Escocesos de Londres núm. 2.310 i de Lògia de Santa Maria núm. 2.682 (1925). El 1935 era Mestre de la Lògia Misericòrdia núm. 3.286 i el 1948 va assolir el grau de Primer Vigilant a la Gran Lògia d’Anglaterra.

Orient (Plaça d')

Aquesta plaça deu el seu nom al fet d’estar a la part oriental del terme municipal de Sarrià. En la maçoneria, l’expressió Orient fa referència a diverses coses:

L’Orient pot ser el lloc, l’indret geogràfic o la localitat on hi ha una lògia o la seu d’una Gran Lògia. Així, es diu Orient de Barcelona, a l’Orient de Girona, etc.

L’expressió “Gran Orient” al·ludeix, en l’actualitat, a Gran Lògia. L’Orient és també el costat del temple o lògia oposat a Occident; simbòlicament (i tant com sigui possible) està orientat cap a l’est, on neix el sol, és a dir, el punt on apareix la llum i on hi ha la saviesa i el coneixement. L’Orient és on hi ha l’estrada del Venerable Mestre i és el lloc d’honor per a visitants il·lustres i dignataris.

L’expressió “Orient Etern” remet al concepte que cada maçó té del destí després de la mort. Així, “passar a l’Orient Etern” és sinònim de “morir”.

En el Ritu Escocès Antic i Acceptat (REAA), els graus 15 i 17 tenen, respectivament, el nom de Cavaller d’Orient o de l’Espasa i Cavaller d’Orient i Occident. 

Doctor Ferran 
Jaume Ferran i Clua (Corbera d'Ebre, Terra Alta 1852 - Barcelona 1929). Metge i bacteriòleg. Descobridor de vacunes contra el còlera, la ràbia i la tuberculosi.

dissabte, 1 de juny de 2013

Un escut a la catedral i a la Casa dels Canonges

Escut (catedral de Barcelona)


A la capella de Sant Sebastià i Santa Tecla de la catedral de Barcelona hi ha l’escut que apareix a la foto. Podem observar-hi un compàs, dos cometes i una rosa. Una definició més acurada, en terminologia heràldica, seria la següent: D’or (una altra versió diu de plata), un compàs obert de sable (negre), acompanyat de dos cometes de sable, al peu una rosa de gules (vermell), amb la tija i la fulla de sinople (verd).

La capella la presideix un retaule (1486-1498) obra de Rafael Vergós, Francesc Mestre i Pere Alemany, tots tres pertanyents al taller i l’escola del pintor de retaules català Jaume Huguet. Els Vergós eren una nissaga de pintors catalans que van excel·lir en la seva feina durant el segle XV. A Sarrià hi tenen un carrer dedicat. Aquest retaule va ser encarregat i regalat a la catedral pel canonge Joan Andreu Sors (o Sorts) i està estructurat en tres carrers, predel·la i guardapols. Els sants apareixen al carrer central i el canonge també hi està representat però en una mida més petita i agenollat. Aquest motiu heràldic –el compàs, els cometes i la rosa– es repeteix sis vegades al retaule i una més esculpit a la làpida sepulcral que hi ha al terra.

Uns 70 anys després de l’execució d’aquest retaule, un altre canonge de la catedral de Barcelona, Vicenç Sorts, va fer gravar l’escut d’armes de la família a la façana de la Casa dels Canonges, concretament a la façana que dóna al carrer de la Pietat. No sabem per què aquesta família tenia, al seu escut, aquestes eines de paleta, però podem suggerir alguna hipòtesi. 

Façana (c/ Pietat) de la Casa dels Canonges
Quan comencen a generalitzar-se els cognoms, era habitual adaptar-los a partir de determinades regles:

- Derivats de patronímics: Peris, Sanchis, González, Johnson o Denisovich eren els “fills de” Pere, Sanç, Gonzalo, John o Denis.

- Derivats de topònims, normalment el d’origen o naixement: Mallorquí, Español, Tudela, però també d’altres més genèrics com ara Vall, Costa, Torrent, Pujol, Carrasco, Montes.

- Derivats de característiques físiques: Petit, Calvo, Seisdedos.

- Relacionats amb les circumstàncies del naixement: Deulofeu i Trobat en català, Expósito o Tornero en castellà i Goñi en basc al·ludeixen a un naixement de pares desconeguts.

- Derivats de malnoms o descripcions: Ros, Bello, White.

- Derivats d’un ofici o càrrec: Mestre, Fuster, Escrivà, Zapatero, Tailor, Ferreiro.

A l’hora de dissenyar un escut d’armes, es feien servir aquestes relacions: al claustre de la catedral de Barcelona podem veure-hi algun exemple. Un parell de làpides sepulcrals amb els següents dibuixos: un peu (al·lusiu a una persona que es diu Calsapeu) i una pala amb dos panets (al·lusiva a l’ofici de la persona enterrada, flequer). Altres exemples d’aquesta adaptació de l’escut a una determinada característica del cognom són el llop dels Llobet, el turonet o petita muntanya dels Pujol, etc.

En el cas que ens interessa, el de la família Sorts, és probable que hi hagi alguna relació amb els cognoms derivats d’un ofici. Potser es perdria l’origen però no el record d’un avantpassat que hagués sigut paleta o mestre d’obres. Potser aquell avi o besavi que havia fet una gran fortuna, aquell que havia marcat un abans i un després en l’esdevenir d’aquella família, aquell que havia construït la catedral, l’ajuntament o el pont que omplien d’orgull els seus conciutadans, aquell avantpassat que havia convertit la seva família, amb la pràctica del seu ofici, en la més important de totes les famílies de paletes dels encontorns. I quina millor manera hi ha, d’honorar el seu record, que posant l’eina bàsica del seu ofici, el compàs, en l’escut de la família? 


Làpida sepulcral (catedral de Barcelona)