diumenge, 28 d’abril de 2013

La meva tria de Sant Jordi



No és el meu dia preferit, el de Sant Jordi, per comprar llibres: gentada, cues a tot arreu, inexperiència darrere el taulell... Com que qualsevol hora és bona, compro llibres tot l’any, contínuament; altres anys me n’he estat, el dia de Sant Jordi. Però enguany he sortit amb empenta i, per no fer curt, m’he firat 3 llibres (que són 4, perquè un és doble). Començaré parlant dels que regalo: 

“La intrusa”, d’Éric Faye (Ed. Salamandra), per regalar-lo a l’A. No sé si li agradarà. De fet, aquest llibre l’he comprat en un rampell, després de llegir-ne la crítica en un diari: un gris funcionari porta una existència monòtona i avorrida, pautada i lineal, quan de sobte s’adona que algú –o alguna cosa– està potijenant i canviant de lloc les seves coses, la seva casa, la seva vida. El que sembla una presència fantasmagòrica deambula per habitacions i passadissos, introduint una nota d’inquietud en la vida del protagonista.

“La maçoneria a Catalunya (1868-1947)”, de Pere Sánchez Ferré (Ed. Clavell). Sánchez Ferré és un dels millors experts en maçoneria de tot l’estat. Altres obres seves són Masonería y tradición iniciática en Occidente, El caballero del oro fino y La Logia Lealtad. Aquest dos volums de què consta el llibre també són per a regalar, en concret aquest diumenge 28 d’abril, quan visiti, junt amb Literat Tours, l’Ateneu Cultura Minerva, seu de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola.

I guardo per a l’últim el que he comprat per a mi: 

“El cas Wagner. Nietzsche contra Wagner”, de Friedrich Nietzsche  (Ed. de 1984). Malgrat la diferència d’edat entre un i altre (tres dècades), Nietzsche i Wagner van mantenir una estreta relació que es va prolongar durant anys. Tots dos personatges són, sense cap mena de dubte, figures cabdals en el firmament intel·lectual del s. XIX i, m’atreviria a dir, també del s. XX. Un i altre han deixat una empremta molt marcada en la filosofia i la música i, encara més, en l’art i la política en general. Amb el pas dels anys, però, el filòsof aniria allunyant-se del músic: l’atracció inicial, l’admiració fervent, deixarien pas, poc a poc, a un allunyament no només físic, sinó també emocional i intel·lectual. Aquest llibre recull les cartes que un i altre (més Nietzsche que no pas Wagner) es van escriure al llarg dels seus anys d'amistat.

És la meva tria, tan bona com qualsevol altra; això sí, no es pot dir que siguin lectures fàcils o mediàtiques. En seguirem parlant!

divendres, 12 d’abril de 2013

Conferència sobre Israel al Col·legi d'Advocats de Barcelona

Ben Gurion proclamant la independència d'Israel

El passat dimarts 9 d’abril vaig assistir a la conferència “La creació de l’Estat d’Israel” que va tenir lloc a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB). Aquest acte s’emmarca dins del cicle “Trobades amb la Història” que patrocina el Col·legi i la revista Historia y Vida. El conferenciant va ser Lluís Foix, advocat i periodista, exdirector de La Vanguardia i excorresponsal a Londres i Washington, a més de profund coneixedor de l’Orient Mitjà i, en especial, d’Israel.

Lluís Foix va començar la seva intervenció insistint en la dificultat d’abordar, en poc més d’una hora, un fet tan i tan complex com és el naixement –i l’existència, afegiria jo– de l’estat hebreu. La situació de guerra permanent des de fa més de 60 anys, els problemes que s’arrosseguen des de fa segles, la intransigència de les posicions d’uns i altres i les simpaties i antipaties que desperten jueus i palestins fan que qualsevol aproximació a un tema tan delicat estigui carregat de mines i paranys.

Cal distingir entre poble jueu i estat jueu (o hebreu), una distinció que sovint oblidem quan parlem i opinem sobre Israel i els israelians; no caiem (o no hauríem de caure) en aquest error quan parlem d’Espanya i els espanyols o Alemanya i els alemanys, és a dir, no prenem la part pel tot ni atribuïm als naturals d’un país els errors, les fòbies o les antipaties que provoca la política del seu estat.

L’Estat d’Israel neix el 1948, fruit de la decisió de l’Assemblea General de l’ONU que decideix dividir en dos estats –un per als àrabs, un per als jueus– el que fins aleshores era un mandat britànic. El procés que culmina amb la fundació d’Israel havia arrencat, però, molts anys abans: el sionisme, nascut a finals del segle XIX, era la formulació política del desig ancestral del retorn a la Terra Promesa i recollia les aspiracions dels jueus europeus perseguits per segles i segles de pogroms, discriminacions i expulsions. “Una terra sense poble per a un poble sense terra”, es deia. Òbviament, això no és del tot cert, ja que el Proper Orient no estava pas despoblat, però el sionisme va insistir en el retorn a les terres de les quals havien estat expulsats, terres que en molts casos, sí que estaven deshabitades o escassament despoblades i, gairebé sempre, poc aprofitades i abandonades.

La Declaració Balfour (1917) recollia, per primera vegada, l’acceptació britànica a l’establiment de jueus a Israel. Malgrat aquest compromís, els britànics mai van afavorir aquesta instal·lació que, des d’un bon principi, va topar amb l’oposició dels àrabs. L’Holocaust de 6 milions de jueus als forns crematoris nazis va provocar un allau de refugiats que havien de creuar tota l’Europa devastada, llançar-se al mar en vaixells precaris, esquivar les fronteres protegides pels britànics i enfrontar-se a l’animadversió del àrabs.

La descolonització de la zona i el naixement d’Israel i Palestina es va produir amb l’empara del dret a l’autodeterminació consagrat per l’ONU. La proclamació d’independència va anar seguida de la primera de les guerres que ha conegut la regió. Paradoxalment, el primer reconeixement diplomàtic del nou estat el va fer l’URSS de Stalin, avançant-se en unes poques hores als Estats Units. L’estat de guerra s’ha mantingut sempre latent, agreujant i enverinant els conflictes nacionals, econòmics, polítics i religiosos de la zona; el punt d’inflexió, probablement, és la Guerra dels 6 dies (1967), quan Israel ocupa Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est.  Per a Lluís Foix, aquests fets són el germen dels problemes actuals i el moment en què comença la desafecció de la comunitat mundial. Israel, va reblar, no tindrà pau sense resoldre el problema dels territoris ocupats el 1967: partidari de la creació de dos estats, dubta molt que això signifiqui el final dels problemes.

Israel és una anomalia de la Història, va dir. Fundat per exiliats, enmig del no-res, envoltat d’enemics molt superiors en nombre, privat de recursos naturals, sense cap altre factor d’unió més que l’instint de supervivència, Israel va néixer amb un esperit de modernitat i transversalitat únic a la Història: va ser –i continua sent– l’únic estat democràtic de la zona, obert a totohom, àrabs inclosos, com una societat igualitària, no classista i envoltada, fins i tot, de cert alè utòpic i visionari –els quibuts– que van atreure, des d’un bon principi, joves i intel·lectuals d’arreu del món. La societat israeliana actual, a més dels àrabs, ha integrat jueus arribats en diferents onades migratòries sense excessius problemes (o, si més no, amb molts menys del que es podria esperar): asquenazites, sefardites, falaixes (jueus etíops), russos, sudamericans, nordafricans, magribins, asiàtics. I un tret realment admirable és el renaixement d’una llengua, l’hebreu, que havia mort feia segles i que avui fa d’element aglutinador per a gent procedent de tots els racons del món.  

“Massa història per a tan poc territori”, va dir una vegada Shlomo Ben Ami, polític, diplomàtic i escriptor israelià, exambaixador del seu país a Espanya. I va afegir: “La lliçó que les víctimes han d’extreure és que l’Holocaust no ens dóna permís per trepitjar creences, drets i valors”. 

dimarts, 2 d’abril de 2013

L'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP)

Reproducció d'un crani de tiranosaure

El passat 30 de març, Literat Tours va visitar l'Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP), a Sabadell. L’ICP és, sense cap mena de dubte, l’organisme de referència, pel que fa a la paleontologia de vertebrats i humans, a Catalunya i a Espanya. És una institució privada que va néixer el 2006 i que té com a patrons la Generalitat de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona; el germen d’aquesta institució va ser l'Institut de Paleontologia Miquel Crusafont, creat el 1969.

Miquel Crusafont (1910-1983), fill de Sabadell, va ser un paleontòleg especialitzat en mamífers que va arribar a ser un dels científics catalans més reconeguts arreu del món. Des de molt jove va excel·lir en la recerca, la investigació i la difusió de la paleontologia; amb només 16 anys, i en companyia de Ramon Arquer, ja treballava al jaciment de Can Llobateres (Sabadell), un dels més importants de tot el país i lloc d’origen d’un dels fòssils més antics trobats a Catalunya, l’Hispanopithecus laietanus, un primat datat fa 9 milions d'anys. D’entre les dades del seu currículum, destacarem només la seva càtedra de Paleontologia a la Universitat de Barcelona i la fundació (1969) de l’'Institut Provincial de Paleontologia que, anys a venir, es convertiria en l’actual museu. 

L’espai del Museu de l’ICP es vertebra al voltant de dues exposicions. A la planta baixa, hi ha l'exposició permanent "Avui investigues tu!" que reprodueix diverses investigacions reals dutes a terme per l’ICP. El visitant pot capbussar-se en el món de la paleontologia mitjançant eines, instruccions, panells explicatius i pantalles d’ordinador que el guien i orienten en la seva recerca i en el descobriment d’un món nou i apassionant. A la primera planta, a més de tallers i laboratoris, hi ha l’exposició temporal “Gairebé humans: origen i evolució dels hominoïdeus”.


Reproducció a escala real d'un home de Neanderthal

La nostra visita va consistir en l’assistència a un taller anomenat “Animals del passat”, adreçat a canalla d’entre 4 i 10 anys. Hi vam aprendre què és un fòssil, que el caracteritza o diferencia d’altres restes paleontològiques, vam poder tocar-ne d’autèntics i també reproduccions, la majoria d’ells trobats en les nombroses campanyes dutes a terme per l’ICP. Vam assistir al llarg procés que ens porta des del descobriment d’un fòssil, l’excavació i la conservació, fins als estadis finals, amb el seu estudi i la seva divulgació. A més, s’hi analitzen els canvis geològics i l’evolució de la fauna i la flora lligada als canvis del medi natural.

Aquests tallers, portats per personal del Museu (gràcies! Marta), s’han desenvolupat al llarg de la Setmana Santa.  Puc donar fe del seu èxit i de l’afició que desperten entre els més menuts! 

Un aspecte del taller "Animals del passat" 
Trastejant amb una reproducció d'un crani d'Australopithecus