dilluns, 25 de febrer de 2013

Les muralles de Barcelona

El Portal de Santa Madrona, al Paral·lel

L’última de les rutes que he afegit al catàleg de Literat Tours és “Les muralles de Barcelona”. Durant 2 hores i mitja, aproximadament, fem un passejada que recorre les restes de les muralles romanes i medievals que durant més de 1.500 anys van defensar la ciutat de Barcelona. Repassem la història, els personatges i els fets que al llarg dels segles s’han vinculat a les muralles de Barcelona: en descobrim les restes -sovint amagades o molt deteriorades-, n’expliquem els orígens i les característiques i ens capbussem en un munt de fets històrics que hi estan associats. 

Pels volts del 15 aC., l’emperador romà August funda la Colonia Julia Augusta Faventia Paterna Barcino. El lloc escollit es troba a prop de la costa i de diversos cursos fluvials, a recer de la muntanya de Montjuïc i encimbellat en un petit turó anomenat Mont Tàber, qualitats totes que li proporcionen una bona defensa i ràpides comunicacions amb l’interior. La primera muralla, molt senzilla, es comença a construir durant el canvi de mil·lenni i tenia torres només en els angles i les portes del perímetre emmurallat. A mitjan segle III, les muralles es reforcen (tot i que alguns autors endarrereixen aquesta cronologia fins al segle IV o V) a base d’afegir una nova muralla a sobre de la primera. Aquesta nova muralla tenia un perímetre d’entre 1.200 i 1.400 metres, al voltant de 80 torres i encerclava una superfície d’unes 12 Ha. Aquestes obres de millora, d’una gran envergadura, convertiran Barcelona en una plaça forta de tal calibre que, en pocs anys, substituirà Tarraco com a principal ciutat del nord-est peninsular i la protegirà dels atacs exteriors gairebé 1.000 anys.  

Les restes d’aquesta muralla romana són visibles avui en molts llocs de Barcelona: a la plaça Nova, als carrers Tapineria, Sotstinent Navarro, Correu Vell, Avinyó, Banys Nous, Palla i a la plaça de Frederic Marés, entre d’altres.

A mida que els comtes de Barcelona van anar conquerint territoris als musulmans i van allunyar el perill, la ciutat es va estendre extramurs i van començar a aparèixer petits barris, articulats al voltant de mercats, esglésies i monestirs. L’any 985, després de devastar el Vallès i la plana de Barcelona, Almansur va posar setge a la ciutat. Les cròniques diuen que el 6 de juliol d’aquell any, “va morir Barcelona”. No sabem del cert si aquest famós cabdill musulmà va conquerir la ciutat sencera o el seu atac es va limitar als barris extramurs i als ravals, però l’impacte psicològic a la ciutat va ser enorme. I també les conseqüències polítiques: les peticions d'ajuda del comte Borrell II no van ser ateses pel rei dels francs al qual els comtes catalans estaven lligats per vincles feudals derivats de la seva pertinença a la Marca Hispànica. El 988, Borrell II es va negar a renovar el pacte de vassallatge amb Hug Capet, el nou rei franc, i va instaurar la independència de fet dels territoris sota el seu poder. S’iniciava així el camí en solitari d’un petit tros de món que, en el transcurs dels anys, es coneixeria amb el nom de Catalunya.

El 1243, el rei Jaume I va ordenar que una nova muralla protegís Barcelona. Aquest cop, però, el perill no procedia de l’exterior sinó, paradoxalment, de l’interior. La  població jueva va ser obligada a recloure’s en el call i a tancar-lo amb portes i muralles. Una ciutat dins de la ciutat, una muralla interna que “allunyava” els cristians del contacte amb els jueus. Aquesta muralla resseguia els carrers del Bisbe, Sant Sever, Baixada de Santa Eulàlia, Banys Nous i Call. Bona part del Palau de la Generalitat es va aixecar, doncs, en ple call. De poc van servir aquestes muralles perquè els atacs i els pogroms –el de 1391 va ser especialment sagnant-, van sovintejar fins a l’expulsió final dels jueus decretada pels reis Catòlics el 1492.

La guerra contra França, en el marc de la lluita pel control de Sicília, va dur al rei Pere II a ordenar la fortificació de Barcelona i l’ampliació de les muralles. La direcció la va assumir el Consell de Cent, en el que es considera com la primera obra pública en la qual participava el govern de la ciutat. El Museu d’Història de la ciutat de Barcelona guarda una làpida que dóna fe de la finalització del Portal Nou el 1295.

La plaça Nova, en una foto de finals del segle XIX

Aquesta muralla medieval, que havia de protegir els nous barris nascuts al voltant de Santa Maria de les Arenes o Santa Maria del Mar, Sant Pere de les Puel·les i la Ribera, s’estenia al llarg de les Rambles i els carrers de Fontanella, la ronda de Sant Pere i es tancava cap el mar pel Parc de la Ciutadella i la seva construcció es va fer durant els segles XIII i XIV. El front marítim, però, no es va fortificar, convençuts com estaven els barcelonins que un atac per mar era impossible a causa de la poca fondària i els nombrosos esculls i bancs de sorra que protegien la ciutat per aquesta banda. El 1359, una esquadra castellano-genovesa va demostrar la falsedat d’aquesta creença i va posar la ciutat al caire de l’abisme. Els fets estan narrats en el capítol VI de la Crònica de Pere el Cerimoniós, la quarta de les grans cròniques en llengua catalana dels segles XIII i XIV. Barcelona es va salvar per ben poc però aquest fet va accelerar la fortificació de la ciutat. Des de mitjan segle XIV fins mitjan segle XV, la ciutat es va aplicar a millorar les seves defenses per la banda de ponent, englobant amb una nova muralla els barris del Raval i del Carme. El nou recinte s’estenia pels carrers de Pelai, plaça Universitat, rondes de Sant Antoni i Sant Pau i Paral·lel i incloïa institucions estratègiques com les Drassanes i l’Hospital de la Santa Creu, a més de proporcionar a la ciutat una àmplia extensió de terrenys de cultiu que podien abastir-la en cas de setge.

La muralla medieval de Barcelona serà la protagonista de la defensa de la ciutat durant els nombrosos setges dels segles XV al XIX: durant la Guerra Civil catalana (tres atacs entre 1462 i 1472), la Guerra dels Segadors (1640 – 1652), la Guerra dels Nou anys (1697), la Guerra d’Independència o Successió (setges anglo-holandès de 1704, austriacista de 1705 i borbònic de 1706); la Guerra del Francès (1808); i també durant els bombardeigs d’Espartero (1842) i Prim (1843).

L’episodi més traumàtic per a la ciutat –i de retruc, per al país– va ser el setge a què es va veure sotmesa Barcelona en el marc de la Guerra d’Independència o Successió el 1714. Malgrat la manifesta inferioritat material i humana, la ciutat va resistir durant 13 mesos els atacs dels exèrcits francesos i castellans de Felip d’Anjou (el futur Felipe V). Finalment, l’11 de setembre de 1714, Barcelona va capitular. Les baixes es calculen en prop de 7.000 persones (en una ciutat que amb prou feines arribava als 40.000 habitants!). Durant el setge van caure sobre Barcelona més de 30.000 bombes que van destrossar completament un terç de la ciutat i en van malmetre un altre terç. El nou règim va castigar a consciència Catalunya i la seva capital. La construcció de la Ciutadella i el reforçament del castell de Montjuïc es van fer des d’un punt de vista exclusivament repressiu: la seva missió era vigilar i controlar l’interior de la ciutat més que no pas defensar-la d’atacs exteriors. 

El bombardeig d'Espartero (1842)
Amb el transcurs dels anys, aquelles muralles de Barcelona que durant segles l’havien protegit es van anar convertint en una cotilla que l'empresonava i l'asfixiava. Al llarg del segles XVIII i XIX, la situació sanitària i social de la població de Barcelona s'havia anat degradant. El 1850, els habitants de Barcelona eran ja 185.000, encabits en un recinte urbà degradat i mancat de les mínimes condicions sanitàries. Les epidèmies delmaven una població mancada d’infraestructures sanitàries modernes i que compartia l’espai amb cementiris i fossars. La consideració militar de Barcelona com a plaça forta prohibia la construcció de qualsevol mena d’edificació en una distància inferior a 1,5 km. Les muralles, a més, tancaven els seus portals cada nit, empresonant, literalment, els barcelonins.

Per aquests motius, no ens ha d’estranyar que els ciutadans de Barcelona rebessin amb una explosió d’alegria el permís concedit finalment (1854) pel govern de Madrid per enderrocar les muralles medievals. La idea s’havia anat gestant des de feia anys: el primer projecte seriós arrenca el 1841, quan el metge Pere Felip Monlau va guanyar el concurs que l'Ajuntament de Barcelona havia organitzat per analitzar els avantatges d'enderrocar les muralles medievals: el seu projecte, titulat ¡Abajo las murallas! Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona, y especialmente á su industria, de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad, proposava obrir la ciutat a l’exterior, expandir-la des del Llobregat al Besòs i dotar-la d’infraestructures modernes. L’èxit de la proposta va ser immediat i es va traduir en un suport institucional i popular total i massiu. 

Es va constituir una Junta de Derribo ciutadana encapçalada per l'arquitecte Antoni Rovira i Trias com a director general de les obres. Rovira seria el guanyador del concurs organitzat per l’ajuntament per planificar l’eixample de la ciutat, però mai no el va veure realitzat perquè des de Madrid es va imposar un altre projecte, dissenyat per Ildefons Cerdà, que a la llarga ha resultat ser força millor per a Barcelona. Però això ja és una altra història. ¿Potser el tema d’una nova ruta més endavant? Ja ho veurem. 

Aquesta ruta està totalment adaptada per a persones amb mobilitat reduïda.