dijous, 27 de desembre de 2012

La Segarra: arrelats a la terra, vinclats al passat

La residència-casa de pagès La Collita (Vallferosa)

L'home em mira fixament als ulls i m'etziba:

- Vostè fa cara de bona persona. Vingui.

Són les vuit del matí i tot just m’acabo de llevar. Sóc a La Collita-Cal Cristòfol, una casa d’agroturisme de Vallferosa (la Segarra), on hem fet nit els participants en la Trobada de bloggers i periodistes especialitzats en turisme. Qui d’aquesta manera em parla és Joan Vilà i Vilà Fustagueres i jo només li havia demanat consell per fer fotos a prop de la casa abans d’esmorzar.

- Normalment no ho ensenyo gaire, però ara no hi ha ningú. Crec que li agradarà. Què li sembla?

En Joan obre la porta d’una gran nau industrial –i me’n dóna les claus!–  i m’invita al seu museu particular. Davant dels meus ulls s’exposen tota una sèrie de mobles, eines, artefactes, màquines de tota mena lligades al passat del Joan i de la Roser, la seva dona. Mil i una eines del camp i de la casa, la llar, la feina, el lleure i el festeig, vestigis d’un passat rural pràcticament desaparegut. Al costat d’un Ford (és un model T? No n’estic segur), el carro per anar al mercat. Una mica més enllà, una empaquetadora i una garbelladora. Arades, dalles, embaladores, destrals, aixades, corrons, coves, falçs, forques, ventadores... La fibra sentimental es veu doblement tocada. En un prestatge, unes eines de paleta: la maça i l’escarpa, el nivell, la llana. Les mateixes que feia servir el meu avi F. i que encara guardo amb devoció; en un racó, una Mobylette igualeta a la primera moto –ciclomotor seria més ajustat a la veritat– que vaig tenir amb tot just 18 anys. 

El Museu Agrícola de Vallferosa

Al pis de dalt –“vostè mateix, el llum és al costat de la porta, tanqui’l quan marxi”–  una entendridora col·lecció d’aparells i joguines, alguns dels quals reconec de la meva infància. És una exposició o col·lecció tractada amb cura, amb respecte. En Joan ha endreçat la nau, ha disposat amorosament els objectes, els ha retolat amb el nom i la utilitat. Gairebé tots han sigut propietat de la família Vilà. No és només un reguitzell d’objectes d’”abans” o “antics” que, si som curiosos, poden despertar el nostre interès antropològic. En Joan –se li nota als ulls quan en parlem havent tornat a casa– s’ho pren com un record viu i palpable de tots els seus avantpassats, de tots els que els van empunyar o utilitzar, adobar o espatllar, de tots els que els cuidaven, els apedaçaven i els renovaven. D’un tema saltem a un altre.

- Sí, sóc Fustagueres , però la casa d’agroturisme La Collita és Can Cristòfol. La dona i jo vivim a casa nostra; això d’aquí és la feina. Però no li canviéssiu mai el nom!

D’un tema saltem a un altre però acabem tornant al punt de sortida. Els noms de les cases, de les terres, les valls o els rius són sagrats; són molts els que han passat abans que nosaltres i molts –esperem– els que han de seguir. La casa, la terra, el tros tenen un nom –Cal Cristòfol, Cal Mistaire, Cal Giliet, Casa Esclopé–, un nom que els vincla al passat, als records, un nom que cap de nosaltres pot canviar-li, per la senzilla raó que no en tenim el dret. Canviarà el nom del propietari o la família que l’habita, canviaran els règims polítics o religiosos, però aquest nom transmès durant generacions és una memòria viva que ens aferra i ens arrela al més profund de la nostra pròpia essència. D’un tema hem saltat a un altre però estem al cap del carrer. Siguin aparells o màquines, noms o fotografies, cases o valls, tots dos pensem que cadascun d’aquests mil i un bocins de realitat ens carreguen de responsabilitat i són quelcom més que possessions materials. 

El Ford i, darrere, el carro d'anar al mercat
En Joan és de la meva edat i ràpidament acabem establint una certa complicitat. Li comento que Cal Cristòfol em sembla molt acollidora. És una feina d’anys i es nota, afegeixo. D’anys i de feina i d’afanys i de penes i alegries! em contesta.

- El pitjor de tot, l’incendi de 1998. Es va cremar tot el bosc. Tot. El paisatge de la meva vida, tants i tants records lligats a un indret o altre d’aquest raconet de món que era el meu raconet de món. Vaig estar a punt de rendir-me. Però vaig mirar la casa –havia aguantat–, el tros, vaig recordar els noms i els renoms, les cares i les històries de les persones que sentia allà presents i em vaig jurar que seguiria. Per ells, especialment per ells. I en aquell turonet vaig afegir el meu humil recordatori.

M’hi vaig acostar. Una llosa de pedra –que deu voltar la tona de pes– sostinguda per tres peus de formigó. Aquí i allà, en Joan hi ha gravat noms, cognoms, inicials i dates familiars. Des de l’improvisat dolmen es té una visió espectacular dels Plans de Bellera i vaig fer cabal dels motius que havien portat els avantpassats d’en Joan a arrelar-se allà, en aquell raconet de món. 

Torno a la casa per esmorzar. De camí, encara tinc temps de trobar, al bell mig del camí, uns quants bolets. L’estada a la Segarra està sent molt profitosa i la xerrada amb el Joan ha sigut una injecció d’optimisme i satisfacció. 

El dolmen de Cal Cristòfol
Algú sap si són comestibles?
El menjador de La Collita (Cal Cristòfol)

dimecres, 5 de desembre de 2012

La Segarra: La Trobada

El grup de professionals i bloggers


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els passats 29 i 30 de novembre vaig assistir a la “Trobada de bloggers i periodistes especialitzats en turisme” organitzada pel Consell Comarcal de la Segarra i l’empresa de turisme cultural Camins de Sikarra. Durant un parell de dies ens vam submergir de ple en el ric patrimoni material i cultural de la Segarra alhora que els diferents professionals que ens vam reunir compartíem experiències, consells i anècdotes. De la mà de tres grans persones i professionals (Miquel, Maria Josep, Jaume) vam viatjar, descobrir, gaudir i aprofitar d’allò més la nostra estada a Cervera, Iesso (Guisona), Montfalcó, Florejacs i tants altres llocs. M’ha semblat que per treure tot el suc de la Trobada el millor era fer-ne capítols: la Trobada, els assistents, els organitzadors, la gastronomia, la literatura... Començaré, doncs, per la Trobada. 

 

La idea subjacent a la Trobada era reunir una sèrie de professionals relacionats amb les noves tecnologies, el turisme, el patrimoni, els viatges, etc. per donar-los a conèixer la Segarra i que se’n fessin ressò a les xarxes socials. Els nostres amfitrions van organitzar un programa, amb el títol de “Castells del Sió a la Segarra. De la pedra al núvol: Dos mil anys de literatura i patrimoni”, consistent a visitar un seguit de castells, jaciments arqueològics i altres punts d’elevat interès patrimonial. Les passejades i les explicacions es completaven amb la lectura de determinats passatges literaris. A més, durant els dos dies vam tenir l’oportunitat d’allotjar-nos en una residència-casa de pagès i tastar una variada selecció de la gastronomia local. 

 

Article al diari Segre (30/11/2012)

 

El programa va començar, el dijous 29, amb la recepció per part d’Adrià Marquilles i Miquel Parramon, president i conseller de Turisme, respectivament, del Consell Comarcal de laSegarra, i Jaume Moya, responsable de Camins de Sikarra, que ens van adreçar una paraules de benvinguda. Un audiovisual va donar pas a la visita del castell de Concabella, acuradament restaurat. Aquí podeu veure les imatges de TV3 (vegeu a partir del minut 7). Aquell matí, vam visitar també el castells de l’Aranyó (qui hauria dit que és la casa natal de Manuel de Pedrolo?) i Les Pallargues (amb un arc ogival espectacular). Després de dinar i passejar per Florejacs, vam visitar el castell de les Sitges i, cap al tard, el jaciment arqueològic d’Iesso (Guissona). Abans de sopar, els diferents professionals i els organitzadors vam fer una taula rodona en què vam intercanviar impressions i consells sobre el que havíem vist i fet. L’endemà vam visitar Sanaüja, l’ermita de la Mare de Déu de la Soledat i el carreró de les bruixes a Cervera, on vam dinar. A la tarda, a contemplar la posta de sol des de Montfalcó Murallat. I encabat, acomiadar-nos fins a la propera.


Aquest seria el resum ràpid del que ha estat la Trobada. I un resum no és més que el pàl·lid reflex del que ha succeït. Més que el plaer estètic –la vista i el paisatge, l’oïda i la literatura, el gust i el menjar... –, més que el plaer dels coneixements que adquireixes, més que el plaer de descobrir gent afí, gent interessant, més que tot això, el principal plaer que he fet aquests dos dies ha sigut descobrir un raconet de món realment excepcional. I a tocar de casa! La Segarra, com diuen els nostres amfitrions i corroboro ara jo, és la gran desconeguda de Catalunya. La imatge que en tenia jo no difereix gaire de la que tenen tants i tants catalans: la Segarra és una terra eixuta, plana, dura i sense gaire interès turístic o cultural. Quanta ceguesa! Amb només dos dies he tingut prou per adonar-me del meu error! Per a un historiador, com jo, la Segarra té un interès especial: la romanització a Iesso; la frontera amb Al-Andalus als segles X, XI  i XII; la guerra de Successió, la universitat de Cervera i el barroc; la guerra civil, amb camps de detenció i aeroports improvisats. I els castells o les viles emmurallades! Montcortès, Montfalcó Murallat, Concabella, Les Pallargues, Florejacs, les Sitges... construccions militars que encara senyoregen el paisatge des de les seves talaies privilegiades.  

 

Però l’interès de la Segarra va més enllà del gust per la història o l’arquitectura. Ara a la tardor, a les envistes ja de l’hivern, els colors del terra són d’un verd suau, tenyit sovint per la boira i l el gebre, un verd endormiscat que es barreja amb els ocres i els marrons de terres i marges. El temps, a més, ens va acompanyar sempre: un sol clar, net, lluent.... i fred, molt de fred, com a mi m’agrada!!!

 

Article al diari La Mañana (30/11/2012)

Afegiu-hi altres atractius turístics –el carreró de les Bruixes, rutes de senderisme i circuits de bicicleta o a cavall, el Camí de Sant Jaume al seu pas per la comarca–, la gastronomia pròpia –aquests torrons, aquesta ratafia d’anous, aquest oli i aquest vi! –, la tranquil·litat i la proximitat de totes les destinacions. Sincerament, he quedat molt i molt sorprès de les possibilitats de la Segarra. I repetiré, sens dubte! 


Al llarg dels propers dies aniré parlant d’altres aspectes de la Trobada, però de moment, podeu trobar més informació en aquest fil de Twitter (amb comentaris i fotos força interessants) i aquí (àlbum de fotos) i aquí (articles) de Som Segarra.