dimecres, 28 de novembre de 2012

Sarrià segons Joan Coromines

Escut de Sarrià


Seguint amb l’anterior entrada d’aquest blog, en què parlava del mestre Joan Coromines, citaré aquí l’etimologia sobre Sarrià extreta de l’Onomasticon Cataloniae (Volum VII SAL-VE).

De Sarrià, antiga vila, absorbida el 1921 per la ciutat de Barcelona, diu Coromines que sens dubte és un nom de predi romà en –ANUM derivat d’un nom de persona llatí. Del pou de saviesa sense fons que és la seva calaixera, Joan Coromines n’extreu les primeres mencions d’aquest topònim (que presenta, òbviament, diverses variants):

956: Sirriano
986: Sirriano
1018: Guifre de Mediona i altres donen al monestir de Sant Cugat “vineas qui fuerunt Galindi Ferrarii et sunt in parr. Sti. Vincentii de Serriano”.
1043 i 1044: Serria
1044: Serriano
1048: Sirriano
1104: Sti Vincentii Serriani
1148: Serrianum
1359: Sarrià

Un fill il·lustre d’aquesta vila va ser Vidal de Sarrià, cavaller del rei Jaume el Conqueridor (1208-1276), a qui va ajudar en la conquesta del Regne de València. El seu fill, Bernat de Sarrià (1266-1335), tresorer, amic i almirall del rei Jaume II (1267-1327) va ser qui va vendre el mas de Pedralbes per aixecar-hi el monestir en què va viure la reina Elisenda de Montcada, quarta i última muller de Jaume II. Bernat de Sarrià també va deixar el seu nom (Bernardus de Sarriano, 1297) com a determinatiu de Callosa d’en Sarrià, vila valenciana a la comarca de la Marina Baixa.

dissabte, 24 de novembre de 2012

Joan Coromines i Vigneaux

Joan Coromines i Vigneaux


No sóc gens mitòman; vull dir que no perdo el cap per cap músic, escriptor, famós o polític, però si hi ha un personatge públic a qui admiro profundament és Joan Coromines i Vigneaux (1905-1997). L’admiro com a filòleg, com a persona i com a patriota totalment i absolutament entregat al nostre país, com a persona que va dedicar tota la seva vida a “salvar-nos els mots”.

Joan Coromines va ser un lingüista català, autor, entre d’altres obres, del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de l’Onomasticon Cataloniae, del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana i del Diccionari aranès (la seva tesi doctoral). Coromines està considerat com un dels principals especialistes en lingüística romànica i d’ell es deia –i era rigorosament cert que dominava més de 25 idiomes, que incloïen totes les llengües romàniques, el llatí, el grec, el basc, l’iber, a més d’altres indoeuropees i semites.

El 1930 va entrar a treballar a l’Institut d’Estudis Catalans, avalat per l’amistat que tenia amb Pompeu Fabra, amb qui es cartejava amb només 15 anys. Va marxar a l’exili després de la guerra civil i va aconseguir una càtedra a la Universitat de Chicago el 1948, feina que va alternar amb estades temporals a Catalunya que li van servir per recórrer totes les terres de parla catalana amb la vista posada en la redacció de la seva obra magna Onomasticon Cataloniae. Les seves conviccions catalanistes no van defallir mai, fins a l’extrem de rebutjar feines i honors concedits pel govern espanyol a causa del mal tracte que rebia la nostra cultura.

La seva activitat intel·lectual, al llarg de més de 80 anys de feina, és immensa i podria omplir, perfectament, mitja dotzena de vides de qualsevol altra persona sense la seva empenta, la seva disciplina i la seva capacitat. Només els treballs dedicats al català ja podrien fer-lo mereixedor de les més altes distincions; a més, ho va completar amb estudis dedicats al castellà, l’aranès i el basc, entre d’altres. En paraules de Josep Pla: "Tinc la sensació que és un dels homes més treballadors del país, treballa d'una manera segura, compassada i llarga". 

 
Joan Coromines (1935). És el segon de l'esquerra; el segon de la dreta és Pompeu Fabra

D’entre la seva ingent producció, destacaré només tres de les seves obres:

El Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), complementat posteriorment amb el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, una obra cabdal de la filologia romànica.

El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-1991), amb criteris etimològics, històrics i comparatius.

L'Onomasticon Cataloniae, un recull d'onomàstica que documenta i explica etimològicament els noms de persona i de lloc, antics i moderns, emprats al domini lingüístic del català, és a dir, el Principat, el País Valencià, les Illes Balears i la Franja de Ponent. Aquesta obra inclou més de 400.000 topònims (sí, heu llegit bé: 400.000!) recollits al llarg de més de 60 anys a partir del buidat de documents antics i moderns, mapes, registres oficials, etc. que posteriorment va complementar amb enquestes en més de 2.000 municipis de tot el territori a pagesos, guies o pastors (mai a gent de lletres o cultivada, ja que deia que la gent inculta o senzilla guardava més curosament els noms que no pas els saberuts o il·lustrats).

Joan Coromines guardava i arxivava tota aquesta feinada en una calaixera o cedulari (la famosa “calaixera d’en Coromines”) que emmagatzemava alfabèticament més d’un milió de fitxes. En l’actualitat, aquesta calaixera es conserva a la Fundació Pere Coromines a Sant Pol de Mar.

Una relació dels premis que va rebre seria interminable, per la qual cosa us en cito només uns quants: Lletra d’Or (1972), Crítica Serra d’Or (1972), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984), Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996), etc. 

No cal dir que tant l’Onomasticon Cataloniae com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana tenen un lloc destacat a la meva biblioteca. Per a mi, és un plaer agafar qualsevol volum, obrir-lo a l’atzar i deixar-me endur per la seva saviesa i erudició. I deixar que passin les hores, mentre admiro, bocabadat, la feina d'un home savi excepcional. 

Aquí us poso un vincle amb el programa Paraules i Fets de TV3 (abril de 2007) on s'explica, molt millor del que jo ho he fet, la gran feina i importància d'aquest català universal. Disfruteu-l'ho!


Joan Coromines amb un dels seus informants en una foto de 1963

dilluns, 19 de novembre de 2012

Una semblança força curiosa

La Bugadera del Park Güell


Els meus estudis universitaris van consistir en una llicenciatura en Geografia i Història i em vaig especialitzar en prehistòria i història antiga. Potser per això, quan vaig veure l'escultura de la Bugadera al Park Güell, la primera imatge que em va venir al cap va ser les d’unes figuretes molt semblants pertanyents a la cultura minoica o cretenca, una cultura prehel·lenística desenvolupada a Creta entre els anys 3000 i 1200 aC. Pren el nom del rei Minos, relacionat amb la llegenda del Minotaure, un monstre amb cos d’home i cap de toro, fill de la unió entre Pasífae i un toro.

La característica principal de la civilització minoica són els seus palaus, envoltats de tota una sèrie d’edificacions (magatzems, dipòsits, cambres de tota mena, etc.) Els més importants són els de Cnossos, Mallia, Zakros, Faistos i Hagia Triada. El primer sembla que va actuar, si més no durant un cert temps, com a capital de l’illa. La posició estratègica de Creta, al bell mig del Mediterrani i cruïlla entre Europa i el nord d’Àfrica i entre Orient i Occident, va estimular el seu desenvolupament, fins al punt de convertir l’illa en una potència comercial que basava la seva força en la seva puixança naval (talassocràcia). Cap el 1625 aC. aproximadament, l’erupció del volcà de l’illa de Thera (l’actual Santorini), situada a 100 km de Creta, va provocar una sèrie de terratrèmols i tsunamis que van destruir bona part dels palaus i van enfonsar l’economia cretenca. Alguns autors relacionen el mite de l’Atlàntida amb aquest fet. 

Figuretes minoïques
Sabem molt poc de la civilització minoica; creiem que s’organitzava de forma comunal, que no era especialment bel·licista i que la dona hi tenia un paper (sembla) bastant similar al de l’home o, si més no, això sembla desprendre’s de la iconografia artística que ens ha arribat. Destaquen sobre tot els frescos, amb escenes de la vida quotidiana: processons, ofrenes rituals, danses, jocs (o lluites) amb toros, etc.
 
En les fotos que adjunto, crec que la semblança entre aquestes figuretes minoiques i l’escultura de la Bugadera és força clara. Una casualitat, evidentment. Sembla que la Bugadera hauria rebut aquest nom pel fet que, antigament, portava a la mà una pala per picar i estovar la roba, talment com ho feien, fa anys i panys, les nostres besàvies. Alguns autors, però, relacionen aquesta escultura amb una germana maçona que porta un cistell de pomes i basen aquesta hipòtesi en la semblança d’aquesta escultura amb dibuixos i fotografies dels voltants de 1900 en què apareixen “germanes” amb el mandil o davantal, els cabells recollits i una pala per escampar el guix.

Fins a finals del segle XIX, l’accés de les dones a la maçoneria estava prohibit, ja que s’exigia “ser un ésser lliure” i les dones no ho eren pas (depenien del pare, el marit, el fill...). Cap a mitjan segle XVIII, però, ja s’havia creat la Maçoneria d’Adopció o de Dames, en què les dones podien iniciar-se en la maçoneria, sempre, això sí, sota la supervisió i control d’una lògia masculina.

La cerimònia d’iniciació en una lògia femenina era diferent a la dels homes i en la seva s’escenificaven “els misteris de la femineïtat” tot i que també s’emprava la Bíblia com a referència. Els rituals d’iniciació femenina no es basaven tant en el sistema simbòlic constructiu com en temes propis relacionats amb la Torre de Babel, l’Edèn, i la serp, la temptació i la poma.

A Catalunya, les primeres lògies femenines es van crear cap el 1872, durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). En l’actualitat, a Barcelona hi ha la seu estatal de la Gran Lògia Femenina d’Espanya.

Fresc dels toros al palau de Cnossos

dijous, 15 de novembre de 2012

Trobada de bloggers i periodistes especialitzats en turisme

Cartell de la Trobada


Els propers 29 i 30 de novembre està prevista la realització de la “Trobada de bloggers i periodistes especialitzats en turisme”, a la qual hi he estat invitat com a impulsor de Literat Tours. No cal dir que aquest fet m’omple d’orgull i em referma en la meva tasca de contribuir, ni que sigui modestament, en la difusió del patrimoni cultural de nostre país.

La Trobada l’organitzen el Consell comarcal de la Segarra i l’empresa de turisme cultural Camins de Sikarra i hi col·laboren l’Agència Catalana de Turisme i el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida - Ara Lleida.

El títol de la Trobada és “Castells del Sió a la Segarra. De la pedra al núvol: Dos mil anys de literatura i patrimoni” i el programa consistirà a visitar un seguit de castells de la Segarra (Concabella, Pallargues, Florejacs), jaciments arqueològics (Iesso) i determinats punts d’alt interès patrimonial, com ara el carreró de les Bruixes (Cervera) o el conjunt emmurallat de Montfalcó. Un dels principals al·licients, des del meu punt de vista, és que aquestes passejades o visites s’acompanyaran de la lectura de determinats passatges literaris (Manuel de Pedrolo, Joan Margarit, Josep Maria Espinàs, Guillem de Cervera, entre d’altres) i d’una taula rodona amb el títol “Turisme, patrimoni i literatura”.

Al llarg dels propers dies seguiré informant sobre aquesta Trobada. Un cop acabada, podreu llegir les meves reflexions aquí. La cosa promet!

Ditxosa doncs Segarra,
puisque cria sos fills entre les muses
que eternitzen son nom y sos efectes, qual Parnasso”
(Baltasar-Ausiàs March)

dilluns, 12 de novembre de 2012

II Trobada Internacional de Lògies d'Investigació

Cartell de la II Trobada
Els passats 8 i 9 de novembre es va desenvolupar a la Biblioteca Pública Arús la II Trobada Internacional de Lògies d'Investigació. L’organització va anar a càrrec de la Biblioteca Arús i la Gran Lògia d’Espanya i el director en va ser Pere Sánchez Ferré. Segons els organitzadors, “La maçoneria, com a orde de natura iniciàtica, troba la seva raó de ser en les seves arrels espirituals, les quals s’enfonsen en els orígens de la tradició occidental. És d’aquest patrimoni, que constitueix el fonament dels seus principis i doctrines, d’on prové allò que realment la maçoneria pot aportar a les nostres societats actuals, extraviades en el materialisme economicista i deshumanitzador”.

El programa de la II Trobada va consistir en una sèrie de conferències (en anglès, francès i castellà) impartides per experts de diversos països seguides d’un debat. La relació de conferències i conferenciants va ser la següent (en algun cas, el ponent va excusar l’assistència i la seva conferència va ser llegida per algun dels organitzadors):

“Maçoneria operativa, maçoneria especulativa”: Honorio Jimeno Pelegrí.
“Necessitat d’una aproximació hermenèutica a la françmaçoneria”: Gabriel Tocu.
“La maçoneria, una institució democràtica”: Martin Papenheim.
“Càbala i maçoneria”: Michel Warney.
“Arrelats al passat: una breu investigació sobre els orígens de la maçoneria especulativa a Anglaterra”: John Mandleberg.
“La maçoneria i els rosacreus: apunts per a una reflexió”: Marco Novarino.
“El Gran Arquitecte de l’Univers i l’art de la geometria”: Pere Sánchez Ferré.

La clausura de la II Trobada va anar a càrrec de Josep Maria Albouy, de la Gran Lògia d’Espanya. 

Una de les conferències


dilluns, 5 de novembre de 2012

La plataforma Boinc



Boinc és l’acrònim de Berkeley Open Infrastucture for Network Computing, un projecte no comercial de computació distribuïda. Els supercomputadors, enormes ordinadors que poden executar milers de milions d’operacions per segon, són eines que es fan servir en una gran quantitat de camps d’estudi: mecànica quàntica, criptografia, fusió nuclear. Proporcionen una gran potència de càlcul, són ràpids i versàtils, permeten treballar amb un gran nombre de variables alhora però –sempre hi ha un però– són molt cars de construir, mantenir, substituir i, a més, queden ràpidament superats per models més nous, potents i ràpids.

A la dècada dels noranta del segle passat, l’astrònom Frank Drake, conscient d’aquests inconvenients dels supercomputadors, va pensar que més que sumar i sumar processadors per crear un gran supercomputador, el que havia de fer era sumar i sumar micropocrocessadors per fer la feina... per separat! En lloc d’embussar amb milers de milions de bits un supercomputador ¿no seria millor dividir i dividir tota aquesta informació fins que pogués ser processada per un PC vulgar i corrent? Els nostres PC poden fer milions d’operacions per segon i amb prou feines utilitzem un 10 o 15 % de la seva potència. Així es com Drake va crear Seti@home, un programa que envia petits paquets d’informació als usuaris (o voluntaris o col·laboradors, com preferiu) perquè els seus PC els processin mitjançant un programa informàtic molt senzill. Seti és l’acrònim de Search of Extraterrestrial Intelligence, un projecte nascut a la dècada dels 60 del segle passat i que processa els senyals dels radiotelescopis d’Arecibo (Costa Rica). La intenció és detectar un senyal anòmal que pugui indicar la presència de vida intel·ligent en qualsevol racó de l’Univers. L’èxit del projecte Seti com a plataforma de computació distribuïda va ser tan gran (milions de col·laboradors arreu del món!) que, anys més tard, es va convertir en el projecte Boinc, obert a tota mena de projectes, un dels quals és Seti.


El programa que t’instal·les al PC per col·laborar amb Boinc és molt fàcil de configurar i fer funcionar. Pots col·laborar en tants projectes com vulguis, en la proporció per a cadascun que vulguis, amb la quantitat de memòria que vulguis. Amb el PC de la feina, de casa, el portàtil o fins i tot la consola. Hi ha versions per a Mac, Windows i Linux. Hi ha estalvis de pantalla realment bons (a mi m’encanta el del projecte Einstein@home) i el funcionament està optimitzat de tal manera que necessita molt poca potència del teu PC per a treballar. A més, pots fer un seguiment de la teva puntuació: a mesura que processes paquets d’informació reps uns punts “de premi”. Tot és honorífic, naturalment, no hi ha guanyadors, només el legítim orgull de participar i contribuir.

Pots afegir-te a un grup (n’hi ha centenars): d’amics, d’universitats, d’empreses, de països, d’associacions particulars,  etc. Jo estic apuntat al grup Catalunya, que al nostre país té les seccions locals dels projectes Seti Catalunya i Boinc Catalunya portades, respectivament, pels amics Jordi Portell i Dani Gil. 

A Boinc podem trobar un munt de projectes que utilitzen la potència de càlcul dels nostres ordinadors per investigar. Us en llisto uns quants: 

Rossetta@home: Desenvolupament de cures per a determinades malalties 
World Community Grid: Investigació biomèdica
Einstein@home: Recerca de senyals gravitacionals emeses per púlsars 
Climate Prediction: Estudi del canvi climàtic 
Malaria Control: Simulació dels efectes de la malària i el seu control 
Cosmology@home: Recerca del model que millor descrigui el nostre univers i estudi del rang de models que concorden amb les dades físiques astronòmiques i de partícules.



  
En resum, després d’instal·lar-te un senzill programa al PC, pots contribuir de manera voluntària i solidària en projectes de recerca bioclimàtica, d’investigació mèdica, d’astronomia, de plegament de proteïnes, de matemàtiques. Al teu gust! 

Jo ja fa més de 10 anys que col·laboro amb Seti i Boinc. En l’actualitat, ho faig amb els projectes Seti@home, Einstein@home i Sztaki@home i ho havia fet amb BBC Climate Change@home i Predictor@home. Animeu-vos-hi!