divendres, 28 de setembre de 2012

España se rompe




Un titular ben cridaner, sense cap mena de dubte. He dubtat molt abans de posar un encapçalament com aquest en el meu blog. Però els darrers esdeveniments, el nou rumb que està emprenent el nostre país i alguns comentaris fets des de cercles espanyols m’han retornat a la memòria un fet històric –molt menor, si voleu– que crec que hi escau molt.

A principis del segle XX, Espanya estava embarcada en la conservació dels seus vestigis colonials al nord d’Àfrica i la revolta dels rifenys, encapçalats per Abd-el Krim, va sorprendre i deixar en estat de xoc el país sencer. L’exèrcit espanyol, inoperant i antiquat, amb oficials corruptes i covards, va patir una derrota que va passar a la història amb el nom de Desastre d’Annual (1921). La desfeta s’havia anant covant durant anys i anys, però els fets s’havien precipitat en els últims mesos. La revolta s’havia escampat com la pólvora i l’exèrcit espanyol, desmoralitzat, mal avituallat i format per soldats de lleva inexperts va haver de recular fins quedar ensarronat. La derrota va ser total: més de 10.000 morts. Les escenes de crueltat i salvatgisme de totes dues parts van dur a situacions desesperades i esgarrifoses. En “Franciscu”, un dels pocs soldats espanyols que es va salvar, m’ho explicaria anys després d’una manera molt gràfica: “Estàvem rodejats des de feia dies, sense aigua ni menjar, bevent-nos els pixats i ja només em quedaven 5 bales. En dispararé 4 però l’últim tret me’l fotré al cap. No m’agafaran viu”.

Embarcat en aquella guerra que no entenia ni comprenia ni compartia, com tota la resta dels seus companys, Albert Ricart Porta, un soldat de 20 anys destinat al Marroc, escrivia cartes desesperades a la família: “Només veiem sol i sorra. Ni rastre dels moros, però ens tenen rodejats. D’aquí no en sortim”. Ell va ser un dels centenars de joves espanyols de qui ni tan sols es va poder recuperar el cadàver. Desaparegut: un afegit de fel –no poder ni vetllar o enterrar el seu cos– a la desgràcia de la seva mort. Els alts oficials de l’exèrcit, el rei Alfons XIII i la classe política es van espolsar l’enutjós problema tan bé com van poder, fins que el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera (1923) va enterrar definitivament qualsevol intent de depurar responsabilitats o buscar culpables.

Pel camí, oblidats de mala manera enmig del desert, sotmesos a una mort terrible precedida de tortures si eren capturats vius, s’hi va quedar una generació sencera de joves enviada a l’escorxador amb l’excusa de l’imperi, de l’idioma i de la religió: Espanya tenia una missió imperial i devia preservar l’espanyolitat del Marroc. I si s’havia de regar amb sang espanyola el desert sencer, doncs així es faria. I així es va fer. Espanya bé s’ho valia.

Mig segle després, el 1975, Joan Carles I, nét d’Alfons XIII, el rei que va enviar l’Albert Ricart a morir, decideix, amb la connivència de tot l’exèrcit i la classe política franquista, abandonar unilateralment el Sàhara Occidental. Això precipita la seva ocupació pel Marroc. Més enllà de l’incompliment de tractats signats, de directives de l’ONU i de promeses fetes als saharahuis, sorprèn que Espanya es trenqués sense que ningú no protestés gens ni mica. El Sàhara era Espanya, exactament igual que qualsevol altra província de la península o les illes. De fet, Espanya ja s’havia trencat el 1968, quan Franco va concedir la independència a Guinea Equatorial. I abans del desastre del Marroc, ja s’havia trencat amb la pèrdua de Cuba i les Filipines i l’imperi americà. I encara més abans, amb Flandes, Sicília o Portugal. Espanya porta segles trencant-se. Però sembla que ho descobreixi ara, quan qui la trenca són els catalans. O potser és Espanya la que trenca Espanya: després de 500 anys en què s’ha entestat a fer passar pel seu adreçador al planeta sencer, potser seria moment d’iniciar una profunda reflexió sobre aquest continu trencament d’Espanya. En tot cas, crec que el problema el té Espanya i no em correspon a mi implicar-m’hi. No és de la meva incumbència; ja s’ho faran. Però m’indigna que els polítics i els nacionalistes espanyols m’acusin de trencar Espanya; em revolta que el rei, amb l’historial que té, em dicti lliçons d’unitat; em regira l’estómac que militars que van callar covardament quan es lliurava una part d’Espanya al Marroc m’amenacin ara i em titllin de traïdor per desitjar, democràticament i pacíficament, la llibertat del meu país.
 
L’Albert Ricart no va veure la darrera traïció a la seva memòria, al seu sacrifici, a la seva mort. L’Espanya que el va enviar a morir es desempallegava, 54 anys més tard, d’aquell tros de la pàtria que a ell li havia costat la vida. I el mateix podríem dir de tants i tants espanyols que, de grat o per força, van morir per l’espanyolitat del Marroc, Portugal, Flandes, Mèxic, Cuba o vés a saber quin racó del món.

Paradoxes de la vida: els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la, diuen. Jo no l’he oblidat pas, la història, però sembla que els espanyols –si més no, la majoria– sí que l’han oblidada. I tinc por, sincerament. Mai no utilitzaré la violència per aconseguir els meus objectius polítics. Mai. Però no tinc tan clar que els espanyols pensin igual. Avui en dia, a ningú no se li ocorreria titllar de traïdors, criminals o terroristes personatges com Simón Bolívar, José Martí o José Rizal, herois (i sovint màrtirs) de la llibertat dels seus països, però aquests són els qualificatius que Espanya els va dedicar aleshores. Ara ens hem de sentir dir els mateixos insults per part, precisament, dels que van callar quan Espanya es va trencar el 1968 o el 1975. No és legal, ens diuen; tampoc no ho era demanar la llibertat al Perú o Xile i aquest fet va costar la vida a milers i milers de persones.

Acabo ja amb un parell de puntualitzacions: El soldat de qui us he parlat abans –en “Franciscu” – era el meu avi patern i 60 anys després dels fets encara tremolava de por quan explicava el que havia vist i fet i patit a l’Àfrica. L’Albert Ricart Porta, a qui els pares i els germans –una de les noies, bessona seva– no van tornar a veure mai més, era un oncle avi matern. Si algú considera que, com espanyol que sóc –o em volen fer–, tinc un deute de sang amb la pàtria comuna, es pot considerar pagat amb el que van patir els meus familiars. Considero que el meu deure i el de la meva família envers Espanya ja està pagat.

Aquesta entrada del blog la dedico de tot cor a l’Albert Ricart Porta. Descansi en pau.

La família Ricart-Porta (c. 1915); l'Albert és el de la dreta de tot

divendres, 7 de setembre de 2012

A propòsit de l’Ecce Homo de Borja

L'Ecce Homo de Borja

Recentment, ha saltat a les pàgines dels informatius la notícia de la destrossa d’una imatge religiosa del segle XIX, obra d’Elías García Martínez, que es trobava a l’església de Borja (Saragossa) després d’una restauració –per anomenar-la d’alguna manera- maldestra feta per una aficionada amb més bona fe que coneixements tècnics.

No crec que calgui donar més explicacions perquè l’afer ha estat abastament tractat per periòdics, televisions, ràdios i s’ha convertit en la riota de mig món, escampat de forma viral per les xarxes socials. He volgut deixar passar uns quants dies per copsar millor l’abast del fet, pair millor la notícia i allunyar-me de la resposta ràpida i fàcil que tanta gent ha fet. Més enllà de la reacció inicial –estupor, incredulitat, abatiment passat un cert temps he vist com el tractament que s’ha fet de tot plegat amb prou feines ha rascat la superfície del problema.

La intervenció en la imatge ha sigut carn de telenotícies, tertúlies, acudits de barra de bar i, com no, al Facebook i al Twitter, que n’han fet broma a dojo. Mentiria si digués que, com tantes altres persones, no he fet barrila d’aquest desafortunat afer. Els retocs digitals de l’Ecce Homo amb la cara de Paquirrín, Homer Simpson, ET o Carmen de Mairena són realment ben trobats i divertits i mostren un sa sentit de l’humor que no hauríem de perdre mai. Però més enllà d’aquests instants inicials, crec que tos plegats hauríem de fer un esforç d’anàlisi i diagnòstic per saber com s’ha arribat fins aquest punt. S’hi barregen molts factors: la desídia dels propietaris de la imatge, la bona fe (de la que empedra el camí que porta a l’infern, això sí) de la “restauradora”, la demagògia d’unes institucions públiques que menystenen la cultura i que mai no s’havien preocupat ni poc ni molt d’aquesta obra i, finalment, la grolleria i la ignorància de tants i tants opinadors que proposen tard i malament restauracions interessades.

Fins aquí, res de nou. No he afegit res que no s’hagi dit o escrit sobre el tema. Però tot plegat evidencia que a Espanya (i a Catalunya, no ens enganyem, que en aquest aspecte no som tan diferents), la cultura té i ha tingut un paper marginal i secundari. En aquest afer, uns i altres –autors, autoritats responsables, opinió pública i tutti quanti– han jugat un paper ben galdós, adient a la consideració subordinada i marginal que sempre s’ha donat a la cultura. No endebades Espanya és el país del “Muera la inteligencia” i del “Que inventen ellos”. Ara tothom corre a restaurar, opinar, pontificar i condemnar però el patrimoni cultural d’aquest racó del món continua sent el parent pobre, la ventafocs i el destinatari d’escorrialles pressupostàries (això, amb sort) i el primer sector al qual se li apliquen retallades i tisorades quan van mal dades. La desídia de l’església catòlica en aquest punt fa feredat. L’espoli a què s’ha vist sotmès el seu patrimoni és immens. La cosa ve de lluny, de quan desapareixien talles gòtiques, calzes barrocs o, fins i tot, claustres romànics sencers que apareixien (amb sort), a qualsevol altre punt del planeta després de ser venuts pel mossèn de torn. El penúltim episodi va ser la desaparició del Còdex Calixtí, un manuscrit il·luminat del segle XII únic al món, que va ser robat de la Catedral de Santiago de Compostel·la per una persona “de confiança” que portava anys i panys enriquint-se a base de vendre’s tot el que trobava a la catedral sense que ningú no se n’adonés. Afortunadament, el Còdex s’ha pogut recuperar però ens queda la certesa de saber que durant segles, centenars de peces han desaparegut de les nostres ermites, esglésies, museus i catedrals.

Tampoc no se’n salva l’administració; la que sigui -central, autonòmica, local- avesada a menysprear l’art i la cultura en general o a manipular-la en benefici propi quan li ha interessat, pagant i mantenint obres faraòniques, de façana, a càrrec de l’artista domesticat o del partit, mentre autors i creadors es moren de fàstic i les obres i les peces d’art es malmeten per falta de manteniment.

El pitjor de tot és que els fets de Borja no han servit per encetar una reflexió sobre el passat, el present i el futur del patrimoni cultural: uns i altres s’han afanyat a escombrar cap a casa sense entrar en el fons de la qüestió: què volem i com voler mantenir  i potenciar aquesta riquesa que, no ho oblidem, no és pas nostra, sinó que la tenim en usdefruit, llegada pels nostres avantpassats i amb l’obligació de transmetre-la, inalterada i a poder ser millorada, als nostres fills.

Alguna cosa va malament quan milers de persones desfilen davant de l’Ecce Homo restaurat per poder dir “jo hi era” i són incapaços d’acostar-se a la Col·legiata, al castell de la Suda o a qualsevol de les altres meravelles amb què compta aquesta localitat aragonesa. Alguna cosa no funciona quan l’administració i els poders públics s’esquincen amb una mà les vestidures mentre amb l’altra apugen l’IVA dels productes culturals, condemnant a la desaparició a bona part de la indústria cultural  i collant fins l’asfíxia a la resta. I el pitjor de tot: alguna cosa no funciona, alguna cosa va malament, molt i molt malament, espantosament malament quan la reacció que aquest fet provoca en la ciutadania és la conyeta, la broma fàcil i l’acudit groller. Que passats els primers moments d’astorament i confusió, a hores d’ara encara hi hagi gent que demani conservar la restauració diu poc, molt poc, de la salut cultural de la nostra societat. Una última dada: els diversos grups de Facebook que proposen deixar l’Ecce Homo tal com està o que aplaudeixen la intervenció de la autora del desastre apleguen milers de seguidors. Sense comentaris.