dilluns, 27 d’agost de 2012

Miravet (II): el pas de barca

Les barques, l'Ebre, el cotxe...
 Durant segles, l’Ebre ha sigut el nexe vertebrador d’un ampli territori i, al mateix temps, un obstacle geogràfic que separava poblacions i comarques. Atesa la dificultat, per l’amplada i el cabal, de bastir-hi ponts, la solució alternativa era creuar-lo mitjançant barques, que transportessin persones, mercaderies, animals, etc. d’un costat a l’altre. 

Aquestes barques estaven formades per una plataforma de fusta sostinguda per dos o tres llaguts (embarcacions estretes i poc profundes). Per salvar la corrent del riu, l'estructura estava subjecta a un cable metàl·lic, el ramalet, encastat a banda i banda del riu. A la plataforma s’hi accedia a través d’una passarel·la mòbil que s’adaptava al nivell del riu. La força motriu era el propi riu però calia un barquer expert que la pilotés, manejant el timó. 

Aquest mitjà de transport va ser l’habitual per creuar l’Ebre durant segles, i gairebé tots els pobles en tenien un o més. La modernització de les vies de transport, la popularització dels automòbils i la construcció de ponts van anar arraconant aquest mitjà de transport i convertint-lo en obsolet o poc pràctic, fins al punt que han desaparegut tots llevat del de Miravet; a Flix es conserva un altre pas de barca, però funciona amb energia elèctrica. Aquest darrer, a més, es va enfonsar el passat mes de gener.

A l’estiu, el pas de barca es converteix en una atracció turística més, motiu pel qual és recomanable utilitzar-lo aviat (consulteu horaris i preus aquí). Com que la plataforma només pot encabir fins a tres cotxes, és possible que hàgiu de fer una mica de cua. El dia que jo el vaig fer servir, quan ja tornava, a la riba oposada s’hi esperaven una dotzena i mitja de cotxes. I un últim detall: porteu-hi els menuts de la casa; s’ho passaran d’allò més bé!

El pas de barca, al fons a mà dreta, des del castell de Miravet
El ramalet; al fons, el castell de Miravet

dimarts, 21 d’agost de 2012

Miravet (I): el castell

Miravet, amb el castell al capdamunt del cingle

Miravet és una vila de la Ribera d’Ebre composta de dues parts ben diferenciades: la vila moderna, on es troben l’ajuntament i la part comercial, i la vila antiga, força més interessant des del punt de vista històric, situada a recer del castell, que és on es troben els porxos, el barri moresc i jueu, les muralles i l’església vella. El tret més destacat del poble és l’impressionant castell que corona la vila i que domina, des de la seva privilegiada talaia, la depressió de la cubeta de Móra, des del Pas de Barrufemes fins a la serra de Cavalls. Diverses excavacions arqueològiques han trobat restes d'origen ibèric (segle II aC) i romanes; a partir del segle VIII, està documentada la presència musulmana. És en aquest moment quan la població pren el nom de Murâbit, del qual deriva Mirabet. A la seva obra magna Onomasticon Cataloniae, Joan Coromines diu que la primera menció data del 1067. Cataloga Miravet com un arabisme peculiar de l'orient d'Al-Andalus, estès especialment pel Baix Aragó, llevant de La Manxa i Múrcia. L’arrel rbt té el significat d’"amenaçar les fronteres enemigues", una especialització del sentit general "dedicar-se a quelcom zelosament". És la mateixa arrel d'on provenen el català antic ravata "atac per sorpresa" -especialment per part dels moros- i el castellà antic rebato. La mateixa arrel rbt donarà Ràpita "espècie de mesquita o santuari fortificats, on viuen els guerrers encarregats de defensar les fronteres muslímiques". 

Vista de l'Ebre des del castell
 El castell forma un recinte emmurallat adaptat a la perfecció a l’escarpada orografia. En l’actualitat, està compost per un seguit de construccions i restes de diverses èpoques (andalusines, templeres, medievals i dels segles XVII i posteriors). S’hi poden distingir dues parts ben diferenciades: el recinte jussà, a la part inferior, amb el graner i les cavallerisses, i el recinte sobirà o nucli principal, a la part superior, disposat al voltant d’un pati d’armes, amb l’església, el refetor i la torre del tresor, entre d’altres construccions. Tot el conjunt esta envoltat d’unes impressionants muralles, que en alguns punts arriben als 25 metres d’alçada i als 5 metres de gruix. 

Les restes més antigues de la fortalesa andalusina daten del segle XI, moment en què el castell es reforça i amplia per contenir l’empenta dels comtes catalans cristians. Miravet va ser un dels últims reductes àrabs a Catalunya, junt amb Siurana, fins que el 1153 va ser conquerit per Ramon Berenguer IV, que el va cedir a l’Orde del Temple, nom amb què es coneix l’Orde dels Pobres Soldats de Crist (en llatí, Pauperes Commilitones Christi) o cavallers del temple de Salomó. 

Marques de picapedrer a les parets
Amb aquesta i altres donacions, els templers es van convertir en amos i senyors de la contrada i es van dedicar a repoblar-la. El castell, a més, va ser, a partir del segle XIII, la seu de l'orde a la Corona d'Aragó, amb l'arxiu i el tresor provincial. El poder dels templers va anar augmentat amb el pas del temps i es van arribar a convertir en un autèntic estat dins de l’estat, fet que els va posar en el punt de mira del papat, especialment, i de reis, nobles i poble menut, que es malfiaven del seu poder econòmic, polític i militar. El 1307, el papa Climent V, empès pel rei francès Felip IV, va decretar la dissolució de l’Orde del Temple. Al nostre país, és el rei Jaume II el Just qui encapçala la persecució dels templers; Miravet, però, resistirà obstinadament i no capitularà fins després d’un llarg setge de més d’un any. El castell va passar a mans de l’Orde de Sant Joan de Jerusalem, més coneguda amb el nom d’Orde dels Germans Hospitalers.

Escala de cargol que dóna accés al terrat
La importància estratègica del castell de Miravet es copsa clarament si estudiem altres episodis històrics; canviarà de mans –ara la Generalitat, ara el rei– durant la sagnant guerra civil de 1462-1472 i quelcom semblant es veurà durant la guerra dels Segadors (1640-1652), en què els dos bàndols s’alternaran en el seu domini. Durant la guerra d’Independència o de Successió, el castell resistirà fins el 1707, any en què caurà em mans felipistes. I el mateix succeirà durant les guerres carlines del segle XIX, quan liberals i carlins lluitaran aferrissadament pel seu control. I, finalment, al segle XX, Miravet veurà l’alternança entre franquistes, que l’ocupen l’abril de 1938, republicans, que el recuperen en el marc de l’ofensiva de la batalla de l’Ebre (juliol a novembre de 1938), i altre cop els franquistes, que l’ocupen definitivament el novembre del mateix any. 

El 1990, els propietaris del castell el van donar a la Generalitat, que el va declarar Bé Cultural d’Interès nacional, el va restaurar i el va obrir al públic el 1994. 

Un aspecte de les  muralles
El pati d'armes

dimecres, 15 d’agost de 2012

Els bolets del Park Güell

Una caricatura d'Eusebi Güell

Si en anteriors entrades he parlat de diverses curiositats del Park Güell -Les inscripcions del banc (7 d’agost de 2012), El dipòsit subterrani (12 de juliol de 2012)-, avui porto un altre aspecte força interessant. Em refereixo als bolets que coronen les dues cases de l’entrada principal. Un precedent d’aquests bolets són els que podem veure a la casa Calvet (carrer Casp, 48) i que Gaudí va dissenyar per acontentar el promotor de l’edifici, Andreu Calvet, apassionat micòfil. 

A la casa que trobem a la dreta (la casa del conserge o de la bruixa i que en l’actualitat és el Centre d’interpretació del Park Güell) hi podem veure una xemeneia amb forma de reig bord o reig foll (Amanita muscharia, en castellà matamoscas o falsa oronja). L’ús d’aquest fong com al·lucinogen està documentat des de molt antic i en moltes cultures d’arreu del món, que l’utilitzaven en cerimònies religioses o profanes per entrar en estats d’eufòria, endormiscament i en “viatges”. Molt probablement, el “soma” o narcòtic diví de què es parla al Rig-veda fos aquest bolet, que s’acostuma a consumir secat al sol i ingerit. Els seus principis psicoactius es conserven fins i tot després de ser excretats per l’orina, per la qual cosa era habitual ingerir-la també. En la literatura occidental, podem trobar nombroses al·lusions a l’ús de substàncies al·lucinògenes en les obres de Charles Baudelaire, Eugène Delacroix, Paul Verlaine, Friedrich Nietzsche, Jack Kerouac i molts altres. 



Un altre detall curiós és que les taques blanques del barret del bolet estan fetes amb tassetes de cafè. L’historiador Joan Llarch relaciona aquestes tassetes amb les pràctiques endevinatòries basades en els pòsits de cafè. Les seves especulacions no acaben aquí, sinó que, aprofitant el comentari que va fer Miguel de Unamuno quan va visitar la Sagrada Família (“No m’agrada. És una obra delirant, com l’efecte d’una embriaguesa”), Llarch es pregunta si el món de Gaudí, tan espectacular, tan extrem, tan al·lucinat, va ser un producte de la ingestió d’aquest bolet. Joan Llarch recorda que, en la fitxa d’ingrés a l’hospital després de l’atropellament del tramvia que li va causar la mort, Gaudí va ser catalogat com “E em”, és a dir, com a persona en “Estat d’embriaguesa”. I aquesta mateixa impressió la van corroborar els testimonis de l’atropellament, que des d’un bon principi van testificar que l’atropellat anava embriac. Ben curiós, tot plegat, ja que sabem que Gaudí era, especialment en els darrers anys de la seva vida, un home de vida frugal i ascètica, que no ingeria alcohol. 



A la casa de l’esquerra (la casa de Hansel i Gretel i que en l’actualitat és la llibreria-botiga) hi podem veure una altra xemeneia amb forma de múrgola o rabassola (Morchella Rotunda, en castellà colmenilla redonda). És un fong comestible i molt apreciat, però cal cuinar-lo, ja que ingerit cru resulta tòxic. 

I no només en Gaudí era un aficionat als bolets. Eusebi Güell, el seu mecenes, protector i amic, era un altre apassionat dels fongs. Es conserven algunes caricatures satíriques que fan referència a aquesta afició. En tot cas, i atesa la devoció que sentim els catalans pels bolets... bon profit! 


dimecres, 8 d’agost de 2012

L’amor no cau mai

La tomba del matrimoni Riba-Arderiu

El cementiri de Sarrià és un oasi de tranquil·litat i pau al bell mig de la vila, a tocar de la Plaça Major i del Passeig de la Bonanova. Petit i discret, aquest cementiri allotja les tombes d’uns quants catalans il·lustres, com Josep Vicenç Foix, Carles Riba i Clementina Arderiu. La foto que obre aquest comentari correspon a la tomba dels dos darrers. 

Carles Riba (1893-1959) és un dels més grans poetes catalans de tots els temps. Algunes de les obres més destacades són Elegies de Bierville, Salvatge cor, Esbós de tres oratoris. Va excel·lir en les traduccions dels clàssics grecs (Homer, Sòfocles, Eurípides), llatins (Plutarc), hebreus (Càntic dels Càntics), alemanys (Kafka, Hölderlin, Rilke), anglesos (Poe), francesos (Bédier, Cocteau), grecs moderns (Kavafis), italians (Cellini). De profundes conviccions catalanistes, va col·laborar amb Pompeu Fabra en l’elaboració del Diccionari General de la Llengua Catalana, va treballar a la Fundació Bernat Metge i, acabada la guerra civil, va exiliar-se a França. 

Clementina Arderiu (1889-1976) va ser una poetessa catalana que es va casar (1916) amb Carles Riba. Les seves obres principals són Cançons i elegies, Sempre i ara, És a dir

La relació del matrimoni amb Sarrià venia de lluny. Riba i Arderiu van viure en una torreta del Putget (1916-1920), en una torre al carrer Major de Sarrià (1930-1939) i en un pis del carrer República Argentina (1943-1959). Aquest fet, i les disposicions testamentàries, va fer que el matrimoni fos enterrat al cementiri de Sarrià, i que la tomba la presidís una estela de l'escultor Rebull, en què una persona destria el gra de la palla, com a símbol de la tasca que fa el poeta. Carles Riba ho va deixar escrit així en el seu testament:
 
“Desitjo una tomba en un cementiri petit de la meva ciutat natal, preferiblement a terra, doble, l’un costat per a mi i l’altre per a la meva cara muller Clementina; i que el nostre repòs sigui sota una llosa o una estela tan senzilla com es pugui, en la qual consti, amb els nostres noms i les nostres dades de naixença i de mort, la nostra beneïda condició de poetes fidels a la llengua en què aprenguérem de parlar. Demano també que a la llosa o estela figurin, ben visibles, les paraules de St. Pau que ella i jo hem tingut per divisa, guia i conhort en tot allò que hem fet, dit i escrit, en els nostres goigs, dolors i combats: «L’amor no cau mai»: i això en la seva forma original grega:  η γάπη ούδποτε πίπτει. No crec probable que a la meva mort jo deixi béns per a pagar la realització d’aquest desig; però estic segur que els qui ens han estimat, o els organismes públics del país que tan abnegadament hem servit, trobaran els mitjans adequats.”

Detall de la llegenda en grec: "L'amor no cau mai"


dimarts, 7 d’agost de 2012

Inscripcions al banc del Park Güell

"Oh Maria"

Un dels elements més representatius del Park Güell és el banc de la plaça de la Natura. Aquest banc, de forma serpentejant i decorat amb trencadís, és una de les creacions més espectaculars d’Antoni Gaudí. Encara que els historiadors no acaben de posar-se d’acord –per variar, diria jo- sobre diversos aspectes d’aquesta obra, es creu que Gaudí va fer servir un model viu –un dels seus operaris- per prendre les mides correctes d’altura, llargada i curvatura. Tampoc no està clara la procedència de les rajoles i ceràmiques que el componen. Si ens hi fixem, veurem que hi ha ceràmica incisa i acolorida a propòsit, és a dir, que ha estat concebuda i treballada per destinar-la a un lloc concret. N’hi ha una altra, però, que ha estat reutilitzada i reaprofitada i de la qual es veu, clarament, que el banc no és ni era el seu lloc inicial de destinació. Perquè entre les rajoles, i formant part importantíssima del trencadís, hi podem trobar plats, gots, culs i colls d’ampolla i restes de sèrie de rajoles destinades, en un principi, a decorar el terra d’una casa. És possible que part de la ceràmica del banc procedís de restes rebutjats de la casa Batlló, al passeig de Gràcia, però, coneixent en Gaudí, s’obre pas la teoria que el genial arquitecte va enviar els seus operaris a recórrer tots els abocadors de runa i escombraries dels encontorns amb la missió de recuperar i reciclar totes les rajoles i restes de ceràmiques que poguessin trobar. 

"Angelus"
Un dels detalls més curiosos i poc coneguts d’aquest banc són les inscripcions que s’hi poden trobar, en alguns casos escrites en català prenormatiu. Encara que se n’han perdut unes quantes, no és difícil trobar-ne: n’hi ha que fan referència a la mare de Déu (“Oh Maria”) o a Barcelona (“Ay urbs antiga y atresorada”); d’altres són més críptiques (“Fora gelosia”, “Tum serveixes”, “Tum somrius”, “Sos ulls”, etc.). Una altra curiositat és que alguna d’aquestes inscripcions estan del revés i cal girar el cap per poder-les llegir correctament.

Josep Maria Carandell i Pere Vivas, en el seu llibre “Park Güell. Utopía de Gaudí” creuen que la forma sinuosa del banc al·ludeix a la serp bíblica, encarnació de la luxúria i el pecat, i que la Mare de Déu trepitja el banc en una mena de metàfora de la salvació de la humanitat a mans de la Verge Maria.

"Tum serveixes"
Trobar aquestes inscripcions no és difícil; es troben, majoritàriament, a la part de la dreta del banc segons es mira cap al mar. Només us hi heu d’acostar i deixar-vos portar per la màgia hipnòtica de les línies i els dibuixos del banc. Potser us caldrà demanar a algun turista que s’aparti una mica –o esperar que s’aixequi i marxi!- per poder disfrutar-les però us asseguro que val la pena.


"Fora gelosia"
"Ay urbs antiga y atresorada"


"Sos ulls"

"Tum somrius"