dimecres, 27 de juny de 2012

La Biblioteca Pública Arús

La Biblioteca Pública Arús

La Biblioteca Pública Arús es troba al Passeig de Sant Joan, 26 (Barcelona). En l’actualitat, està dedicada a la recerca però va néixer com a biblioteca pública, la primera del seu tipus a la ciutat. Va ser creada per iniciativa de Rossend Arús (1845-1891), filantrop, autor teatral, periodista, lliurepensador, federalista i maçó (fundador de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana-Balear, de la qual va ser Gran Mestre). Aquest polifacètic emprenedor va llegar “a la ciutat de Barcelona” l’edifici on vivia i una important quantitat de diners. En el seu testament va nomenar com a marmessors i hereus de confiança Valentí Almirall i Antoni Farnés amb l’encàrrec de crear una biblioteca per a la instrucció del poble. 

La biblioteca encara conserva el fons original del segle XIX i inicis del XX i és un punt de referència per a l’estudi de la maçoneria, el moviment obrer i l’anarquisme. Miraculosament, es va salvar de la desfeta posterior a la guerra civil i dels saquejos i robatoris que van patir partits polítics, associacions de tota mena i, en especial, les lògies maçòniques d’arreu de l’estat. En la salvació hi va jugar un paper molt important José Maluquer Cueto, destacat falangista que va protegir la biblioteca i el llegat. Aquest intel·lectual, regidor de l’ajuntament de Barcelona, va guardar les claus i es va fer càrrec del manteniment de la Biblioteca Arús durant el franquisme. Si algú volia consultar el fons de la Biblioteca, el propi Maluquer l’acompanyava i li obria la porta. No deixa de ser sorprenent aquesta acció, venint com venia d’un franquista i adreçada, com anava, a protegir un cau maçònic. Potser algun dia ens hauríem d’aturar a pensar per què aquest home va protegir la biblioteca Arús d’aquesta manera. La Biblioteca va reobrir el 1967 sota l’aixopluc de l’ajuntament. 

Plaques d'agraïment a Rossend Arús
 A la Biblioteca hi podem descobrir una gran quantitat de detalls maçònics: el terra de rajoles blanques i negres, dibuixos amb escaires i compassos, cartes patent, mandils, espases. A la porta d’entrada i al llarg de les escales d’accés hi podem veure plaques dedicades de les principals obediències maçòniques de tot l’estat, en què aquestes mostren el seu agraïment a Rossend Arús i Arderiu pel seu acte de filantropia. Al capdamunt de l’escala, ens rep una rèplica de l’Estàtua de la Llibertat. 

Accedir a la Biblioteca Arús o visitar-la és tan fàcil com ensenyar un document d’identitat. També s’hi fan visites guiades i les imatges que acompanyen aquest escrit estan fetes durant una d’aquestes visites. A més, podeu assistir lliurement a les conferències, xerrades, debats i presentacions de llibres que s’hi fan regularment.

Quadre de Rossend Arús
Aspecte de la biblioteca

dimarts, 26 de juny de 2012

El 22 @: La Barcelona del segle XXI

El 22 @

El 22 @: La Barcelona del segle XXI  és una de les últimes rutes que he afegit al catàleg de Literat Tours, en paral·lel, podríem dir, al fet que el 22 @ és l’últim dels barris nascuts a Barcelona. Aquest barri, a tocar del mar i amb una estètica diferent i contundent va néixer, des d’un principi, envoltat de certa polèmica. Naixia en paral·lel al Fòrum de les Cultures i va patir la controvèrsia i les crítiques que rodejaven aquest esdeveniment.

Els barris que formen Barcelona han nascut com a evolució d’un pòsit històric (Barri Gòtic, Raval), com a agregacions o annexions de municipis i viles ja existents (Sant Martí, Sarrià, Gràcia) o com a projectes llargament covats i gestionats (l’Eixample). El 22 @, en canvi, a diferència de tots ells, neix en un despatx, a partir d’un projecte ràpidament creat i encara més ràpidament executat. En certa manera, també la Vila Olímpica va néixer així, però el barri olímpic va comptar, des d’un bon principi, amb molta més unanimitat i acceptació popular que no pas el 22 @. Fins i tot el nom –aquesta xifra, aquest signe estrany- imposen cert distanciament afectiu. Això, i el fet que la concepció urbanística de la zona del Fòrum trenca radicalment amb el que estem acostumats a veure els barcelonins –edificis no excessivament alts, voreres amables, comerç de proximitat, mansanes de mides raonables- han fet que el 22 @ continuï sent el gran desconegut entre els barris de Barcelona. L’esclat de la bombolla immobiliària, l’antipatia de certs espais –la solitud i duresa de determinades zones, la llunyania del centre de la ciutat, etc.- han agreujat aquest desconeixement.

El 22 @ neix amb una clara vocació contemporània. Pretén ser un barri que vertebri zones habitades ja existents (Sant Martí, Poblenou) amb d’altres creades de bell nou; pretén donar cabuda a diferents conglomerats de biotecnologia, disseny, mitjans de comunicació, recerca i investigació, etc., que conjuguin sinèrgies i esforços a base d’instal·lar al barri tots els passos d’aquests processos: les facultats universitàries, els centres d’investigació, les empreses relacionades, els vivers de noves empreses... El disseny del nou barri, fet bàsicament des de zero, ha permès compaginar tota mena de necessitats i oportunitats.

A més, es va incentivar una arquitectura avantguardista, que creés una nova tanda d’icones llestes per afegir-se a l’skyline barceloní: la Torre Agbar, el Media-TIC, la placa fotovoltaica, els gratacels del Fòrum, etc. Aquest disseny nou, trencador, del segle XXI s’ha combinat amb la recuperació d’espais, industrials en la seva majoria, que oblidada la seva funció originària –el tèxtil o l’alimentació principalment- s’omplen avui d’estudiants i investigadors, com ara la Farinera del Clot, Ca l’Aranyó o Can Tiana.

Totes aquestes consideracions voltaven pel meu cap quan vaig dissenyar aquesta ruta. I he de dir que el nou barri m’ha deparat un munt de sorpreses. I són precisament aquestes sorpreses, aquests descobriments els que he intentat traslladar als amics i clients que fan aquestes passejades.

Un consell: La ruta dura gairebé 3 hores i és una de les més denses de Literat Tours. Però paga la pena, no ho dubteu!

Aquesta ruta està totalment adaptada per a persones amb mobilitat reduïda. 

La Torre Agbar

dijous, 21 de juny de 2012

Recull de premsa

Avui penjo una sèrie de vincles amb mitjans de comunicació que han publicat alguna notícia o informació de Literat Tours i les rutes que faig.

La primera de les notícies ja apareix al post de 5 d'abril de 2012: Anunci de TV de Literat Tours. És un reportatge que es va poder veure al Canal 33 en l'espai del Club TR3SC.

Una altra de la revista Descobrir, en què parla de diverses rutes: La Barcelona Maçònica, La Barcelona Patriòtica, La Plaça del Diamant, etc.

Aquesta és de El Mundo i parla de la ruta El 22@: La Barcelona del segle XXI. És una entrevista personal amb el rerefons del nou barri que ha nascut a Llevant de la ciutat, a tocar del Fòrum i el Besòs.

La revista Barcelonés ha publicat, amb data de 19 de juny, un article anomenat "Barcelona macabra" en què Literat Tours va col·laborar. En concret, en l'apartat dedicat a la pena de mort i als llocs de la nostra ciutat on s'executava la pena capital. Els autors de l'article -Borja Criado als textos i Ismael Llopis a les fotografies- em van acompanyar durant la ruta de L'espectacle de la pena de mort, basada en el libre del mateix nom de Joan de Déu Domenech (podeu trobar-ne més informació al post de 16 d'abril de 2012). A més, la seva investigació sobre la Barcelona macabra els va portar a altres llocs dels quals ja he parlat aquí, com la Sala Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina (post de 29 de maig de 2012) o alguns cementiris i fossars.

En fi, disfruteu dels articles i les notícies!

Funció Pública (setembre de 2009)

dimarts, 19 de juny de 2012

El Penedès: El vi i el cava com mai els has tastat

Vinyes al Penedès

La passejada que us proposo avui és una de les més belles que faig. Durant una bona estona, ens abstraurem del soroll, les presses i el neguit per passejar per entre les vinyes de Sant Pere Molanta (Alt Penedès), visitar les bodegues d’una petita empresa familiar, els orígens de la qual es remunten al segle XVIII i, finalment, degustar i tastar vins i caves de diferents Denominacions d’Origen, acompanyats per Raimon Sadurní, propietari de l’empresa i reputat enòleg. 

És una ruta diferent de les altres que faig; dura més estona, la fem fora de Barcelona, l’acabem asseguts en una cava per tastar vins... En qualsevol època de l’any és un autèntic plaer per als sentits. El color de les vinyes, sempre canviant, l’olor, la llum, tot plegat es conjuga per oferir-nos una passejada excepcional. 

Fa més de 2.000 anys que els grecs van introduir al nostre país el conreu de la vinya. Avui, el vi, el cava i els licors formen part de la nostra cultura, de les nostres festivitats, dels nostres costums més arrelats. A més, la gran diversitat de microclimes, sòls, orografia, precipitacions, etc. han convertit Catalunya en un autèntic paradís per al conreu de la vinya i en són una bona mostra el gran nombre de Denominacions d’Origen existents i l’acreditada qualitat de molts dels vins catalans. 

Tradició, art, cultura, modernitat, noves tecnologies, tot es combina per donar forma a aquesta ruta que ens submergirà plenament en el món del vi. 

Aquesta ruta està totalment adaptada per a persones amb mobilitat reduïda.

L'arribada a l'Aula
Un moment de la cata i degustació

dijous, 14 de juny de 2012

El Park Güell

El Drac del Park Güell

La ruta del Park Güell és una de les primeres que vaig oferir. Ja l'havia fet feia temps per a amics, familiars i visitants, per la qual cosa tot va venir ben rodat quan vaig muntar Literat Tours. Durant un parell d'hores passegem pel Park Güell i en descobrim racons, històries, curiositats, anècdotes, mentre aprenem o repassem aspectes de l'apassionant vida d'Antoni Gaudí.

Podríem dir que el Park Güell resumeix, com cap altra obra de Gaudí, la seva genialitat. Si ningú no dubta que la Sagrada Família, la Pedrera o la Colònia Güell siguin obres mestres, els adjectius s’esgoten davant d’aquest parc, embrió d’una urbanització que va fracassar, que va més enllà de la construcció d’una casa, una capella o un palauet aïllats per abastar una ciutat sencera, amb les seves residències, cases dels masovers, places i mercats, dipòsits d’aigua, accessos, camins, jardins, escalinates. Tot un univers de colors, formes, geometria i referències simbòliques i religioses que un home irrepetible va llegar a la Humanitat.

Antoni Gaudí (1852-1926) està considerat internacionalment com un dels genis més rellevants de la història de l’arquitectura. Va ser un dels màxims exponents del modernisme català junt amb Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Jujol. La influència de la seva obra transcendeix un únic moviment artístic ja que la seva empremta es deixa sentir en tota l’evolució posterior de l’arquitectura universal. Des de la seva infantesa, Gaudí va ser un atent observador de la Natura i és precisament al Park Güell on va deixar volar la seva imaginació de manera més lliure.


Antoni Gaudí

dilluns, 11 de juny de 2012

Visita d’un temple maçònic

Abillament maçònic

Com a continuació de les rutes La Barcelona Maçònica i El Park Güell Maçònic, Literat Tours ha dissenyat i programat una visita a una Lògia Maçònica. Acompanyats d’alguns germans maçons, visitarem el sancta sanctorum d’una Lògia Maçònica: la sala del Temple, el lloc on els maçons fan les seves trobades o Tingudes. La Lògia triada és la seu estatal de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, la més important de les Obediències Liberals i la més antiga de tot l’estat (els seus orígens es remunten a 1980). Aquesta Lògia té la seu al mateix lloc on l’havia tingut, durant la 2a república i la guerra civil, la lògia La Lealtad, on va ser iniciat Lluís Companys el 1922.

Símbols, rituals, mandils, insígnies, història... un recorregut apassionant!

Dia de la visita: Diumenge 1 de juliol a les 10.30 h
Punt de trobada: Plaça de Sant Miquel (ajuntament nou), al parc infantil
Preu per persona: 10 €

És imprescindible la reserva i el pagament previs.

Més informació i reserves:
655 751 300

 
 
Escaire i compàs 


Simbologia maçònica

divendres, 8 de juny de 2012

Fibonacci a la Barceloneta

Bust de Leonardo de Pisa (Fibonacci)

Mentre preparava la Ruta de la Barceloneta vaig trobar documentació sobre una obra d’art que es diu Crescendo appare (Configuraciones urbanas), de Mario Merz. En principi no li vaig donar gran importància: un forat al terra, d’una mida de 80 x 50 cm aproximadament, a l’interior del qual hi havia un neó amb una xifra. Buscant, buscant, però, vaig adonar-me que n’hi ha més, fins a 21, i que les xifres evolucionaven d’una manera peculiar: 1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89, 144, 233, 377, 610, 987, 1.597, 2.584, 4.181, 6.765 i 10.946. En principi, no sembla que aquesta successió tingui un ordre lògic però si ens hi fixem una miqueta veurem que les xifres resultants són la suma de les dues anteriors. Així, 1 + 1 = 2, 2 + 1 = 3, 3 + 2 = 5, 5 + 3 = 8, 8 + 5 = 13... 4.181. + 6.765 = 10.946 i així successivament. En efecte, és la Successió de Fibonacci.

Leonardo de Pisa (c.1170 – c.1250), també conegut com a Leonardo Bonacci, Leonardo Fibonacci o, simplement Fibonacci (que vol dir fill de Bonaccio) es va iniciar en les matemàtiques des de la comptabilitat, ja que el seu pare era un mercader italià amb relacions comercials internacionals. Molt aviat, Leonardo va mostrar un interès per les matemàtiques que anava més enllà de les aplicacions mercantils. Això el va dur a aprofitar els seus viatges “de feina”, pel nord d’Àfrica especialment, per aprofundir en els coneixements dels mestres musulmans que li van transmetre les matemàtiques àrabs. En l’actualitat és conegut per haver contribuït a difondre el sistema de numeració hindú-aràbic a Europa gràcies a la publicació del seu Liber Abaci o Llibre de càlcul o de l’Àbac. La referència a l’àbac –un instrument per al càlcul manual que consisteix en un marc amb filferros paral·lels per on es fan córrer boles- no deixa de ser una ironia, ja que el sistema hindú-aràbic que Fibonacci proposava era molt més pràctic i senzill que no pas l’àbac, llastat per la manca del zero i la impossibilitat de fer operacions complicades. Malgrat la facilitat per al càlcul que suposava la numeració decimal, aquest nou sistema no es va estendre ràpidament. Fibonacci va haver d’enfrontar-se a nombroses reticències, en especial del gremi de calculistes, dominat pels abacistes, en detriment del partidaris del càlcul amb xifres aràbigues, els algoristes.


L'inici de la Sucessió
Les 13 primeres xifres

A més de l’ús de les xifres i dels mètodes de càlcul, el Liber Abaci tracta de la teoria dels nombres (criteris de divisibilitat, descomposició en factors primers, etc.), conté problemes d’àlgebra de primer grau i problemes i solucions de comptabilitat pràctica. El més conegut d’aquest problemes és el dels conills, la solució del qual és la successió que porta el nom de Fibonacci. El problema dels conills s’enuncia així: ¿Quantes parelles de conills tindrem d’aquí un any si comencem amb una parella que engendra cada mes una altra parella que engendra, al seu torn, als dos mesos de vida? La solució està representada en la taula següent, que ens permet adonar-nos que cada xifra s’obté com la suma de les dues que la precedeixen:



MES
GENERACIÓ
1a
2a
3a
4a
5a
6a
TOTAL
Gener
1





1
Febrer
1





1
Març
1
1




2
Abril
1
2




3
Maig
1
3
1



5
Juny
1
4
3



8
Juliol
1
5
6
1


13
Agost
1
6
10
4


21
Setembre
1
7
15
10
1

34
Octubre
1
8
21
20
5

55
Novembre
1
9
28
35
15
1
89
Desembre
1
10
36
56
35
6
144

Es pot apreciar que la successió es basa, com ja he comentat abans, en que cada xifra s’obté sumant les dues anteriors. 

Les quantitats de la columna del Total –la Successió de Fibonacci- s’obtenen mitjançant la següent fórmula.

a1 = 1, a2 = 1; an = a n-1 + a n-2 (n≥ 2)

Com podeu veure, doncs, aquesta obra d’art amaga alguna cosa més que una simple aportació estètica o un gaudi artístic. Us aconsello que la visiteu de nit, ja que els neons s’il·luminen; malauradament, no s’il·luminen sempre i, per aquest motiu, les fotos que podeu veure aquí estan fetes de dia. Seguiré intentant-ho! 

Una última curiositat: els anglosaxons celebren el Dia de Fibonacci el 23 de novembre. El motiu? Que per a ells, la forma de transcriure aquest dia és 11/23 (mes 11, dia 23). I aquestes quatre xifres són les primeres de la Successió. Xapó!


Al mapa de l'Institut Cartogràfic de Catalunya-Google podeu apreciar la Successió (en vermell) encastada al terra. L'avinguda gran que es veu a la dreta és el passeig Joan de Borbó. La Successió encara es prolonga una mica més, fins a la cruïlla amb el carrer Almirall Cervera.

dijous, 7 de juny de 2012

Un fil molt prim

L'escultura als Herois de 1809

Un fil molt prim és el que separa un heroi d’un traïdor. Tan i tan prim que, sovint, la mateixa persona pot ser un heroi per a uns i un traïdor per a uns altres. Els exemples són nombrosíssims: Nelson Mandela, William Wallace (el famós Braveheart), Simón Bolívar, el Dalai Lama en l’actualitat... Tot depèn de quin sigui el bàndol en què lluites i qui sigui el que explica el fet. 

A tocar de la catedral de Barcelona, just davant del claustre, hi ha una petita placeta que rep el nom de Garriga i Bachs. Allà, presidint-la, hi ha un monument que ret homenatge a cinc persones. La seva història està resumida en uns rajols que hi ha encastats a la paret i us la resumiré breument. 

El 1808, les tropes de Napoleó entren a la península ibèrica amb la intenció, si més no al principi, de travessar-la per atacar Portugal, aliada de Gran Bretanya, la gran potència marítima que en aquells moments estava en guerra amb França. Fins aquí, res d’estrany: Espanya era aliada de França i la cancelleria espanyola va pensar que potser podria treure algun profit de la invasió del petit país veí. Però les intencions de Napoleó eren unes altres –o potser les va canviar sobre la marxa- i el que havia de ser un simple trànsit es va convertir en una ocupació. Val a dir que amb el suport d’una part de la població -il·lustrats, liberals, gent que va pensar que els ideals de la revolució francesa encarnats per Napoleó podien ajudar Espanya a sortir del seu endarreriment secular. Bonaparte fins i tot va instal·lar en el tro d’Espanya el seu germà Josep, conegut des d’un bon principi –potser amb certa maledicència- com Pepe Botella, per la seva suposada afició al mam. 

L’oposició a l’ocupació es va estendre ràpidament per tota la península i va esclatar la guerra del Francès (1808-1814). Catalunya va ser, per qüestions òbvies, el primer territori a ser envaït i l’últim a ser desallotjat. I aquí entren en escena els cinc personatges del monument: Joaquín Pou, Juan Gallifa, Salvador Aulet, José Navarro i Juan Massana. Els dos primers, atesa la seva condició de religiosos, van tenir el privilegi (sic) de ser executats al garrot; els altres tres van ser penjats a la forca. Potser pensareu que no hi ha gaire diferència entre una i altra manera de morir i que, al capdavall, tan uns com altres van acabar a la fossa. És cert, però la forca es reservava per als criminals de més baixa estofa i per als delictes més horribles i això li afegia un estigma, una certa condició d’humiliació i oprobi que no tenia el garrot. 

Aquests “traïdors” van ser jutjats i condemnats a mort el 1809 per conspirar contra les noves autoritats de la ciutat (els francesos i els seus aliats del país, els afrancesats). A l’hora de complir-se la sentència, però, sembla que el botxí no es va presentar (o no n’hi havia, vés a saber) i es va recórrer a dos presos, a qui es va prometre l’indult a canvi de fer la feina. Un cop enllestida, van ser alliberats i van marxar de la ciutat, però van ser seguits i capturats a Martorell, en zona no controlada pels francesos, i executats a Tarragona. Poc els va durar l’alegria a aquests presos-botxins! Tres “traïdors” més –Pedro Lastortras, Julián Portet i Ramon Mas- que havien tocat a sometent des de la catedral per impedir l’execució, van ser capturats i executats també. Paradoxalment, no estan representats a l’escultura tot i que el seus noms sí que apareixen a la làpida commemorativa.

Quan es gira la truita i canvia novament el règim, amb la derrota de Napoleó i els seus aliats peninsulars, aquests “traïdors”, que havien estat enterrats en una fossa comuna, van ser rehabilitats i traslladats i enterrats al claustre de la catedral. S’havien convertit en uns herois!

L’escultura de bronze, feta entre 1929 i 1941, és obra de Josep Llimona; el relleu d’alabastre que representa dos àngels victoriosos és de Vicenç Navarro i l’enrajolat ceràmic és una reproducció d’uns gravats de 1815 de Bonaventura Planella.

El nom de la placeta –Garriga i Bachs- correspon al regidor de l’ajuntament que va donar impuls a la idea del monument i que va fer donació dels terrenys per a construir-lo. Els cinc personatges, a més d’estar representats en l’escultura, tenen sengles carrers dedicats amb els seus noms, tots al voltant de la Via Laietana. 

Josep I Bonaparte, Pepe Botella

dilluns, 4 de juny de 2012

Un compàs a Sarrià

Carrer Major de Sarrià, 105

De vegades, allò que més desapercebut passa i més invisible es fa és, precisament, el que més a la vista tenim. Tot i ser fill de Sarrià, de viure-hi i de conèixer el barri força bé –o si més no, això creia- durant anys i panys no m’havia adonat de l’existència d’aquests relleus esculpits a la façana de la casa que es troba al carrer Major número 105, cantonada amb Pare Miquel. 

Una primera ullada –i una consulta a un bon coneixedor del tema- em confirmen la filiació maçònica d’aquest escaire amb plomada i aquest compàs. El primer és utilitzat per un dels Vigilants d’una Lògia i el segon és una de les Grans Llums de la maçoneria. Quan es troben dins d’un cercle, com és el cas, tenen el significat d’estar protegides. No són símbols menors; més aviat és tot el contrari: tenen una enorme càrrega simbòlica. 

Res no és casual i molt menys si està relacionat amb la maçoneria. En propers posts intentaré esbrinar alguna cosa més d’aquesta casa i d’aquests relleus. 

Escaire amb plomada
Compàs 



dissabte, 2 de juny de 2012

Un mosaic amb la cara de Santiago Ramon y Cajal i uns símbols maçònics.


Avui us penjo una notícia apareguda al Telenotícies comarques (Barcelona) del passat 30 de maig. Heu d’anar al minut 13. Us parla d’un descobriment realment curiós fet a Granollers arran de les tasques que fan l’Institut Cartogràfic de Catalunya i Google Earth per cartografiar el nostre país. A l’Institut ens han comentat que s’han trobat coses realment espectaculars i una n’és aquesta. Es tracta d’un mosaic amb la cara de Santiago Ramón y Cajal i uns símbols maçònics de gran mida dibuixats al terra d’una plaça a Granollers. La imatge només es pot veure des de les altures!

Les coordenades, per si voleu buscar al Google Earth aquest curiós mosaic, són 41°37'18.20" N   2°17'41.23" E

El mosaic amb l'efígie, el compàs i l'escac
 La troballa s’ha fet a la plaça de Santiago Ramón y Cajal, a Granollers, a tocar de Les Franqueses del Vallès, al barri de Bellavista, entre els carrers de Puig Perucho, Francisco Gimeno i Joaquim Mir. La plaça, al bell mig d’una urbanització nascuda l’any 1975, es va reformar el 1982, que és quan se suposa que es va fer el mosaic. El dibuix, però, no apareix en els plànols originals ni fins ara se'n tenia constància. No és secret, però si ben discret! Hi podem veure un retrat, a vista d’ocell, de Santiago Ramón y Cajal al costat d’uns símbols maçònics. Al reportatge al·ludeixen al compàs però s’hi veuen, també, uns escacs, presents sempre a l’interior de la Sala del Temple de qualsevol lògia. 

Santiago Ramón y Cajal (1852-1934) va ser metge i històleg. L'any 1906 va ser guardonat, juntament amb l'italià Camillo Golgi, amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pels seus estudis sobre el sistema nerviós. Els historiadors creuen que va ingressar a la maçoneria el 1877, quan vivia a Saragossa, concretament a la lògia Caballeros de la Noche núm. 68. Va adoptar el nom simbòlic d’Averroes i va ser inscrit en el llibre de registre amb el número 96. Sabem també que al juliol de 1878 havia sigut promogut al segon grau (o de company). A partir d’aquí, poc se sap de la vida maçònica de Ramón y Cajal, la qual cosa ha portat a creure que es va distanciar de l’Orde, absorbit, potser, per la feina i la família. Es conserva una carta de 1922, en què parlant de Luis Simarro, amic, polític i destacat maçó, Ramón y Cajal diu: “A Espanya hi havia quelcom més urgent i digne del seu gran talent que presidir lògies maçòniques, defensar anarquies i afiliar-se a un agonitzant i desacreditat partit republicà”. Pel to de la carta sembla clara la desil·lusió de Ramón y Cajal en relació amb la maçoneria. Molt probablement, això es deuria a l’ambient d’atomització, lluites intestines i personalismes que va caracteritzar la maçoneria espanyola de finals del segle XIX i principis del XX. 

En l’actualitat, a Saragossa hi ha una lògia que porta el nom de Lògia Maçònica Regular Santiago Ramón y Cajal número 35; està adscrita a la Gran Lògia d’Espanya.

Santiago Ramón y Cajal al seu estudi



Autoretrat de Ramón y Cajal