dimarts, 29 de maig de 2012

La Sala Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

La Sala Gimbernat

La setmana passada vam visitar la Sala Gimbernat a la seu de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, al carrer del Carme, 47, a Barcelona. La Sala Gimbernat és un antic amfiteatre anatòmic del segle XVIII, realment espectacular que deu el seu nom a Antoni de Gimbernat (1734-1816), cirurgià i anatomista català que va assolir un gran prestigi arreu d’Europa per les seves innovacions tècniques, algunes de les quals encara porten el seu nom. 

L'Acadèmia està a tocar de l'antic Hospital de la Santa Creu, i junt amb la casa de Convalescència i l'edifici de l'antic Col·legi de Cirurgia va constituir el centre sanitari més gran i important de Barcelona des de començaments del segle XV fins ben entrat el segle XX. L'Hospital de la Santa Creu va ser creat el 1401 pel rei Martí l’Humà per ajuntar en una sola institució els diferents hospitals escampats per tota la ciutat. Les dues escalinates monumentals –una dedicada a Sant Roc i l’altra a la Caritat- daten de finals del segle XVI.  

L'edifici de la Casa de Convalescència data del segle XVII i el Col·legi de Cirurgia -una de les restes més importants del neoclàssic de Barcelona- de mitjan segle XVIII.

La Sala Gimbernat, una joia poc coneguda pels barcelonins, es pot visitar els dimecres al matí de 10 a 12 hores. Les visites de grups es poden concertar a hores convingudes.

La taula de treball

La porta d'entrada, amb Esculapi al fons
L'aranya del sostre

dimarts, 22 de maig de 2012

Un bocí del paradís


Avui penjo al bloc un conte curt que vaig escriure ja fa uns quants anys. Espero que us agradi! 


UN BOCÍ DEL PARADÍS
L'ascensor va mig ple i l'home hi entra amb presses, capficat. Immediatament s'adona que l'ha tornat a trobar: sí, és aquella olor tan especial, tan subtil, que el té trastornat. Amb el cor bategant i un tremolor a les cames, comença a observar els seus companys de viatge. Sap que no trobarà la persona que busca, que és impossible, que ella no és a l'ascensor, que ella no és a la ciutat, que ella ja no és a la seva vida....

Però la seva olor, sí. O, si més no, el record del tast i de l'olor de la seva pell després de posar-s'hi aquell perfum. L'home conserva a la seva memòria la fragància, les aromes, les sensacions que conté i que provoca aquest perfum, aquesta olor. No en sap els components i tant li fa. Tampoc no s'ha preocupat mai de saber-ne el nom. Per què ho hauria de fer? En té prou -i per a ell, això ja és molt- de trobar el "seu" perfum quan el destí ho decideix. Aleshores, tot canvia. L'home es llança a somiar, a recordar, i a seguir-li el rastre per carrers, botigues, cinemes o discoteques, perdent la noció del temps, oblidant deures i obligacions, bandejant amistats i coneguts durant l'estona que dura l'encís.

L'olor no correspon a ningú de l'ascensor, se n'ha convençut després d'examinar tothom. Devia baixar abans que ell pugés. A l'home això no li importa, gairebé ho prefereix. Sempre se sent decebut quan troba la dona que porta el perfum; sempre és una mala còpia, un intent errat, un pàl·lid reflex.

L'home tanca els ulls. Mai no havia trobat el seu perfum en un lloc tan petit i tancat. La sentor l'abassega, el sacseja, l'ennuega. Intenta respirar profundament i posar una mica d'ordre en els seus sentiments descontrolats. Li fa la impressió que cada matís, cada batec, cada component del perfum li travessen flonjament el cervell, una i mil vegades, despertant a cada rebot records adormits, records oblidats, records enterrats. L'ascensor s'ha aturat un munt de vegades, viatjant amunt i avall. L'home n'ha perdut el compte, mentre procura, des del seu racó, seguir flairant el perfum, seguir gaudint una mica més d'aquest inesperat bocí del paradís.

L'home és l'últim d'abandonar l'ascensor, quan ja no hi queda ningú. Ha xuclat fins a l'última alenada de l'olor. A l'ascensor, ara, només hi queda, flotant, una immensa sensació de tristor, d'abandonament, de tristesa.


Barcelona, 1995

dilluns, 21 de maig de 2012

La Plaça del Diamant

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda és una de les escriptores cabdals de la literatura catalana de tots els temps. La Plaça del Diamant és, probablement, la seva obra més coneguda i la més universal i és l’eix central d’aquesta ruta literària que ens submergirà de ple en el ric món de l’autora barcelonina. A més, a la seva qualitat com a dona de lletres, Mercè Rodoreda hi va afegir un compromís amb Catalunya que la va dur, després de la guerra civil, a l’exili.

Amb aquesta ruta, vaig voler aportar el meu granet de sorra a la difusió i el coneixement de la seva obra i la seva vida. Al llarg de dues hores, fem una passejada pel barri de Gràcia tot recorrent alguns dels llocs on transcorre la novel·la. Junts, recreem l’ambient i la vida de la Colometa, el Quimet, l’adroguer i tants altres personatges d’aquesta obra mestra de la literatura catalana i universal. No només recordem la novel·la llegint-ne algun paràgraf, sinó que la posem en el context històric i social de l’època i el moment en què es va escriure. A més, hi afegim informació d’alguns aspectes poc coneguts de la vida de Mercè Rodoreda –la seva faceta com a pintora, per exemple- i fins i tot parlem de la pel·lícula que de la novel·la va fer Francesc Betriu el 1982.

Per les seves especials característiques va adreçada a amants de la literatura, la història i, especialment, per a estudiants d’ESO i Batxillerat. De fet, moltes de les passejades les han omplert escoles i instituts d’arreu del país. 

Aquesta ruta està totalment adaptada per a persones amb mobilitat reduïda. 


La Plaça del Diamant, a Gràcia
L'escultura que presideix la plaça, obra de Xavier Medina-Campeny

Una obra traduïda a més de 20 idiomes

dilluns, 14 de maig de 2012

Jo també vull ser funcionari

Portada del llibre
No, no és pas el meu desig opositar ni convertir-me en un "servidor" de l'Administració. Jo també vull ser funcionari és el títol del nou llibre que ha escrit l'Antònia Carré-Pons i que us recomano de tot cor. Vaig treballar amb l'Antònia al Departament d'Ensenyament i us puc assegurar que res del que escriu és inventat, fals o exagerat. En puc donar fe!

Àgil, entretingut, àcid i corrosiu quan toca, ben documentat i encara més ben escrit, aquest llibre fa un repàs de l'insondable món del funcionariat. Hi desfilen un munt de personatges -patètics els uns, grimpaires els altres, creïbles tots- que us faran riure i, el més important, que us faran pensar. De ben segur que no us deixarà indiferents!

Us poso un vincle amb una entrevista amb l'Antònia Carré-Pons a El Singular Digital i un vídeo en què l'Antònia explica la seva novel·la.

Això sí, si decidiu regalar-lo a algun funcionari (amic, familiar, cap a la feina, etc.), assegureu-vos que tingui molt sentit de l'humor. El necessitarà!

dimecres, 9 de maig de 2012

La Barcelona Patriòtica

L'estàtua de Rafael Casanova

La ruta de La Barcelona Patriòtica és una de les primeres rutes que vaig dissenyar –junt amb El Barri Gòtic i L’espectacle de la pena de mort- i me’n sento especialment orgullós. Des de la més absoluta modèstia, vaig pensar que podia aportar el meu granet de sorra al coneixement i la divulgació de determinats fets i personatges de la nostra història maltractats o injustament oblidats. Qui ha sentit parlar del general Moragues? Un dels majors herois del nostre país, que va perdre la vida ignominiosament a mans de Felipe V, el primer Borbón, és avui un personatge amagat, desconegut. No passa el mateix amb Francesc Cambó, home de clarobscurs, que carrega –des de la historiografia oficial- amb el pecat d’haver donat suport a Franco. Però hi ha més coses, moltes més, en la seva biografia, que ens impedeixen despatxar-lo en un tres i no res com a traïdor. Què hi pinten en aquesta ruta Al-Mansur, Espartero o Ildefons Cerdà? Més del que us penseu; aquests personatges –i molts altres- desfilaran davant dels nostres ulls durant les 2.30 hores que dura la passejada. De la seva mà, assistirem a episodis dramàtics, heroics, esperançadors o tristos de la nostra història i recorrerem alguns dels indrets de Barcelona en què més es palesa l’empremta patriòtica de la ciutat. 

Aquesta ruta està totalment adaptada per a persones amb mobilitat reduïda. 


El Decret de Nova Planta
El Fossar de la Pedrera a Montjuïc

dilluns, 7 de maig de 2012

Comentaris de la gent

La millor propaganda te la fan elc clients. Per això, us poso alguns vincles amb comentaris que ha fet la gent de les rutes de Literat Tours.

De La Barcelona Maçònica i de La Barcelona Patriòtica


A la plaça de Ramon Berenguer el Gran