dijous, 27 de desembre de 2012

La Segarra: arrelats a la terra, vinclats al passat

La residència-casa de pagès La Collita (Vallferosa)

L'home em mira fixament als ulls i m'etziba:

- Vostè fa cara de bona persona. Vingui.

Són les vuit del matí i tot just m’acabo de llevar. Sóc a La Collita-Cal Cristòfol, una casa d’agroturisme de Vallferosa (la Segarra), on hem fet nit els participants en la Trobada de bloggers i periodistes especialitzats en turisme. Qui d’aquesta manera em parla és Joan Vilà i Vilà Fustagueres i jo només li havia demanat consell per fer fotos a prop de la casa abans d’esmorzar.

- Normalment no ho ensenyo gaire, però ara no hi ha ningú. Crec que li agradarà. Què li sembla?

En Joan obre la porta d’una gran nau industrial –i me’n dóna les claus!–  i m’invita al seu museu particular. Davant dels meus ulls s’exposen tota una sèrie de mobles, eines, artefactes, màquines de tota mena lligades al passat del Joan i de la Roser, la seva dona. Mil i una eines del camp i de la casa, la llar, la feina, el lleure i el festeig, vestigis d’un passat rural pràcticament desaparegut. Al costat d’un Ford (és un model T? No n’estic segur), el carro per anar al mercat. Una mica més enllà, una empaquetadora i una garbelladora. Arades, dalles, embaladores, destrals, aixades, corrons, coves, falçs, forques, ventadores... La fibra sentimental es veu doblement tocada. En un prestatge, unes eines de paleta: la maça i l’escarpa, el nivell, la llana. Les mateixes que feia servir el meu avi F. i que encara guardo amb devoció; en un racó, una Mobylette igualeta a la primera moto –ciclomotor seria més ajustat a la veritat– que vaig tenir amb tot just 18 anys. 

El Museu Agrícola de Vallferosa

Al pis de dalt –“vostè mateix, el llum és al costat de la porta, tanqui’l quan marxi”–  una entendridora col·lecció d’aparells i joguines, alguns dels quals reconec de la meva infància. És una exposició o col·lecció tractada amb cura, amb respecte. En Joan ha endreçat la nau, ha disposat amorosament els objectes, els ha retolat amb el nom i la utilitat. Gairebé tots han sigut propietat de la família Vilà. No és només un reguitzell d’objectes d’”abans” o “antics” que, si som curiosos, poden despertar el nostre interès antropològic. En Joan –se li nota als ulls quan en parlem havent tornat a casa– s’ho pren com un record viu i palpable de tots els seus avantpassats, de tots els que els van empunyar o utilitzar, adobar o espatllar, de tots els que els cuidaven, els apedaçaven i els renovaven. D’un tema saltem a un altre.

- Sí, sóc Fustagueres , però la casa d’agroturisme La Collita és Can Cristòfol. La dona i jo vivim a casa nostra; això d’aquí és la feina. Però no li canviéssiu mai el nom!

D’un tema saltem a un altre però acabem tornant al punt de sortida. Els noms de les cases, de les terres, les valls o els rius són sagrats; són molts els que han passat abans que nosaltres i molts –esperem– els que han de seguir. La casa, la terra, el tros tenen un nom –Cal Cristòfol, Cal Mistaire, Cal Giliet, Casa Esclopé–, un nom que els vincla al passat, als records, un nom que cap de nosaltres pot canviar-li, per la senzilla raó que no en tenim el dret. Canviarà el nom del propietari o la família que l’habita, canviaran els règims polítics o religiosos, però aquest nom transmès durant generacions és una memòria viva que ens aferra i ens arrela al més profund de la nostra pròpia essència. D’un tema hem saltat a un altre però estem al cap del carrer. Siguin aparells o màquines, noms o fotografies, cases o valls, tots dos pensem que cadascun d’aquests mil i un bocins de realitat ens carreguen de responsabilitat i són quelcom més que possessions materials. 

El Ford i, darrere, el carro d'anar al mercat
En Joan és de la meva edat i ràpidament acabem establint una certa complicitat. Li comento que Cal Cristòfol em sembla molt acollidora. És una feina d’anys i es nota, afegeixo. D’anys i de feina i d’afanys i de penes i alegries! em contesta.

- El pitjor de tot, l’incendi de 1998. Es va cremar tot el bosc. Tot. El paisatge de la meva vida, tants i tants records lligats a un indret o altre d’aquest raconet de món que era el meu raconet de món. Vaig estar a punt de rendir-me. Però vaig mirar la casa –havia aguantat–, el tros, vaig recordar els noms i els renoms, les cares i les històries de les persones que sentia allà presents i em vaig jurar que seguiria. Per ells, especialment per ells. I en aquell turonet vaig afegir el meu humil recordatori.

M’hi vaig acostar. Una llosa de pedra –que deu voltar la tona de pes– sostinguda per tres peus de formigó. Aquí i allà, en Joan hi ha gravat noms, cognoms, inicials i dates familiars. Des de l’improvisat dolmen es té una visió espectacular dels Plans de Bellera i vaig fer cabal dels motius que havien portat els avantpassats d’en Joan a arrelar-se allà, en aquell raconet de món. 

Torno a la casa per esmorzar. De camí, encara tinc temps de trobar, al bell mig del camí, uns quants bolets. L’estada a la Segarra està sent molt profitosa i la xerrada amb el Joan ha sigut una injecció d’optimisme i satisfacció. 

El dolmen de Cal Cristòfol
Algú sap si són comestibles?
El menjador de La Collita (Cal Cristòfol)

dimecres, 5 de desembre de 2012

La Segarra: La Trobada

El grup de professionals i bloggers


 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els passats 29 i 30 de novembre vaig assistir a la “Trobada de bloggers i periodistes especialitzats en turisme” organitzada pel Consell Comarcal de la Segarra i l’empresa de turisme cultural Camins de Sikarra. Durant un parell de dies ens vam submergir de ple en el ric patrimoni material i cultural de la Segarra alhora que els diferents professionals que ens vam reunir compartíem experiències, consells i anècdotes. De la mà de tres grans persones i professionals (Miquel, Maria Josep, Jaume) vam viatjar, descobrir, gaudir i aprofitar d’allò més la nostra estada a Cervera, Iesso (Guisona), Montfalcó, Florejacs i tants altres llocs. M’ha semblat que per treure tot el suc de la Trobada el millor era fer-ne capítols: la Trobada, els assistents, els organitzadors, la gastronomia, la literatura... Començaré, doncs, per la Trobada. 

 

La idea subjacent a la Trobada era reunir una sèrie de professionals relacionats amb les noves tecnologies, el turisme, el patrimoni, els viatges, etc. per donar-los a conèixer la Segarra i que se’n fessin ressò a les xarxes socials. Els nostres amfitrions van organitzar un programa, amb el títol de “Castells del Sió a la Segarra. De la pedra al núvol: Dos mil anys de literatura i patrimoni”, consistent a visitar un seguit de castells, jaciments arqueològics i altres punts d’elevat interès patrimonial. Les passejades i les explicacions es completaven amb la lectura de determinats passatges literaris. A més, durant els dos dies vam tenir l’oportunitat d’allotjar-nos en una residència-casa de pagès i tastar una variada selecció de la gastronomia local. 

 

Article al diari Segre (30/11/2012)

 

El programa va començar, el dijous 29, amb la recepció per part d’Adrià Marquilles i Miquel Parramon, president i conseller de Turisme, respectivament, del Consell Comarcal de laSegarra, i Jaume Moya, responsable de Camins de Sikarra, que ens van adreçar una paraules de benvinguda. Un audiovisual va donar pas a la visita del castell de Concabella, acuradament restaurat. Aquí podeu veure les imatges de TV3 (vegeu a partir del minut 7). Aquell matí, vam visitar també el castells de l’Aranyó (qui hauria dit que és la casa natal de Manuel de Pedrolo?) i Les Pallargues (amb un arc ogival espectacular). Després de dinar i passejar per Florejacs, vam visitar el castell de les Sitges i, cap al tard, el jaciment arqueològic d’Iesso (Guissona). Abans de sopar, els diferents professionals i els organitzadors vam fer una taula rodona en què vam intercanviar impressions i consells sobre el que havíem vist i fet. L’endemà vam visitar Sanaüja, l’ermita de la Mare de Déu de la Soledat i el carreró de les bruixes a Cervera, on vam dinar. A la tarda, a contemplar la posta de sol des de Montfalcó Murallat. I encabat, acomiadar-nos fins a la propera.


Aquest seria el resum ràpid del que ha estat la Trobada. I un resum no és més que el pàl·lid reflex del que ha succeït. Més que el plaer estètic –la vista i el paisatge, l’oïda i la literatura, el gust i el menjar... –, més que el plaer dels coneixements que adquireixes, més que el plaer de descobrir gent afí, gent interessant, més que tot això, el principal plaer que he fet aquests dos dies ha sigut descobrir un raconet de món realment excepcional. I a tocar de casa! La Segarra, com diuen els nostres amfitrions i corroboro ara jo, és la gran desconeguda de Catalunya. La imatge que en tenia jo no difereix gaire de la que tenen tants i tants catalans: la Segarra és una terra eixuta, plana, dura i sense gaire interès turístic o cultural. Quanta ceguesa! Amb només dos dies he tingut prou per adonar-me del meu error! Per a un historiador, com jo, la Segarra té un interès especial: la romanització a Iesso; la frontera amb Al-Andalus als segles X, XI  i XII; la guerra de Successió, la universitat de Cervera i el barroc; la guerra civil, amb camps de detenció i aeroports improvisats. I els castells o les viles emmurallades! Montcortès, Montfalcó Murallat, Concabella, Les Pallargues, Florejacs, les Sitges... construccions militars que encara senyoregen el paisatge des de les seves talaies privilegiades.  

 

Però l’interès de la Segarra va més enllà del gust per la història o l’arquitectura. Ara a la tardor, a les envistes ja de l’hivern, els colors del terra són d’un verd suau, tenyit sovint per la boira i l el gebre, un verd endormiscat que es barreja amb els ocres i els marrons de terres i marges. El temps, a més, ens va acompanyar sempre: un sol clar, net, lluent.... i fred, molt de fred, com a mi m’agrada!!!

 

Article al diari La Mañana (30/11/2012)

Afegiu-hi altres atractius turístics –el carreró de les Bruixes, rutes de senderisme i circuits de bicicleta o a cavall, el Camí de Sant Jaume al seu pas per la comarca–, la gastronomia pròpia –aquests torrons, aquesta ratafia d’anous, aquest oli i aquest vi! –, la tranquil·litat i la proximitat de totes les destinacions. Sincerament, he quedat molt i molt sorprès de les possibilitats de la Segarra. I repetiré, sens dubte! 


Al llarg dels propers dies aniré parlant d’altres aspectes de la Trobada, però de moment, podeu trobar més informació en aquest fil de Twitter (amb comentaris i fotos força interessants) i aquí (àlbum de fotos) i aquí (articles) de Som Segarra. 


 

dimecres, 28 de novembre de 2012

Sarrià segons Joan Coromines

Escut de Sarrià


Seguint amb l’anterior entrada d’aquest blog, en què parlava del mestre Joan Coromines, citaré aquí l’etimologia sobre Sarrià extreta de l’Onomasticon Cataloniae (Volum VII SAL-VE).

De Sarrià, antiga vila, absorbida el 1921 per la ciutat de Barcelona, diu Coromines que sens dubte és un nom de predi romà en –ANUM derivat d’un nom de persona llatí. Del pou de saviesa sense fons que és la seva calaixera, Joan Coromines n’extreu les primeres mencions d’aquest topònim (que presenta, òbviament, diverses variants):

956: Sirriano
986: Sirriano
1018: Guifre de Mediona i altres donen al monestir de Sant Cugat “vineas qui fuerunt Galindi Ferrarii et sunt in parr. Sti. Vincentii de Serriano”.
1043 i 1044: Serria
1044: Serriano
1048: Sirriano
1104: Sti Vincentii Serriani
1148: Serrianum
1359: Sarrià

Un fill il·lustre d’aquesta vila va ser Vidal de Sarrià, cavaller del rei Jaume el Conqueridor (1208-1276), a qui va ajudar en la conquesta del Regne de València. El seu fill, Bernat de Sarrià (1266-1335), tresorer, amic i almirall del rei Jaume II (1267-1327) va ser qui va vendre el mas de Pedralbes per aixecar-hi el monestir en què va viure la reina Elisenda de Montcada, quarta i última muller de Jaume II. Bernat de Sarrià també va deixar el seu nom (Bernardus de Sarriano, 1297) com a determinatiu de Callosa d’en Sarrià, vila valenciana a la comarca de la Marina Baixa.

dissabte, 24 de novembre de 2012

Joan Coromines i Vigneaux

Joan Coromines i Vigneaux


No sóc gens mitòman; vull dir que no perdo el cap per cap músic, escriptor, famós o polític, però si hi ha un personatge públic a qui admiro profundament és Joan Coromines i Vigneaux (1905-1997). L’admiro com a filòleg, com a persona i com a patriota totalment i absolutament entregat al nostre país, com a persona que va dedicar tota la seva vida a “salvar-nos els mots”.

Joan Coromines va ser un lingüista català, autor, entre d’altres obres, del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de l’Onomasticon Cataloniae, del Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana i del Diccionari aranès (la seva tesi doctoral). Coromines està considerat com un dels principals especialistes en lingüística romànica i d’ell es deia –i era rigorosament cert que dominava més de 25 idiomes, que incloïen totes les llengües romàniques, el llatí, el grec, el basc, l’iber, a més d’altres indoeuropees i semites.

El 1930 va entrar a treballar a l’Institut d’Estudis Catalans, avalat per l’amistat que tenia amb Pompeu Fabra, amb qui es cartejava amb només 15 anys. Va marxar a l’exili després de la guerra civil i va aconseguir una càtedra a la Universitat de Chicago el 1948, feina que va alternar amb estades temporals a Catalunya que li van servir per recórrer totes les terres de parla catalana amb la vista posada en la redacció de la seva obra magna Onomasticon Cataloniae. Les seves conviccions catalanistes no van defallir mai, fins a l’extrem de rebutjar feines i honors concedits pel govern espanyol a causa del mal tracte que rebia la nostra cultura.

La seva activitat intel·lectual, al llarg de més de 80 anys de feina, és immensa i podria omplir, perfectament, mitja dotzena de vides de qualsevol altra persona sense la seva empenta, la seva disciplina i la seva capacitat. Només els treballs dedicats al català ja podrien fer-lo mereixedor de les més altes distincions; a més, ho va completar amb estudis dedicats al castellà, l’aranès i el basc, entre d’altres. En paraules de Josep Pla: "Tinc la sensació que és un dels homes més treballadors del país, treballa d'una manera segura, compassada i llarga". 

 
Joan Coromines (1935). És el segon de l'esquerra; el segon de la dreta és Pompeu Fabra

D’entre la seva ingent producció, destacaré només tres de les seves obres:

El Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), complementat posteriorment amb el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico, una obra cabdal de la filologia romànica.

El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-1991), amb criteris etimològics, històrics i comparatius.

L'Onomasticon Cataloniae, un recull d'onomàstica que documenta i explica etimològicament els noms de persona i de lloc, antics i moderns, emprats al domini lingüístic del català, és a dir, el Principat, el País Valencià, les Illes Balears i la Franja de Ponent. Aquesta obra inclou més de 400.000 topònims (sí, heu llegit bé: 400.000!) recollits al llarg de més de 60 anys a partir del buidat de documents antics i moderns, mapes, registres oficials, etc. que posteriorment va complementar amb enquestes en més de 2.000 municipis de tot el territori a pagesos, guies o pastors (mai a gent de lletres o cultivada, ja que deia que la gent inculta o senzilla guardava més curosament els noms que no pas els saberuts o il·lustrats).

Joan Coromines guardava i arxivava tota aquesta feinada en una calaixera o cedulari (la famosa “calaixera d’en Coromines”) que emmagatzemava alfabèticament més d’un milió de fitxes. En l’actualitat, aquesta calaixera es conserva a la Fundació Pere Coromines a Sant Pol de Mar.

Una relació dels premis que va rebre seria interminable, per la qual cosa us en cito només uns quants: Lletra d’Or (1972), Crítica Serra d’Or (1972), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1980), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1984), Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (1996), etc. 

No cal dir que tant l’Onomasticon Cataloniae com el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana tenen un lloc destacat a la meva biblioteca. Per a mi, és un plaer agafar qualsevol volum, obrir-lo a l’atzar i deixar-me endur per la seva saviesa i erudició. I deixar que passin les hores, mentre admiro, bocabadat, la feina d'un home savi excepcional. 

Aquí us poso un vincle amb el programa Paraules i Fets de TV3 (abril de 2007) on s'explica, molt millor del que jo ho he fet, la gran feina i importància d'aquest català universal. Disfruteu-l'ho!


Joan Coromines amb un dels seus informants en una foto de 1963

dilluns, 19 de novembre de 2012

Una semblança força curiosa

La Bugadera del Park Güell


Els meus estudis universitaris van consistir en una llicenciatura en Geografia i Història i em vaig especialitzar en prehistòria i història antiga. Potser per això, quan vaig veure l'escultura de la Bugadera al Park Güell, la primera imatge que em va venir al cap va ser les d’unes figuretes molt semblants pertanyents a la cultura minoica o cretenca, una cultura prehel·lenística desenvolupada a Creta entre els anys 3000 i 1200 aC. Pren el nom del rei Minos, relacionat amb la llegenda del Minotaure, un monstre amb cos d’home i cap de toro, fill de la unió entre Pasífae i un toro.

La característica principal de la civilització minoica són els seus palaus, envoltats de tota una sèrie d’edificacions (magatzems, dipòsits, cambres de tota mena, etc.) Els més importants són els de Cnossos, Mallia, Zakros, Faistos i Hagia Triada. El primer sembla que va actuar, si més no durant un cert temps, com a capital de l’illa. La posició estratègica de Creta, al bell mig del Mediterrani i cruïlla entre Europa i el nord d’Àfrica i entre Orient i Occident, va estimular el seu desenvolupament, fins al punt de convertir l’illa en una potència comercial que basava la seva força en la seva puixança naval (talassocràcia). Cap el 1625 aC. aproximadament, l’erupció del volcà de l’illa de Thera (l’actual Santorini), situada a 100 km de Creta, va provocar una sèrie de terratrèmols i tsunamis que van destruir bona part dels palaus i van enfonsar l’economia cretenca. Alguns autors relacionen el mite de l’Atlàntida amb aquest fet. 

Figuretes minoïques
Sabem molt poc de la civilització minoica; creiem que s’organitzava de forma comunal, que no era especialment bel·licista i que la dona hi tenia un paper (sembla) bastant similar al de l’home o, si més no, això sembla desprendre’s de la iconografia artística que ens ha arribat. Destaquen sobre tot els frescos, amb escenes de la vida quotidiana: processons, ofrenes rituals, danses, jocs (o lluites) amb toros, etc.
 
En les fotos que adjunto, crec que la semblança entre aquestes figuretes minoiques i l’escultura de la Bugadera és força clara. Una casualitat, evidentment. Sembla que la Bugadera hauria rebut aquest nom pel fet que, antigament, portava a la mà una pala per picar i estovar la roba, talment com ho feien, fa anys i panys, les nostres besàvies. Alguns autors, però, relacionen aquesta escultura amb una germana maçona que porta un cistell de pomes i basen aquesta hipòtesi en la semblança d’aquesta escultura amb dibuixos i fotografies dels voltants de 1900 en què apareixen “germanes” amb el mandil o davantal, els cabells recollits i una pala per escampar el guix.

Fins a finals del segle XIX, l’accés de les dones a la maçoneria estava prohibit, ja que s’exigia “ser un ésser lliure” i les dones no ho eren pas (depenien del pare, el marit, el fill...). Cap a mitjan segle XVIII, però, ja s’havia creat la Maçoneria d’Adopció o de Dames, en què les dones podien iniciar-se en la maçoneria, sempre, això sí, sota la supervisió i control d’una lògia masculina.

La cerimònia d’iniciació en una lògia femenina era diferent a la dels homes i en la seva s’escenificaven “els misteris de la femineïtat” tot i que també s’emprava la Bíblia com a referència. Els rituals d’iniciació femenina no es basaven tant en el sistema simbòlic constructiu com en temes propis relacionats amb la Torre de Babel, l’Edèn, i la serp, la temptació i la poma.

A Catalunya, les primeres lògies femenines es van crear cap el 1872, durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). En l’actualitat, a Barcelona hi ha la seu estatal de la Gran Lògia Femenina d’Espanya.

Fresc dels toros al palau de Cnossos

dijous, 15 de novembre de 2012

Trobada de bloggers i periodistes especialitzats en turisme

Cartell de la Trobada


Els propers 29 i 30 de novembre està prevista la realització de la “Trobada de bloggers i periodistes especialitzats en turisme”, a la qual hi he estat invitat com a impulsor de Literat Tours. No cal dir que aquest fet m’omple d’orgull i em referma en la meva tasca de contribuir, ni que sigui modestament, en la difusió del patrimoni cultural de nostre país.

La Trobada l’organitzen el Consell comarcal de la Segarra i l’empresa de turisme cultural Camins de Sikarra i hi col·laboren l’Agència Catalana de Turisme i el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida - Ara Lleida.

El títol de la Trobada és “Castells del Sió a la Segarra. De la pedra al núvol: Dos mil anys de literatura i patrimoni” i el programa consistirà a visitar un seguit de castells de la Segarra (Concabella, Pallargues, Florejacs), jaciments arqueològics (Iesso) i determinats punts d’alt interès patrimonial, com ara el carreró de les Bruixes (Cervera) o el conjunt emmurallat de Montfalcó. Un dels principals al·licients, des del meu punt de vista, és que aquestes passejades o visites s’acompanyaran de la lectura de determinats passatges literaris (Manuel de Pedrolo, Joan Margarit, Josep Maria Espinàs, Guillem de Cervera, entre d’altres) i d’una taula rodona amb el títol “Turisme, patrimoni i literatura”.

Al llarg dels propers dies seguiré informant sobre aquesta Trobada. Un cop acabada, podreu llegir les meves reflexions aquí. La cosa promet!

Ditxosa doncs Segarra,
puisque cria sos fills entre les muses
que eternitzen son nom y sos efectes, qual Parnasso”
(Baltasar-Ausiàs March)

dilluns, 12 de novembre de 2012

II Trobada Internacional de Lògies d'Investigació

Cartell de la II Trobada
Els passats 8 i 9 de novembre es va desenvolupar a la Biblioteca Pública Arús la II Trobada Internacional de Lògies d'Investigació. L’organització va anar a càrrec de la Biblioteca Arús i la Gran Lògia d’Espanya i el director en va ser Pere Sánchez Ferré. Segons els organitzadors, “La maçoneria, com a orde de natura iniciàtica, troba la seva raó de ser en les seves arrels espirituals, les quals s’enfonsen en els orígens de la tradició occidental. És d’aquest patrimoni, que constitueix el fonament dels seus principis i doctrines, d’on prové allò que realment la maçoneria pot aportar a les nostres societats actuals, extraviades en el materialisme economicista i deshumanitzador”.

El programa de la II Trobada va consistir en una sèrie de conferències (en anglès, francès i castellà) impartides per experts de diversos països seguides d’un debat. La relació de conferències i conferenciants va ser la següent (en algun cas, el ponent va excusar l’assistència i la seva conferència va ser llegida per algun dels organitzadors):

“Maçoneria operativa, maçoneria especulativa”: Honorio Jimeno Pelegrí.
“Necessitat d’una aproximació hermenèutica a la françmaçoneria”: Gabriel Tocu.
“La maçoneria, una institució democràtica”: Martin Papenheim.
“Càbala i maçoneria”: Michel Warney.
“Arrelats al passat: una breu investigació sobre els orígens de la maçoneria especulativa a Anglaterra”: John Mandleberg.
“La maçoneria i els rosacreus: apunts per a una reflexió”: Marco Novarino.
“El Gran Arquitecte de l’Univers i l’art de la geometria”: Pere Sánchez Ferré.

La clausura de la II Trobada va anar a càrrec de Josep Maria Albouy, de la Gran Lògia d’Espanya. 

Una de les conferències


dilluns, 5 de novembre de 2012

La plataforma Boinc



Boinc és l’acrònim de Berkeley Open Infrastucture for Network Computing, un projecte no comercial de computació distribuïda. Els supercomputadors, enormes ordinadors que poden executar milers de milions d’operacions per segon, són eines que es fan servir en una gran quantitat de camps d’estudi: mecànica quàntica, criptografia, fusió nuclear. Proporcionen una gran potència de càlcul, són ràpids i versàtils, permeten treballar amb un gran nombre de variables alhora però –sempre hi ha un però– són molt cars de construir, mantenir, substituir i, a més, queden ràpidament superats per models més nous, potents i ràpids.

A la dècada dels noranta del segle passat, l’astrònom Frank Drake, conscient d’aquests inconvenients dels supercomputadors, va pensar que més que sumar i sumar processadors per crear un gran supercomputador, el que havia de fer era sumar i sumar micropocrocessadors per fer la feina... per separat! En lloc d’embussar amb milers de milions de bits un supercomputador ¿no seria millor dividir i dividir tota aquesta informació fins que pogués ser processada per un PC vulgar i corrent? Els nostres PC poden fer milions d’operacions per segon i amb prou feines utilitzem un 10 o 15 % de la seva potència. Així es com Drake va crear Seti@home, un programa que envia petits paquets d’informació als usuaris (o voluntaris o col·laboradors, com preferiu) perquè els seus PC els processin mitjançant un programa informàtic molt senzill. Seti és l’acrònim de Search of Extraterrestrial Intelligence, un projecte nascut a la dècada dels 60 del segle passat i que processa els senyals dels radiotelescopis d’Arecibo (Costa Rica). La intenció és detectar un senyal anòmal que pugui indicar la presència de vida intel·ligent en qualsevol racó de l’Univers. L’èxit del projecte Seti com a plataforma de computació distribuïda va ser tan gran (milions de col·laboradors arreu del món!) que, anys més tard, es va convertir en el projecte Boinc, obert a tota mena de projectes, un dels quals és Seti.


El programa que t’instal·les al PC per col·laborar amb Boinc és molt fàcil de configurar i fer funcionar. Pots col·laborar en tants projectes com vulguis, en la proporció per a cadascun que vulguis, amb la quantitat de memòria que vulguis. Amb el PC de la feina, de casa, el portàtil o fins i tot la consola. Hi ha versions per a Mac, Windows i Linux. Hi ha estalvis de pantalla realment bons (a mi m’encanta el del projecte Einstein@home) i el funcionament està optimitzat de tal manera que necessita molt poca potència del teu PC per a treballar. A més, pots fer un seguiment de la teva puntuació: a mesura que processes paquets d’informació reps uns punts “de premi”. Tot és honorífic, naturalment, no hi ha guanyadors, només el legítim orgull de participar i contribuir.

Pots afegir-te a un grup (n’hi ha centenars): d’amics, d’universitats, d’empreses, de països, d’associacions particulars,  etc. Jo estic apuntat al grup Catalunya, que al nostre país té les seccions locals dels projectes Seti Catalunya i Boinc Catalunya portades, respectivament, pels amics Jordi Portell i Dani Gil. 

A Boinc podem trobar un munt de projectes que utilitzen la potència de càlcul dels nostres ordinadors per investigar. Us en llisto uns quants: 

Rossetta@home: Desenvolupament de cures per a determinades malalties 
World Community Grid: Investigació biomèdica
Einstein@home: Recerca de senyals gravitacionals emeses per púlsars 
Climate Prediction: Estudi del canvi climàtic 
Malaria Control: Simulació dels efectes de la malària i el seu control 
Cosmology@home: Recerca del model que millor descrigui el nostre univers i estudi del rang de models que concorden amb les dades físiques astronòmiques i de partícules.



  
En resum, després d’instal·lar-te un senzill programa al PC, pots contribuir de manera voluntària i solidària en projectes de recerca bioclimàtica, d’investigació mèdica, d’astronomia, de plegament de proteïnes, de matemàtiques. Al teu gust! 

Jo ja fa més de 10 anys que col·laboro amb Seti i Boinc. En l’actualitat, ho faig amb els projectes Seti@home, Einstein@home i Sztaki@home i ho havia fet amb BBC Climate Change@home i Predictor@home. Animeu-vos-hi! 





dimecres, 31 d’octubre de 2012

Visitem la Gran Lògia Simbòlica Espanyola

La Sala del Temple de la GLSE

El passat diumenge 28 d’octubre, un grup de gairebé 30 amics de Literat Tours vam visitar, una altra vegada, l’Ateneu Cultural Minerva, seu de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola (GLSE)

La GLSE és una obediència mixta (formada per homes i dones), adogmàtica (no exigeix la creença en un déu) i liberal (tots els càrrecs són escollits democràticament). Té la seu al mateix lloc on, ja durant la II República i la guerra civil, l’havia tingut la lògia La Lealtad, a la qual van pertànyer Josep Rodoreda, compositor de la música del Virolai, i Lluís Companys (iniciat el 1922, tot i que no va passar del grau d’aprenent). La GLSE va ser fundada el 1980. 

Allà, uns germans i germanes maçons ens van rebre, com sempre, amb gran cordialitat i amabilitat. L’Enric, el Martí i la Núria ens van acompanyar en la visita a la Lògia i, a la Sala del Temple, van contestar a totes les nostres preguntes i dubtes. De vegades de forma erudita, de vegades amb humor, sempre amb amenitat, vam assistir a la conferència de benvinguda i al posterior debat i torn de preguntes i respostes. Va ser un recorregut de gairebé tres hores per la història, els ritus i els rituals, els costums i les cerimònies maçòniques. La propera visita ja no serà, molt probablement, fins l’any 2013. Fins aleshores! 

Detall d'un cartell de maçons alemanys
Detall de l'Ateneu
Els nostres anfitrions
Els assistents


divendres, 28 de setembre de 2012

España se rompe




Un titular ben cridaner, sense cap mena de dubte. He dubtat molt abans de posar un encapçalament com aquest en el meu blog. Però els darrers esdeveniments, el nou rumb que està emprenent el nostre país i alguns comentaris fets des de cercles espanyols m’han retornat a la memòria un fet històric –molt menor, si voleu– que crec que hi escau molt.

A principis del segle XX, Espanya estava embarcada en la conservació dels seus vestigis colonials al nord d’Àfrica i la revolta dels rifenys, encapçalats per Abd-el Krim, va sorprendre i deixar en estat de xoc el país sencer. L’exèrcit espanyol, inoperant i antiquat, amb oficials corruptes i covards, va patir una derrota que va passar a la història amb el nom de Desastre d’Annual (1921). La desfeta s’havia anant covant durant anys i anys, però els fets s’havien precipitat en els últims mesos. La revolta s’havia escampat com la pólvora i l’exèrcit espanyol, desmoralitzat, mal avituallat i format per soldats de lleva inexperts va haver de recular fins quedar ensarronat. La derrota va ser total: més de 10.000 morts. Les escenes de crueltat i salvatgisme de totes dues parts van dur a situacions desesperades i esgarrifoses. En “Franciscu”, un dels pocs soldats espanyols que es va salvar, m’ho explicaria anys després d’una manera molt gràfica: “Estàvem rodejats des de feia dies, sense aigua ni menjar, bevent-nos els pixats i ja només em quedaven 5 bales. En dispararé 4 però l’últim tret me’l fotré al cap. No m’agafaran viu”.

Embarcat en aquella guerra que no entenia ni comprenia ni compartia, com tota la resta dels seus companys, Albert Ricart Porta, un soldat de 20 anys destinat al Marroc, escrivia cartes desesperades a la família: “Només veiem sol i sorra. Ni rastre dels moros, però ens tenen rodejats. D’aquí no en sortim”. Ell va ser un dels centenars de joves espanyols de qui ni tan sols es va poder recuperar el cadàver. Desaparegut: un afegit de fel –no poder ni vetllar o enterrar el seu cos– a la desgràcia de la seva mort. Els alts oficials de l’exèrcit, el rei Alfons XIII i la classe política es van espolsar l’enutjós problema tan bé com van poder, fins que el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera (1923) va enterrar definitivament qualsevol intent de depurar responsabilitats o buscar culpables.

Pel camí, oblidats de mala manera enmig del desert, sotmesos a una mort terrible precedida de tortures si eren capturats vius, s’hi va quedar una generació sencera de joves enviada a l’escorxador amb l’excusa de l’imperi, de l’idioma i de la religió: Espanya tenia una missió imperial i devia preservar l’espanyolitat del Marroc. I si s’havia de regar amb sang espanyola el desert sencer, doncs així es faria. I així es va fer. Espanya bé s’ho valia.

Mig segle després, el 1975, Joan Carles I, nét d’Alfons XIII, el rei que va enviar l’Albert Ricart a morir, decideix, amb la connivència de tot l’exèrcit i la classe política franquista, abandonar unilateralment el Sàhara Occidental. Això precipita la seva ocupació pel Marroc. Més enllà de l’incompliment de tractats signats, de directives de l’ONU i de promeses fetes als saharahuis, sorprèn que Espanya es trenqués sense que ningú no protestés gens ni mica. El Sàhara era Espanya, exactament igual que qualsevol altra província de la península o les illes. De fet, Espanya ja s’havia trencat el 1968, quan Franco va concedir la independència a Guinea Equatorial. I abans del desastre del Marroc, ja s’havia trencat amb la pèrdua de Cuba i les Filipines i l’imperi americà. I encara més abans, amb Flandes, Sicília o Portugal. Espanya porta segles trencant-se. Però sembla que ho descobreixi ara, quan qui la trenca són els catalans. O potser és Espanya la que trenca Espanya: després de 500 anys en què s’ha entestat a fer passar pel seu adreçador al planeta sencer, potser seria moment d’iniciar una profunda reflexió sobre aquest continu trencament d’Espanya. En tot cas, crec que el problema el té Espanya i no em correspon a mi implicar-m’hi. No és de la meva incumbència; ja s’ho faran. Però m’indigna que els polítics i els nacionalistes espanyols m’acusin de trencar Espanya; em revolta que el rei, amb l’historial que té, em dicti lliçons d’unitat; em regira l’estómac que militars que van callar covardament quan es lliurava una part d’Espanya al Marroc m’amenacin ara i em titllin de traïdor per desitjar, democràticament i pacíficament, la llibertat del meu país.
 
L’Albert Ricart no va veure la darrera traïció a la seva memòria, al seu sacrifici, a la seva mort. L’Espanya que el va enviar a morir es desempallegava, 54 anys més tard, d’aquell tros de la pàtria que a ell li havia costat la vida. I el mateix podríem dir de tants i tants espanyols que, de grat o per força, van morir per l’espanyolitat del Marroc, Portugal, Flandes, Mèxic, Cuba o vés a saber quin racó del món.

Paradoxes de la vida: els pobles que obliden la seva història estan condemnats a repetir-la, diuen. Jo no l’he oblidat pas, la història, però sembla que els espanyols –si més no, la majoria– sí que l’han oblidada. I tinc por, sincerament. Mai no utilitzaré la violència per aconseguir els meus objectius polítics. Mai. Però no tinc tan clar que els espanyols pensin igual. Avui en dia, a ningú no se li ocorreria titllar de traïdors, criminals o terroristes personatges com Simón Bolívar, José Martí o José Rizal, herois (i sovint màrtirs) de la llibertat dels seus països, però aquests són els qualificatius que Espanya els va dedicar aleshores. Ara ens hem de sentir dir els mateixos insults per part, precisament, dels que van callar quan Espanya es va trencar el 1968 o el 1975. No és legal, ens diuen; tampoc no ho era demanar la llibertat al Perú o Xile i aquest fet va costar la vida a milers i milers de persones.

Acabo ja amb un parell de puntualitzacions: El soldat de qui us he parlat abans –en “Franciscu” – era el meu avi patern i 60 anys després dels fets encara tremolava de por quan explicava el que havia vist i fet i patit a l’Àfrica. L’Albert Ricart Porta, a qui els pares i els germans –una de les noies, bessona seva– no van tornar a veure mai més, era un oncle avi matern. Si algú considera que, com espanyol que sóc –o em volen fer–, tinc un deute de sang amb la pàtria comuna, es pot considerar pagat amb el que van patir els meus familiars. Considero que el meu deure i el de la meva família envers Espanya ja està pagat.

Aquesta entrada del blog la dedico de tot cor a l’Albert Ricart Porta. Descansi en pau.

La família Ricart-Porta (c. 1915); l'Albert és el de la dreta de tot

divendres, 7 de setembre de 2012

A propòsit de l’Ecce Homo de Borja

L'Ecce Homo de Borja

Recentment, ha saltat a les pàgines dels informatius la notícia de la destrossa d’una imatge religiosa del segle XIX, obra d’Elías García Martínez, que es trobava a l’església de Borja (Saragossa) després d’una restauració –per anomenar-la d’alguna manera- maldestra feta per una aficionada amb més bona fe que coneixements tècnics.

No crec que calgui donar més explicacions perquè l’afer ha estat abastament tractat per periòdics, televisions, ràdios i s’ha convertit en la riota de mig món, escampat de forma viral per les xarxes socials. He volgut deixar passar uns quants dies per copsar millor l’abast del fet, pair millor la notícia i allunyar-me de la resposta ràpida i fàcil que tanta gent ha fet. Més enllà de la reacció inicial –estupor, incredulitat, abatiment passat un cert temps he vist com el tractament que s’ha fet de tot plegat amb prou feines ha rascat la superfície del problema.

La intervenció en la imatge ha sigut carn de telenotícies, tertúlies, acudits de barra de bar i, com no, al Facebook i al Twitter, que n’han fet broma a dojo. Mentiria si digués que, com tantes altres persones, no he fet barrila d’aquest desafortunat afer. Els retocs digitals de l’Ecce Homo amb la cara de Paquirrín, Homer Simpson, ET o Carmen de Mairena són realment ben trobats i divertits i mostren un sa sentit de l’humor que no hauríem de perdre mai. Però més enllà d’aquests instants inicials, crec que tos plegats hauríem de fer un esforç d’anàlisi i diagnòstic per saber com s’ha arribat fins aquest punt. S’hi barregen molts factors: la desídia dels propietaris de la imatge, la bona fe (de la que empedra el camí que porta a l’infern, això sí) de la “restauradora”, la demagògia d’unes institucions públiques que menystenen la cultura i que mai no s’havien preocupat ni poc ni molt d’aquesta obra i, finalment, la grolleria i la ignorància de tants i tants opinadors que proposen tard i malament restauracions interessades.

Fins aquí, res de nou. No he afegit res que no s’hagi dit o escrit sobre el tema. Però tot plegat evidencia que a Espanya (i a Catalunya, no ens enganyem, que en aquest aspecte no som tan diferents), la cultura té i ha tingut un paper marginal i secundari. En aquest afer, uns i altres –autors, autoritats responsables, opinió pública i tutti quanti– han jugat un paper ben galdós, adient a la consideració subordinada i marginal que sempre s’ha donat a la cultura. No endebades Espanya és el país del “Muera la inteligencia” i del “Que inventen ellos”. Ara tothom corre a restaurar, opinar, pontificar i condemnar però el patrimoni cultural d’aquest racó del món continua sent el parent pobre, la ventafocs i el destinatari d’escorrialles pressupostàries (això, amb sort) i el primer sector al qual se li apliquen retallades i tisorades quan van mal dades. La desídia de l’església catòlica en aquest punt fa feredat. L’espoli a què s’ha vist sotmès el seu patrimoni és immens. La cosa ve de lluny, de quan desapareixien talles gòtiques, calzes barrocs o, fins i tot, claustres romànics sencers que apareixien (amb sort), a qualsevol altre punt del planeta després de ser venuts pel mossèn de torn. El penúltim episodi va ser la desaparició del Còdex Calixtí, un manuscrit il·luminat del segle XII únic al món, que va ser robat de la Catedral de Santiago de Compostel·la per una persona “de confiança” que portava anys i panys enriquint-se a base de vendre’s tot el que trobava a la catedral sense que ningú no se n’adonés. Afortunadament, el Còdex s’ha pogut recuperar però ens queda la certesa de saber que durant segles, centenars de peces han desaparegut de les nostres ermites, esglésies, museus i catedrals.

Tampoc no se’n salva l’administració; la que sigui -central, autonòmica, local- avesada a menysprear l’art i la cultura en general o a manipular-la en benefici propi quan li ha interessat, pagant i mantenint obres faraòniques, de façana, a càrrec de l’artista domesticat o del partit, mentre autors i creadors es moren de fàstic i les obres i les peces d’art es malmeten per falta de manteniment.

El pitjor de tot és que els fets de Borja no han servit per encetar una reflexió sobre el passat, el present i el futur del patrimoni cultural: uns i altres s’han afanyat a escombrar cap a casa sense entrar en el fons de la qüestió: què volem i com voler mantenir  i potenciar aquesta riquesa que, no ho oblidem, no és pas nostra, sinó que la tenim en usdefruit, llegada pels nostres avantpassats i amb l’obligació de transmetre-la, inalterada i a poder ser millorada, als nostres fills.

Alguna cosa va malament quan milers de persones desfilen davant de l’Ecce Homo restaurat per poder dir “jo hi era” i són incapaços d’acostar-se a la Col·legiata, al castell de la Suda o a qualsevol de les altres meravelles amb què compta aquesta localitat aragonesa. Alguna cosa no funciona quan l’administració i els poders públics s’esquincen amb una mà les vestidures mentre amb l’altra apugen l’IVA dels productes culturals, condemnant a la desaparició a bona part de la indústria cultural  i collant fins l’asfíxia a la resta. I el pitjor de tot: alguna cosa no funciona, alguna cosa va malament, molt i molt malament, espantosament malament quan la reacció que aquest fet provoca en la ciutadania és la conyeta, la broma fàcil i l’acudit groller. Que passats els primers moments d’astorament i confusió, a hores d’ara encara hi hagi gent que demani conservar la restauració diu poc, molt poc, de la salut cultural de la nostra societat. Una última dada: els diversos grups de Facebook que proposen deixar l’Ecce Homo tal com està o que aplaudeixen la intervenció de la autora del desastre apleguen milers de seguidors. Sense comentaris.