dissabte, 29 d’octubre de 2016

Una presència sorprenent

Santa Eulàlia, verge i màrtir

Qualsevol que hagi visitat el claustre de la catedral de Barcelona haurà pogut observar un detall curiós, que no passa inadvertit: la presència d'unes oques que campen al seu aire en un recinte tancat, amb bassa d'aigua inclosa. La primera reacció és de sorpresa. Què hi fan aquests animals en un lloc sagrat, al costat de tombes, relíquies, crucifixos i despulles de pròcers? 

La resposta passa per retrocedir uns quants segles en la història, fins a finals del segle III, en què una noieta de tretze anys, filla de la vila de Sarrià, decideix acostar-se fins a Barcelona i provar de convèncer Dacià, el governador romà, d'aturar les persecucions contra els cristians que ha ordenat l'emperador Dioclecià. L'empresa no va tenir gens d'èxit -una marreca de tretze anys renyant tot un militar romà, us ho imagineu?- i va acabar com el rosari de l'aurora: Eulàlia -així es deia la noia- va patir tretze turments, tants com anys tenia, cadascun més esgarrifós que l'anterior. Gràcies a la intercessió divina, els va entomar amb determinació i sense defallir. Finalment, va ser condemnada a morir en una creu en forma d'aspa (forma coneguda com a creu de sant Andreu o de santa Eulàlia precisament per aquest motiu). 

Donant una mica de pa a les oques

Fins aquí, la llegenda. Avui sabem, però, que aquesta narració és una versió local de la de santa Eulàlia de Mèrida, a partir de la qual s'hauria originat una còpia o desdoblament, fet molt habitual durant l'Edat Mitjana. Ni tan sols estem segurs que fos filla de Sarrià i el més probable és que tot plegat sigui una invenció molts segles posterior, en què la credulitat i la religiositat de la gent eren manipulades amb finalitats político-religioses; les seves restes van ser miraculosament descobertes a finals del segle IX, 500 anys després, per tant, de la seva mort.

Tanmateix, Barcelona es va fer seves la vida i miracles de la "ben parlada" (que és el que significa Eulàlia en grec) fins al punt de convertir-la en patrona de la ciutat; de fet, la Mare de Déu de la Mercè només ho és de la diòcesi i Eulàlia de la ciutat sencera. També són molts els indrets de la ciutat que rivalitzen en atribuir-se lligams amb la santa: a Sarrià presumeixen de ser-ne el lloc de naixement, concretament al Desert, i de conservar encara l'anomenat "cavalcador de santa Eulàlia" (un marxapeu per ajudar a pujar a cavall), un bloc de pedra que actualment es conserva davant l'església dels caputxins de la plaça Fra Eloi de Bianya i que hauria format part d'una capella o convent dedicat a la santa, destruïts durant la desamortització de 1835. A la Baixada de santa Eulàlia, a tocar del carrer de Banys Nous, hauria tingut lloc un dels turments més sàdics, consistent a introduir la noia en una bóta plena de vidres i ferros tallants i llançar-la pendent avall. Potser per això, el gremi de boters la va convertir en la seva patrona. El lloc de la seva mort se'l disputen el Pla de la Boqueria i la plaça del Pedró, llocs en què hi ha recordatoris d'aquest fet en forma d'estàtues i imatges. I el carrer del Bisbe, el més important de la ciutat durant segles, es va dir de santa Eulàlia fins al 1423; la porta del claustre de la catedral que dóna a aquest carrer està decorada amb una imatge de la santa. Tanta és la seva importància que fins i tot se li va dedicar la catedral, el nom oficial de la qual és catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, alhora que li serveix de lloc d'etern repòs, atès que a la cripta s'hi conserven les seves restes.

Cripta de la catedral de Barcelona

I les oques, què hi pinten en tot això? Si reprenem el fil de la llegenda, aquesta ens diu que Eulàlia hauria tingut cura d'unes oques a casa seva. Com a recordatori i homenatge, i a la vista de tots els antecedents esmentats, al claustre hi ha, de manera permanent, tretze oques blanques: tretze, per la seva edat i els turments que va patir, i blanques, com a símbol de puresa. A més, és possible que en aquesta consideració d'animal sagrat i lligat a la deïtat hi influeixi el fet que en el món romà les oques gaudien d'una elevada consideració ja que, cap el 390 aC, els seus crits -i no els dels gossos!- van alertar els romans de l'assalt dels gals que assetjaven la ciutat, fet que va fer fracassar l'atac. 

La pròxima vegada que visiteu el claustre, podeu comptar-les: sempre n'hi ha tretze! I si alguna vegada n'hi ha dotze és perquè una ha mort; sembla que introduir-ne només una de nova no és aconsellable ja que les altres l'ataquen, motiu pel qual s'acostuma a esperar a que en mori una altra o, millor encara, introduir-les de dos en dos. 

Clau de volta de la catedral de Barcelona amb la imatge de santa Eulàlia




dimecres, 21 d’octubre de 2015

Megalitisme a Sardenya

El nurag de Barumini

Fa poc he passat uns dies de vacances a Sardenya; feia anys que volia visitar aquesta illa mediterrània i, finalment, vaig poder escapar-m’hi. Tot i que el motiu principal de la meva visita era personal (la famiglia!), com a historiador no podia deixar passar l’ocasió de submergir-me en l’apassionant món del megalitisme, que a Sardenya està extraordinàriament ben representat. L’expressió “megalitisme”, presa del grec, vol dir “pedres grans” i d’una manera genèrica s’empra per designar el fenomen cultural localitzat al Mediterrani occidental i l’Europa atlàntica a finals del Neolític i principis de l’Edat del Bronze. Els historiadors discrepen sobre l’atribució d’aquesta definició a exemples tan diversos com els menhirs, els dólmens, les navetes i els nurags en llocs tan dispersos com les illes Britàniques, les Balears o la península Ibèrica, però és un terme que suscita prou consens com per poder-lo aplicar a Sardenya.

El nurag de Barumini

La presència de construccions en pedra a Sardenya és tan abundant i tan present que els nurags (nuraxi o nuraghes en sard) s’han acabat convertint en el símbol de l’illa i en un dels seus principals reclams culturals i turístics. El nurag és una torre amb forma de con truncat, situat en un lloc elevat i estratègic, construïda amb pedres de gran mida; es calcula que hi ha uns 8.000 nurags a Sardenya, xifra que devia ser més elevada antigament. Paradoxalment, són pocs els que s’han excavat científicament, la qual cosa no permet establir teories prou contrastades i consensuades sobre les seves característiques. La major part dels nurags es van construir entre el 1700 i el 1400 aC, però n’hi ha que es remunten al 3500 aC; molts van continuar en funcionament fins a la conquesta romana del s. II aC. La seva estructura rodona s’ha considerat un signe distintiu de nomadisme, explicació que s’avindria amb la tradicional ocupació econòmica durant segles dels sards, la ramaderia.

El Museu del Menhir de Laconi

El significat simbòlic dels nurags sembla obvi: transmetien la idea de poder i riquesa, de fortalesa militar i d’organització social. A més, podien servir com a temples religiosos, allotjaments, refugis o punts de control del territori. El més gran i conegut dels nurags de Sardenya és el de Su Nuraxi de Barumini, un jaciment declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1997. Excavat des de mitjan segle passat, és una fortalesa construïda en diverses fases entre els segles XIII i VI aC. Quatre torres disposades en els punts cardinals envolten una massissa torre central; el conjunt esta protegit per muralles i bastions, mentre que a l’exterior, una cinquantena de cabanes, també de pedra, s’arreceren sota la seva protecció. El nurag de Barumini va ser destruït i reconstruït fins al seu abandonament definitiu després de l’ocupació romana.

El Museu del Menhir de Laconi

No gaire lluny de Barumini, trobem el Museu del Menhir de Laconi. En bretó, “menhir” vol dir pedra llarga i és una expressió utilitzada per a referir-se al monument megalític més senzill, és a dir, una pedra allargada, poc treballada, falcada a terra verticalment. En alguns casos poden estar gravats o esculpits o relacionats amb cultes funeraris. El seu significat continua sent font de controvèrsia: símbol d’estatus i poder, làpida funerària, rellotge astronòmic, fita geogràfica, culte solar, llinda territorial... El Museu del Menhir de Laconi mostra una impressionant col·lecció de menhirs i estatuària antropomorfa prehistòrica del centre i el sud de Sardenya: la majoria representen figures masculines, amb els tres facials ben marcats i sovint amb un punyal; els menhirs femenins, habitualment més petits, són menys abundants però no menys interessants.

El Museu del Menhir de Laconi
El Museu del Menhir de Laconi




divendres, 9 d’octubre de 2015

dijous, 17 de setembre de 2015

El Parc Arqueològic Mines de Gavà

L'entrada al Parc de les Mines de Gavà

Feia molt temps que volia visitar aquest jaciment; anys, de fet. I finalment, aquest estiu vaig trobar l’estona necessària per fer-li una ullada. L’experiència ha valgut la pena. Un matí assolellat, tranquil, el meu fill M. i jo ens vam acostar fins a Can Tintorer, a Gavà, per explorar el jaciment arqueològic de les Mines Prehistòriques de Gavà, les mines en galeria més antigues i extenses d'Europa. El complex, escampat per unes 200 Ha, és d’origen neolític –uns 6.000 ans d’antiguitat– i és l’únic dedicat a l’extracció de variscita, un mineral de color verd, similar a la turquesa, que gràcies a la seva qualitat de pedra semipreciosa i a les seves tonalitats de color va captivar, des de temps immemorials, els éssers humans que la van utilitzar per a fer anells, penjolls, collarets, polseres, amb els quals després comerciaven. En èpoques posteriors, des dels ibers i els romans fins l’edat mitja, les mines es van explotar per extreure’n mineral de ferro.

Interior d'una mina

El Parc Arqueològic Mines de Gavà es va crear el 2007 com una extensió del Museu de Gavà amb l’objectiu d’exposar i difondre aquest jaciment arqueològic. L’edifici, guardonat amb diversos premis de disseny, entre ells el FAD, s’aixeca, amb una extensió de 4.000 m2 sobre el mateix jaciment amb la doble funció de protegir-lo i potenciar-lo. S’estructura en dos grans seccions: la Recepció, organitzada al voltant d’un Jardí Neolític, amb la botiga, la cafeteria i diverses aules i sales polivalents (destinades a xerrades, conferències, presentacions de llibres, divulgació, etc.); i l’àrea museogràfica, amb una Mina original i diversos laboratoris (del Medi, de Tecnologia, de l’Ésser Humà) i una reproducció d’una mina.

Crani amb trepanació

La visita és realment apassionant, ja que tots els mitjans pedagògics funcionen a la perfecció: els audiovisuals, els panells informatius, les reproduccions i reconstruccions... Com que la visita la vam fer a l’agost, vam tenir la sort de coincidir amb un equip d’arqueòlegs que hi treballaven, fet que ens va permetre veure in situ com es treballa en un jaciment d’aquest tipus. 

La Venus de Gavà

Oficialment, no és fins al 1975 que no es “descobreixen” les mines, malgrat que molts veïns havien sentit parlar dels forats que omplien el subsòl; alguns d’aquests forats s’havien fet servir com a magatzems, abocadors o refugis. D’aleshores ençà, la gran quantitat de feina esmerçada permet posar a l’abast del visitant una gran varietat de troballes que ens ajuden a entendre una mica millor com vivien, pensaven i treballaven aquests avantpassats neolítics. D’entre totes les troballes, destaca l’anomenada Venus de Gavà, una representació antropomorfa femenina que en l’actualitat està exposada al Museu de Gavà. Aquesta figureta es va trobar trencada en diferents fragments (la seva llargada és de 16 cm) i les diferents datacions amb carboni-14 donen una cronologia que oscil·la entre el 4000 i el 3750 aC. Aquesta Venus té evidents paral·lelismes amb altres figures de simbologia i cronologia similar: les faccions femenines, l’exageració dels caràcters sexuals, les mostres d’embaràs, etc. s’interpreten com un culte a la fertilitat –de les dones o de la Terra– o a la Deessa mare
En qualsevol cas, una excursió d’un matí, a poca distància de Barcelona i que val molt i molt la pena.
 
Arqueòlogs a l'interior d'una mina
Reconstrucció d'una cabana


dissabte, 13 de juny de 2015

Jesús Moncada: In memoriam


No sóc gaire mitòman; vull dir que no sóc dels que perden el cap davant d’un famós o una celebritat –ja sigui músic, escriptor, esportista, polític...– i procuro respectar la seva intimitat (i la meva vergonya) i no els abordo mai. Però quan pels volts de 2000 vaig coincidir en un quiosc del barri de Gràcia amb Jesús Moncada em vaig empassar els escrúpols i les manies: el meu escriptor preferit estava allà al davant, petant la xerrada amb l’amo del quiosc! Gairebé me li vaig abraonar a sobre felicitant-lo per les seves obres, agraint-li la seva feina, homenatjant-lo per la seva tasca. En Jesús, home modest i senzill, es va treure mèrits i es va oferir per signar-me els llibres seus que jo tingués. Com podeu imaginar, em va faltar temps per fer-los-hi arribar. I al cap de pocs dies,  tenia entre les meves mans no la seva firma, sinó els seus dibuixos, els mateixos que podeu veure a les fotos d’aquest article. Era la seva manera de signar els llibres, decorant-los i afegint-hi caricatures, inspirades en els seus personatges, com un recordatori, segurament, dels seus temps d’il·lustrador i pintor a l’Editorial Montaner i Simon.
 


Durant uns mesos, i sabent a quina hora es passava pel quiosc a comprar el diari, em vaig dedicar a “coincidir” amb el mestre per parlar una estona amb ell o, senzillament, per escoltar-lo quan parlava i explicava detalls de la seva feina d’escriptor i traductor. Un detall que em va cridar l’atenció és que, a causa dels seus problemes d’esquena, escrivia... de peu! Durant aquest temps, cada vegada que jo havia de fer un regal, triava un llibre d’en Moncada i abans de lliurar-lo, feia que me’l dediqués amb una nota i una caricatura. Mai s’hi va negar i sempre, sempre es va comportar com un cavaller educat i humil.


Els canvis d’horari a la feina que jo tenia aleshores van començar a sabotejar les nostres trobades matutines; i un bon dia, n’Agustí, l’amo del quiosc, va morir sobtadament. El lloc de trobada desapareixia. Durant uns dies vaig passejar pels quioscos propers però ja no hi va haver manera de trobar altre cop en Jesús. I poc després, al juny de 2005, em vaig despertar amb la notícia de la seva mort, amb només 63 anys. No en sabia res, de la seva malaltia, i la notícia em va deixar mut i enrabiat. Sempre havia pensat que si algun escriptor català tenia alguna possibilitat de guanyar el premi Nobel era ell, precisament i únicament ell. I ara perdíem, d’una tacada, un escriptor extraordinari, un immillorable candidat i, sobre tot, una bellíssima persona.
Com que avui es commemoren els 10 anys de la seva mort, vaig pensar que el millor homenatge que li podia fer era recordar-lo d’aquesta manera. Gràcies per tot, Jesús!



dilluns, 8 de juny de 2015

L'Oucomballa (2015)

Arxiu de la Corona d'Aragó

Enguany, la festa de Corpus es va celebrar el dijous 4 de juny. A Barcelona, i ja des de 1637 com a mínim, es va instituir el costum de fer ballar un ou (buit i segellat) en el brollador d’una font. Podeu trobar aquí l’article per al blog que en vaig fer l’any passat; aquest any, he pensat a fer-ne un reportatge fotogràfic, ja que des de fa uns anys, els llocs on es pot veure aquesta singularitat s’han ampliat: el recorregut que he fet ha passat per la Catedral, l’Ateneu Barcelonès, l’església de Santa Anna, la Casa de l’Ardiaca, el Museu Frederic Marés i l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Ateneu Barcelonès

Església de Santa Anna

Casa de l'Ardiaca

També s’ha pogut veure l’Oucomballa a l’església de la Puríssima Concepció, al monestir de Pedralbes i a l’ajuntament; en alguns casos, la ballaruca de l’ou s’ha allargat fins al diumenge 7 de juny.

Museu Frederic Marés

I recordeu que si no sou a Barcelona, hi ha altres llocs del país on també se celebra l’Oucomballa són Igualada, Argentona, Cardona, Martorell, Arenys de Munt, Manresa, Tarragona, etc.

Arxiu de la Corona d'Aragó

dilluns, 25 de maig de 2015

Una passejada per la Barceloneta


El passat dissabte 23 de maig, un grup d’amics dels centres cívics Casa Golferichs, Fort Pienc i Casa Elizalde ens van acompanyar en la ruta de La Barceloneta (vegeu articles anteriors aquí, aquí i aquí). 

Ara que ja ha arribat el bon temps, la ruta de La Barceloneta es presenta com una magnífica oportunitat per aprendre i conèixer detalls de la història, l’arquitectura, l’urbanisme o la música d’aquest barri barceloní. I mentre passegem, anem fent gana tot parlant d’alguns dels restaurants i bars més típics. Gràcies a tots els assistents i... que aprofiti!

dilluns, 27 d’abril de 2015

Sant Jordi 2015



Un any més, Sant Jordi arriba amb la seva càrrega de llibres, roses i il·lusions. Aquesta és la tria de llibres que he fet enguany. N’hi ha per a tots els gustos, edats i condicions, oi? 

Feliç Sant Jordi a tothom! 





dilluns, 16 de març de 2015

Nova ruta a Literat Tours: Picasso i Barcelona


Després d'una espera desacostumadament llarga, finalment he estrenat una nova ruta: Picasso i Barcelona. És sabut que Picasso va viure a Barcelona durant la seva joventut, concretament entre 1895 i 1904. Aquests van ser els anys de formació, com a home i com a artista, els anys de descoberta de la vida i de l'establiment d'amistats i relacions que, en molts casos, durarien tota una vida. Picasso sempre va dur Barcelona i Catalunya en els seus pensaments i en la seva acció: amics i coneguts catalans l'acompanyarien tota la vida, sovint va recórrer al català per expressar-se, va retornar sovint a Barcelona i a Catalunya –Ceret, Cadaqués, Gósol, Horta d'Ebre– fins i tot quan ja s'havia instal·lat a París i, al final de la seva vida, va regalar a la nostra ciutat, gràcies a la mediació del seu amic i secretari, Jaume Sabartés, les principals obres que constituirien el nucli inicial del Museu Picasso de Barcelona.

Autoretrat (1896)

Durant els seus anys d'estada a Barcelona, sabem que Picasso va alternar amb pobres i rics, amb menestrals, bohemis, burgesos i prostitutes. Ell mateix, o bé els seus biògrafs, ens parlen de les passejades per la Ciutadella, les Rambles o el Barri Xino; de les visites nocturnes als Quatre Gats, l'Edén Concert o als locals del Paral·lel; de la seva assistència als funerals de mossèn Cinto Verdaguer, de les classes a la Llotja, del Carnestoltes i dels aperitius als locals del Morrot i la Barceloneta.

Al terrat de la casa familiar del carrer de la Mercè

En aquesta ruta, passejarem per alguns dels llocs on Picasso va viure, va treballar o va freqüentar, i també per altres llocs on es conserven algunes de les seves obres. Així, descobrim la primera casa on es va allotjar la família Ruiz Picasso quan va arribar a Barcelona; el primer estudi que va tenir (amb només 14 anys, i llogat pel seu pare) i d'altres que va tenir, escampats per la ciutat; alguns dels llocs que va freqüentar o on hi va exposar –bars, cafès, galeries d’art–.

Terrats de Barcelona (1896)

Tractant-se d'art, aquesta és una ruta que es basa, com en cap altra de les meves, en la visió més que en l'audició. A més de les explicacions parlades, en aquesta passejada mostro nombroses làmines amb obres, fotos, quadres, retrats que ens ajuden a situar-nos millor en el lloc, el moment i el personatge desitjats.

Dos dels punts més destacats de la passejada són el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, a la plaça Nova, i els Quatre Gats: el primer, pel fet que exposa obra de Picasso de mida monumental i públicament; el segon, per la seva importància històrica i artística, més enllà de la presència i el record de Picasso.

Lola Picasso a l'estudi de la Riera de Sant Joan (1900)

La ruta, que dura unes 2.15 h aproximadament, acaba, com no podia ser de cap altra manera, al Museu Picasso de Barcelona. No el visitem, ja que això s’escapa del que són les meves propostes, però vaig considerar que era el lloc ideal per a cloure la ruta i acomiadar els visitants.

I, com sempre, recordeu que aquesta ruta, com totes les altres de Literat Tours, està totalment adaptada per a persones amb mobilitat reduïda.

Mural al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya
Retrat de Jaume Sabartés (1900)
Menú dels Quatre Gats


dimarts, 10 de març de 2015

Nova visita al Gran Orient de Catalunya


El passat diumenge 8 de març, un grup d'amics i clients de Literat Tours vam visitar la seu nacional del Gran Orient de Catalunya, obediència maçònica que reuneix els maçons del Principat. No és la primera vegada que visitem aquesta lògia (vegeu aquí) i, com sempre fan, els nostres amfitrions –els germans i germanes Rosa, L'Altrange, Carles i Núria– ens van rebre calorosament i van obsequiar-nos amb una Tinguda Blanca en què, després d'una curta conferència introductòria i seguint el mètode maçònic del treball al Taller, vam posar en comú un seguit de reflexions sobre diversos valors: la Solidaritat, la Fraternitat, la Tolerància, la Igualtat, etc.



La Tinguda Blanca es va cloure amb un àgape ofert pel Gran Orient a tots els assistents, en què d'una manera més distesa i relaxada, vam poder seguir intercanviant experiències i aprofundir una mica més en el coneixement de la maçoneria.