dimarts, 20 de febrer de 2018

Annibal ad portas!

Busto de Aníbal
(versió en català aquí)

Annibal ad portas! Annibal ad portas! Este era el grito que resonaba en la ciudad de Roma el año 211 aC. El cartaginés Aníbal Barca (247-183 aC) se había plantado ante las puertas de la ciudad latina, tras una fulgurante campaña militar y amenazaba la capital del estado más poderoso de todo el Mediterráneo occidental. Roma se tambaleaba, sus aliados en la península itálica dudaban o, directamente, la abandonaban y su futuro pendía de un hilo. Aníbal: la sola mención de su nombre estremecía a los romanos, incluso años después de su muerte.

¿Quién era este genial estratega, capaz de poner de rodillas a la todopoderosa Roma? ¿Cómo y por qué sus tácticas y estrategias siguen, a día de hoy, estudiándose en las academias militares? ¿Qué tenía este osado general para ser admirado, temido y respetado incluso por sus adversarios más acérrimos? ¿Cómo es posible que, 2.000 años después de su muerte, aún nos sorprenda su audacia -irrepetible incluso en la actualidad- de cruzar en pleno invierno los Alpes con un ejército de 50.000 soldados y alrededor de 35 elefantes? Dante Alighieri, Petrarca, Bocaccio, Maquiavelo, Poussin, Montesquieu, Federico II de Prusia, Rousseau, Goya, Turner, Flaubert... ¿Qué es lo que vieron estos artistas en Aníbal para convertirlo en la inspiración de sus obras?

Annbal vencedor contempla Italia desde los Alpes (Francisco de Goya)

El libro Aníbal de Cartago. Historia y mito (varios autores, editorial Polifemo, Madrid, 2012) viene a contestar muchas de estas preguntas. Es una obra multidisciplinar en la que, desde diferentes vertientes -arqueologia, numismática, arte, fuentes escritas, poliorcética, urbanismo, ritos funerarios, organización del ejército- se abordan la época, los personajes y los lugares que marcaron la vida y obra de este general cartaginés, catalogado como uno de los militares más brillantes de todos los tiempos. Aníbal de Cartago. Historia y mito es una valiosísima herramienta que vierte luz sobre aspectos desconocidos o poco estudiados, que contextualiza episodios hasta ahora aislados y que sistematiza disciplinas y estudios que quedaban dispersos.

Si queréis ir un poco más lejos en el conocimiento de la vida y obra del púnico más famoso de la historia, os recomiendo también Aníbal, de Gisbert Haefts (editorial Edhasa, Barcelona, 1990), una novela histórica -un libro radicalmente diferente del anterior, pues- que pone el contrapunto novelado de la vida de este extraordinario militar. Asombra pensar cuán diferente sería el mundo entero si Cartago se hubiera impuesto a Roma: el derecho, la mentalidad, las costumbres y, en especial, el idioma de buena parte del planeta serían diferentes. Quién sabe si todos nosotros -¡continentes enteros!- lejos de hablar lenguas románicas estaríamos ahora hablando, escribiendo y viviendo en un idioma de raíz semítica. ¡Quién sabe!

dilluns, 5 de febrer de 2018

La Barcelona Masónica

Las Constituciones de Anderson

Versió en català aquí

Esta ruta la estrené en 2009 a raíz de un artículo que leí en el periódico, que hacía referencia a un libro, Paseos por la Barcelona Masónica, de Xavi Casinos. Desde entonces, por la ruta ya han pasado más de 3.000 personas.

La ruta dura unas 2:30 horas, aunque podría ser mucho más larga, debido a la gran cantidad de documentación disponible. Visitamos algunos -no todos, esto sería difícil, por no decir imposible- de los monumentos de Barcelona relacionados con la masonería. La mayoría de estos monumentos son más bien discretos, es decir, que su filiación masónica no es clara ni obvia; algo lógico si tenemos en cuenta la marginación y persecución que ha sufrido la masonería en nuestro país. Otros, en cambio, lucen orgullosos compases y escuadras, mandiles, martillos y cinceles. Si sorprende la saña con que la masonería fue perseguida en nuestro país, más sorprendente es todavía ver cómo algunos de estos monumentos sobrevivieron incólumes a la furia inquisidora de regímenes dictatoriales de todo tipo. Además de visitar algunos de estos monumentos, hablamos de los orígenes, la historia, los símbolos y el estado actual de la masonería.

En todo este tiempo, además, me he zambullido en esta sociedad o escuela filosófica de estudio, reflexión y acción. Hoy, sin creerme, ni mucho menos, un experto, puedo decir que profundizar en el conocimiento de la masonería me ha permitido, a la vez, profundizar en el conocimiento de mí mismo. Y puedo decir que ninguna otra de los paseos que hago me ha influido tanto como lo ha hecho esta. En cierta forma, ha habido un feedback, una retroalimentación que me ha llevado a plantearme preguntas, dudas y a intentar buscar respuestas a tantas y tantas preguntas que los humanos nos hacemos: quiénes somos, de dónde venimos, hacia dónde vamos... La masonería no te da estas respuestas pero te puede facilitar las herramientas para que tú mismo las contestes. La masonería no es una religión, no es un partido político, no es una secta; va mucho más allá de todo esto.

En todo caso, la respuesta la tiene que dar cada uno de nosotros, desde su interior, desde sus creencias.

Esta ruta está totalmente adaptada para personas con movilidad reducida

Con un grupo de amigos

Mandil masónico

Compases i escuadras en la calle Comercio



dimarts, 30 de gener de 2018

Encara no

X era el que, habitualment, s’anomena una rata de biblioteca. Un erudit amant dels llibres, apassionat per tot el que representen, enamorat de tot el que els envolta. De ben jove havia decidit dedicar la seva vida, talment com si fes un vot religiós, a l’apassionant tasca de llegir, de saber, d’abastar, comprendre i absorbir tots els coneixements abocats en els llibres. No se li escapaven els problemes i inconvenients que comportava una decisió com aquesta. Hauria de renunciar a qualsevol tipus de diversió, d’entreteniment, de distracció, oblidar-se d’amics i viatges, de possessions i bens materials; hauria de renunciar, també, a la companyia humana, fins i tot a la d’una persona estimada al seu costat.

Però X va creure que a tot podia renunciar, que de tot se’n podia estar, que res més no necessitaria si tenia llibres: llibres per estimar, llibres per buscar, trobar i posseir, llibres que el consolessin i l’esperonessin, llibres que el fessin patir, somiar i gaudir, llibres que li produïssin, una vegada i una altra, plaers i sensacions, enlairaments místics i descensos infernals que cap altra creació humana no podria ni tan sols intentar imitar.

Metòdic, disciplinat, posseït per aquella mena de deliri que domina ments que es creuen predestinades a complir un deure, un manament diví, X va ordenar i disposar, amb tan sols 15 anys de vida, la resta sencera de la seva existència. Es va marcar horaris i calendaris, sessions de treball i estudi, jornades de lectura i repàs; va distribuir autors, temes, èpoques i estils en anys, lustres i dècades i, sense més dilació que la necessària per trobar una modesta feina en una biblioteca pública, es va llançar a la tasca que hauria d’omplir la seva vida sencera: llegir.

Llegir. Llegir, conèixer, saber. Durant anys i anys, per les seves mans -i pels seus ulls, records, sentits, memòria-, van desfilar els clàssics grecs i els llatins, els autors russos del segle XIX, ciència ficció i novel·les de viatges, els trobadors occitans i els vells mestres del saber xinès, les epopeies mesopotàmiques i les narracions centenàries africanes, el segle d’or espanyol i el realisme brut nord-americà.

Acompanyat de Shakespeare, Sòfocles i Cervantes es va endinsar en tot el que de més fosc i més lluminós té l’ànima humana. Servet i Averroes li van obrir l’interior del cos humà, fins a extrems microscòpics, alhora que Aristarc de Samos, Galileu i Hawking li obrien l'exterior, més enllà de l’altre extrem de l’Univers. Va travessar deserts amb Ibn-Batutta i Marco Polo, va creuar mars amb Colom, Camoens i Homer, va descendir per avencs i precipicis amb Verne i escalar cims amb Verdaguer.

Mitra, Buda, Mahoma, Quetzalcóatl li van abocar pensaments i paràboles, consells, admonicions, premis i càstigs a la seva tasca diària. Nietzsche i Dostoievski, Virginia Wolf i García Márquez, Josep Pla i Isaac Asimov i Goscinny i Uderzo es van alternar per dur-lo amunt i avall per la curta escala que porta del no res al tot, del pessimisme a l’optimisme, de la joia de viure a la desesperació de viure. I quan somiava, es deixava amarar per Freud i Borges.

Van anar passant el temps i els llibres, els anys i les lectures. La biblioteca municipal augmentava incessantment els seus fons mentre X, per la seva banda, acumulava més i més llibres a casa seva.

X era conscient, òbviament, que la seva missió era, per definició, inabastable, inacabable, impossible. Tots els llibres. Tots els llibres. TOTS ELS LLIBRES. Ell mai no s’havia proposat de llegir tots els llibres. Però sí que s’havia proposat llegir-ne més que ningú. Creia, sabia, estava convençut que els llibres podien dur-lo a un estat de coneixement, a una noció de saviesa, a un punt de discerniment a on no hi havia arribat cap altre ésser humà abans que ell. Això el feia sentir-se eufòric, gairebé embriac, pres d’un estat d’ànim que el feia diferenciar-se, personalitzar-se, enlairar-se per damunt i per davant de milions i milions de lectors que l’havien precedit. Vint-i-un segles d’història cristiana, catorze de la musulmana, quaranta de la xinesa, cinquanta-cinc de la història del llibre el contemplaven satisfets des dels prestatges de la biblioteca i de casa seva, li omplien el cap de reflexions, de cabòries, de penes i d’alegries.

Un cop arribat al cim del coneixement, però, es va adonar que tan sols havia fet la part més senzilla, més planera i menys feixuga del seu camí. Un estrany neguit anava creixent, de mica en mica, en el seu interior, un neguit que no aconseguia apaivagar. Somnis estranys, aparicions fugaces, espurnes de clarividència l’assaltaven cada cop més assíduament, insinuant-li, xiuxiuejant-li, fent-li palès, finalment, que alguna cosa fallava, que alguna cosa no encaixava, que alguna cosa faltava encara. Encara?

Durant anys, la paraula “encara” el va turmentar i perseguir, el va acompanyar a tothora, el va despertar al matí i acomiadar-lo a la nit. Però ara? Què podia faltar, encara? Aquesta idea va començar a obsessionar-lo, a angoixar-lo, a trastocar-lo. Abans sabia què significava “encara” i això, d’alguna manera, li permetia fer plans, marcar-se terminis, determinar un objectiu, però en aquells moments el significat d’”encara” se li escapava totalment. Tenia tots els llibres: tenia, doncs, tot el coneixement, tot la saviesa, tot el poder.

Més i millor coneixement, més i millor saviesa que cap altra persona abans que ell. Una esgarrifança va aturar en sec els seus pensaments. Una espurna de llum pugnava per obrir-se pas al seu cap. Alguna cosa, alguna idea intentava aflorar i expressar-se, fer-li entendre quelcom. I de cop, ho va veure, ho va entendre. “Abans. Més i millor que cap altra persona abans.”

Per un instant va pensar que el seu món s’enfonsava, va creure precipitar-se en un abisme sense fi xuclat per un vertigen que semblava no aturar-se mai.

Hammurabi no va conèixer Virgili, ni Virgili va conèixer Confuci, ni Confuci va conèixer Chrétien de Troyes, ni Chrétien de Troyes va conèixer Sant Joan de la Creu, ni Sant Joan de la Creu va conèixer Voltaire, ni Voltaire va conèixer Agatha Christie, ni Agatha Christie va conèixer X, ni X...

A qui no coneixeria mai X?

Qui hi hauria després d’X? Qui el substituiria, qui l’igualaria? Qui superaria X? Encara li faltava quelcom, doncs, però aquest quelcom estava tan lluny del seu abast com ho havien estat les obres de Tolstoi, Mercè Rodoreda o Italo Calvino per a Maquiavel o Ramon Llull.

Un instant abans de caure en la desesperació més absoluta, X va trobar la solució. Amoïnat per no haver-se’n adonat abans, esperonat novament per l’esquer d’un nou repte que desafiar, va decidir que trobaria la solució als llibres. Tot està als llibres, va pensar. El que es va escriure, el que s’escriu ara, el que s’escriurà demà i demà passat i d’aquí a un segle. Tot està en els llibres. Tot. Fins i tot en els que encara no s’han escrit.

Ara ho veia clar. Veia com, fins aleshores, durant anys, amb prou feines havia gratat una mínima part del saber acumulat en els llibres. Veia com llegir, estudiar, consultar eren tasques que qualsevol podia fer i que, de fet, així havia sigut sempre. Veia que ningú, tret d'ell, havia copsat encara com i de quina manera s'havia d'abordar la tasca suprema del coneixement absolut.

Com cada dilluns, l’ajudant de la biblioteca es va disposar a iniciar el seu torn de treball a primera hora del matí. Es va sorprendre, però, en trobar-se la porta tancada. Disposava de claus pròpies però les vegades que n’havia fet ús es podien comptar amb els dits d’una mà. Senzillament, fos a l’hora que fos, X hi era gairebé sempre, a la biblioteca. La seva sorpresa es va convertir en astorament i horror a la vista de l’espectacle que va descobrir. La biblioteca sencera era un caos total de prestatgeries esbotzades, de llibres, papirs i documents escampats per tot arreu. No quedava cap lleixa al seu lloc, cap racó dels prestatges sense regirar, i pel terra s’acumulaven muntanyes de pàgines, de cobertes i solapes estripades, esquinçades, tot fet a bocins, arrancat i escampat. En alguns punts, l’acumulació de restes de llibres impedia d’accedir a passadissos i estances.

La policia va decidir, amb bon criteri, enviar un parell d’agents i l’ajudant de la biblioteca a casa d’X mentre la resta d’agents començava a escorcollar la biblioteca per si entre les restes s’hi amagava alguna sorpresa desagradable.

La casa d’X s’havia convertit, en el decurs de dècades, en una immensa biblioteca, la seva particular, on s’hi amuntegaven milers i milers de llibres, que havien anat envaint dia rere dia fins a l’últim racó practicable. Parets, envans, altells, tota la casa vessava de llibres. N’hi havia a les habitacions, a la cuina, a les golfes, al servei i al safareig. S’acumulaven sota i sobre els escassos mobles, als replans i a les escales, als ampits de les finestres. I a l’igual que a la biblioteca, l’estat de la casa era el mateix. Hi regnaven la desolació i la destrucció més absolutes. Fins on arribava la vista, no hi quedava cap llibre sencer, cap llibre al seu lloc, cap llibre intacte.

A X el van trobar assegut damunt una pila enorme de llibres, a la sala de lectura, l’espai més gran -i el més arrasat per la fúria destructora que s’havia desfermat-, de la casa. Amb aire absent, es limitava a trencar llibres, a estripar-ne els fulls, mentre es rebolcava i es capbussava, literalment, entre fragments esmicolats, que li arribaven fins a l’altura del cap, del bo i millor de la literatura mundial. De vegades, s’aturava uns instants i llegia febrilment algun tros, com si l’hi anés la vida. Després, l’apartava, decebut, i tornava a gatejar per entre les muntanyes de llibres, sense parar de furgar, de buscar.

Durant tot el cap de setmana, sense menjar ni beure ni dormir, X s’havia dedicat a destruir tots els llibres que tenia al seu abast, primer a la biblioteca i després a casa seva. El seu estat era lamentable: brut i esgotat i absolutament aliè al que li estava passant, en algun moment del seu desvariejament havia decidit despullar-se totalment. No anava nu, ja que anava cobert amb bocins de pàgines i retalls de llibres que duia adherits al cos. Estava totalment embolicat, embolcallat, arrebossat en pàgines i pàgines de llibres. En alguns punts del seu cos, n'hi havia un pam de gruix. Tot ell era un immens llibre. Havia fet servir cinta adhesiva i esparadrap en algun cas, però també cordes i gomes elàstiques. Els agents de policia van descobrir, horroritzats, que en determinats punts del cos fins i tot havia fet servir grapes, cargols i claus. Les pàgines, els retalls, les restes de llibres formaven una massa homogènia, compacta, barrejada amb sang, vòmits i excrements que li donava una aparença fantasmagòrica. Absort en els seus pensaments i capficat en la seva dèria, X prosseguia incansable buscant i remenant llibres, arrencant-ne fulles, estripant-les i enganxant-se-les.

X no va oposar cap resistència quan els agents de policia se’l van endur. Va morir poques setmanes després, ingressat a l’hospital psiquiàtric municipal. Mai més no va recobrar el seny i no va tornar a dirigir-li la paraula a ningú. Cap persona no va poder saber què li havia passat, què havia succeït. Només unes poques frases, a penes una dotzena de paraules s’escapaven de la seva boca, repetides una vegada i una altra i una altra, monòtonament, incansablement:

- Encara no he acabat. Encara no. Però tot està als llibres.


divendres, 13 d’octubre de 2017

Visita a la nova seu de l’Ateneu Cultural Minerva

El Gran Temple de l'Ateneu Cultural Minerva

El passat dissabte 7 d’octubre un grup d’amics de Literat Tours vam visitar, un altre cop, l’Ateneu Cultural Minerva. Aquesta vegada, però, ho vam fer a la seva nova seu del carrer Vallès, al barri de Sant Andreu. 

Coneixíem l’antiga seu del carrer Avinyó (aquí i aquí); conservava l’encant i l’aire d’un temps passat, de resistència i sacrifici, de quan la maçoneria tot  just retornava a casa després de la llarga nit franquista. Aquell local s’havia quedat petit, es feia incòmode i el trasllat es va fer ineludible i necessari.


Les noves instal·lacions enlluernen per la seva amplitud, comoditat, seguretat i funcionalitat. L’Ateneu Cultural Minerva i la Fundació Eugen Bleuler compten ara amb un espai multifuncional amb biblioteca, sales de reunió i conferències, cuina-office, botiga i, naturalment, diversos Temples –de ritus francès i escocès-.

En la nostra visita vàrem ser atesos pel bon amic Enric Benages que, com sempre, ens va guiar, acompanyar, atendre i respondre totes les preguntes i dubtes que els assistents vam fer.

Una visita que repetirem més vegades, de ben segur.



Temple de Ritu Francès


El Temple d'Avinyó, traslladat a les noves instal·lacions

dissabte, 16 de setembre de 2017

Commemoració del 300è aniversari de la fundació de la Franmaçoneria


En aquests gairebé 10 anys que porto fent rutes i passejades per Barcelona, la que, sens dubte, més interès ha despertat és la de La Barcelona Maçònica. Vaig fer-la per primera vegada al desembre de 2009 i, d’aleshores ençà, hi han assistit al voltant de 2.500 persones. Si hi afegim les persones que han assistit a altres actes relacionats amb aquesta ruta -El Park Güell Maçònic, les visites als temples de la Gran Lògia Simbòlica Espanyola (aquí i aquí), el Gran Orient de Catalunya (aquí i aquí) i els cursets monogràfics al Centre Cívic Casa Golferichs (aquí, aquí i aquí)- la xifra augmenta fins als 3.300 assistents.

Aquestes xifres parlen clarament, crec jo, del gran interès que desperta aquest Orde iniciàtic. Des del principi de la meva activitat professional, doncs, no només he ajudat –modestament, això sí- a molta gent a conèixer una mica més la Francmaçoneria sinó que m’he capbussat en l’estudi, el coneixement i l’aprofundiment de la seva història, els seus rituals, els seus símbols i els seus objectius. I el millor de tot: acostar-me a la Maçoneria m’ha permès conèixer un munt d’homes i dones que, des del primer moment, em van ajudar, em van guiar i em van aconsellar. 

La mesa presidencial amb els oradors

El 24 de juny de 1717, quatre lògies londinenques, que portaven el nom de les tabernes on feien les seves reunions (Queen's Head, Apple Tree, Goose and Gridiron i Rummer and Grapes), es van reunir per formar una agrupació comuna. Van anomenar a la nova organització Gran Lògia de Londres i de Westminster (en l'actualitat, Gran Lògia Unida d'Anglaterra), i se la considera com la primera lògia maçònica en el sentit modern de la paraula. Tres segles després, els seus ideals de millora moral i espiritual, de recerca de la veritat i de creixement personal segueixen plenament vigents.

El passat 12 de setembre, al Parlament de Catalunya es va commemorar aquesta efemèride i hi vaig ser convidat. La Molt Honorable Sra. Carme Forcadell, presidenta del Parlament, va presidir l’acte en què tres oradors, representants de diferents sensibilitats de la Francmaçoneria van parlar i desenvolupar, per separat, els conceptes de Llibertat, Igualtat i Fraternitat, pedres angulars, per dir-ho així, de l’edifici ideològic maçònic: Joan Francesc Pont, per la Gran Lògia Simbòlica Espanyola (GLSE); Patricia Planas, per la Gran Lògia Femenina Espanyola (GLFE) i Miguel Ángel López-Villacampa.


Alguns dels invitats

L’acte, al qual van assistir al voltant de 250 persones, es va cloure amb unes paraules de la presidenta del Parlament, que va glossar la llarga tradició humanista de la Francmaçoneria i va recordar la pertinença a la Maçoneria de diversos presidents de la cambra, com ara Lluís companys i Jover (1882-1940), Joan Casanovas i Maristany (1890-1942), Josep Irla i Bosch (1876-1958), Manuel Serra i Moret (1884-1963) i Francesc Farreras i Duran (1900-1985). Podeu veure l'enregistrament de l'acte al canal de televisió del Parlament (aquí).

Amb la presidenta del Parlament

dilluns, 28 d’agost de 2017

Avís per a navegants

No era la primera vegada que en veia. De rates, vull dir. Al jardí de casa. De tant en tant en passa alguna, mentre fa la ronda pels horts dels veïns. Normalment, no m‘amoïnen gaire; els gats dels voltants ja s’encarreguen d’elles. Si repeteixen la visita o veig que tafanegen massa, paro alguna trampa o poso una mica de verí i llestos.

És el que vaig fer abans d’ahir al vespre. Com de costum, vaig deixar, aquí i allà, algun paquetet emmetzinat, d’aquests que venen a les drogueries. Em vaig fer acompanyar pel meu fill. Vaig pensar que amb 9 anys podia veure i aprendre en què consistia –i els perills que comporta- el que estava fent.

L’endemà al matí, una recerca pel jardí ens va procurar una parell de rats petits, cadells hauria dit. S’havien arraulit, mentre agonitzaven, a la porta del carrer, la que hi ha en un angle del jardí. No era la rata que jo havia vist però ja feien el fet: Avís per a navegants, vaig pensar!

En acabat, ho vaig oblidar tot ràpidament.

Fins ara mateix. Mentre feinejava a la taula del despatx, a tocar de la finestra, m’he parat a observar el meu fill. Jugava en silenci, a l’altra banda de l’habitació, d’esquenes a mi, aliè a qualsevol preocupació. Per un moment, m’ha envaït un enorme sentiment de tendresa.

Alguna cosa, però, ha començat a anguniejar-me i m’ha desvetllat dels meus pensaments. Un neguit, un punt d’angoixa, un dring amarg a la boca de l’estómac. La sensació estranya anava creixent i no podia identificar què la provocava. I la sensació, la sensació que tens quan algú, d’amagat teu, et mira, et vigila...

I m’he girat lentament cap a la finestra, mentre se m’eriçaven tots els pèls del cos. Hi havia una rata allà. “La” rata. Perquè, instintivament, he sabut que no era qualsevol rata sinó la que jo havia vist abans d’ahir. Ho sabia, ho sabia, era ella. S’estava a 2 o 3 pams de distància; l’hauria pogut tocar estirant la mà, només el vidre ens separava.

M’he quedat glaçat. No em fan por o un fàstic especials, però en qualsevol altre moment hauria fet un bot a la cadira. Aquest cop, però, no he mogut ni un múscul, m’he quedat absolutament paralitzat. Hi havia quelcom que no encaixava i el neguit de l’estómac anava in crescendo.

La rata s’ha incorporat sobre les potetes del darrere i m’ha mirat fixament. No era una mirada perduda ni de por. Era una mirada de desafiament. I jo no podia apartar els meus ulls de la seva mirada. Després, ha fet un cop imperceptible amb el cap i l’ha girat, esguardant l’interior de l’habitació, i ha fixat la seva mirada en alguna cosa que hi havia darrere meu. Era una mirada d’odi, plena de rancúnia. El seu moviment de cap ha guiat el meu i, com si m’haguessin donat una ordre, he mirat el que mirava ella. El meu fill.

Quan m’he girat un altre cop cap a la finestra, la rata ja em tornava a mirar fixament, implacablement. Hauria hagut d’apartar-me o espantar-la o posar-me a córrer, no ho sé, però m’era impossible. El meu cervell m’enviava ordres assenyades, d’autocontrol però els meus budells i el meu instint emetien continus senyals d’alarma.

I una altra vegada, després d’uns segons interminables en què no ha deixat de mirar-me de fit a fit, ha tornat a fer un copet de cap, com si tornés a invitar-me a seguir la seva mirada. Ara, ha mirat cap a l’exterior. Jo també ho he fet, d’esma, però abans de mirar el que ella estava mirant, jo ja sabia què hi trobaria.

La porta del carrer, la que hi ha en un angle del jardí.

diumenge, 29 de gener de 2017

XXVa edició dels premis Conte 2016



El passat divendres 27 de gener, a la localitat d’El Puig de Santa Maria (Horta Nord, València) es van lliurar els premis corresponents als guanyadors de la XXVa edició del Certamen literari Conte 2016. I com podeu veure, vaig tenir l’honor de ser guardonat amb l’accèssit (segon premi) en la categoria corresponent a les narracions en valencià.

Tot un honor i un reconeixement que espero que compartiu amb mi. Si us ve de gust, podeu llegir la narració aquí (la vaig penjar ja fa temps). Espero que us agradi! 

Lliurament del premi

Aspecte de la vetllada

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Una presència sorprenent

Santa Eulàlia, verge i màrtir

Qualsevol que hagi visitat el claustre de la catedral de Barcelona haurà pogut observar un detall curiós, que no passa inadvertit: la presència d'unes oques que campen al seu aire en un recinte tancat, amb bassa d'aigua inclosa. La primera reacció és de sorpresa. Què hi fan aquests animals en un lloc sagrat, al costat de tombes, relíquies, crucifixos i despulles de pròcers? 

La resposta passa per retrocedir uns quants segles en la història, fins a finals del segle III, en què una noieta de tretze anys, filla de la vila de Sarrià, decideix acostar-se fins a Barcelona i provar de convèncer Dacià, el governador romà, d'aturar les persecucions contra els cristians que ha ordenat l'emperador Dioclecià. L'empresa no va tenir gens d'èxit -una marreca de tretze anys renyant tot un militar romà, us ho imagineu?- i va acabar com el rosari de l'aurora: Eulàlia -així es deia la noia- va patir tretze turments, tants com anys tenia, cadascun més esgarrifós que l'anterior. Gràcies a la intercessió divina, els va entomar amb determinació i sense defallir. Finalment, va ser condemnada a morir en una creu en forma d'aspa (forma coneguda com a creu de sant Andreu o de santa Eulàlia precisament per aquest motiu). 

Donant una mica de pa a les oques

Fins aquí, la llegenda. Avui sabem, però, que aquesta narració és una versió local de la de santa Eulàlia de Mèrida, a partir de la qual s'hauria originat una còpia o desdoblament, fet molt habitual durant l'Edat Mitjana. Ni tan sols estem segurs que fos filla de Sarrià i el més probable és que tot plegat sigui una invenció molts segles posterior, en què la credulitat i la religiositat de la gent eren manipulades amb finalitats político-religioses; les seves restes van ser miraculosament descobertes a finals del segle IX, 500 anys després, per tant, de la seva mort.

Tanmateix, Barcelona es va fer seves la vida i miracles de la "ben parlada" (que és el que significa Eulàlia en grec) fins al punt de convertir-la en patrona de la ciutat; de fet, la Mare de Déu de la Mercè només ho és de la diòcesi i Eulàlia de la ciutat sencera. També són molts els indrets de la ciutat que rivalitzen en atribuir-se lligams amb la santa: a Sarrià presumeixen de ser-ne el lloc de naixement, concretament al Desert, i de conservar encara l'anomenat "cavalcador de santa Eulàlia" (un marxapeu per ajudar a pujar a cavall), un bloc de pedra que actualment es conserva davant l'església dels caputxins de la plaça Fra Eloi de Bianya i que hauria format part d'una capella o convent dedicat a la santa, destruïts durant la desamortització de 1835. A la Baixada de santa Eulàlia, a tocar del carrer de Banys Nous, hauria tingut lloc un dels turments més sàdics, consistent a introduir la noia en una bóta plena de vidres i ferros tallants i llançar-la pendent avall. Potser per això, el gremi de boters la va convertir en la seva patrona. El lloc de la seva mort se'l disputen el Pla de la Boqueria i la plaça del Pedró, llocs en què hi ha recordatoris d'aquest fet en forma d'estàtues i imatges. I el carrer del Bisbe, el més important de la ciutat durant segles, es va dir de santa Eulàlia fins al 1423; la porta del claustre de la catedral que dóna a aquest carrer està decorada amb una imatge de la santa. Tanta és la seva importància que fins i tot se li va dedicar la catedral, el nom oficial de la qual és catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, alhora que li serveix de lloc d'etern repòs, atès que a la cripta s'hi conserven les seves restes.

Cripta de la catedral de Barcelona

I les oques, què hi pinten en tot això? Si reprenem el fil de la llegenda, aquesta ens diu que Eulàlia hauria tingut cura d'unes oques a casa seva. Com a recordatori i homenatge, i a la vista de tots els antecedents esmentats, al claustre hi ha, de manera permanent, tretze oques blanques: tretze, per la seva edat i els turments que va patir, i blanques, com a símbol de puresa. A més, és possible que en aquesta consideració d'animal sagrat i lligat a la deïtat hi influeixi el fet que en el món romà les oques gaudien d'una elevada consideració ja que, cap el 390 aC, els seus crits -i no els dels gossos!- van alertar els romans de l'assalt dels gals que assetjaven la ciutat, fet que va fer fracassar l'atac. 

La pròxima vegada que visiteu el claustre, podeu comptar-les: sempre n'hi ha tretze! I si alguna vegada n'hi ha dotze és perquè una ha mort; sembla que introduir-ne només una de nova no és aconsellable ja que les altres l'ataquen, motiu pel qual s'acostuma a esperar a que en mori una altra o, millor encara, introduir-les de dos en dos. 

Clau de volta de la catedral de Barcelona amb la imatge de santa Eulàlia




dimecres, 21 d’octubre de 2015

Megalitisme a Sardenya

El nurag de Barumini

Fa poc he passat uns dies de vacances a Sardenya; feia anys que volia visitar aquesta illa mediterrània i, finalment, vaig poder escapar-m’hi. Tot i que el motiu principal de la meva visita era personal (la famiglia!), com a historiador no podia deixar passar l’ocasió de submergir-me en l’apassionant món del megalitisme, que a Sardenya està extraordinàriament ben representat. L’expressió “megalitisme”, presa del grec, vol dir “pedres grans” i d’una manera genèrica s’empra per designar el fenomen cultural localitzat al Mediterrani occidental i l’Europa atlàntica a finals del Neolític i principis de l’Edat del Bronze. Els historiadors discrepen sobre l’atribució d’aquesta definició a exemples tan diversos com els menhirs, els dólmens, les navetes i els nurags en llocs tan dispersos com les illes Britàniques, les Balears o la península Ibèrica, però és un terme que suscita prou consens com per poder-lo aplicar a Sardenya.

El nurag de Barumini

La presència de construccions en pedra a Sardenya és tan abundant i tan present que els nurags (nuraxi o nuraghes en sard) s’han acabat convertint en el símbol de l’illa i en un dels seus principals reclams culturals i turístics. El nurag és una torre amb forma de con truncat, situat en un lloc elevat i estratègic, construïda amb pedres de gran mida; es calcula que hi ha uns 8.000 nurags a Sardenya, xifra que devia ser més elevada antigament. Paradoxalment, són pocs els que s’han excavat científicament, la qual cosa no permet establir teories prou contrastades i consensuades sobre les seves característiques. La major part dels nurags es van construir entre el 1700 i el 1400 aC, però n’hi ha que es remunten al 3500 aC; molts van continuar en funcionament fins a la conquesta romana del s. II aC. La seva estructura rodona s’ha considerat un signe distintiu de nomadisme, explicació que s’avindria amb la tradicional ocupació econòmica durant segles dels sards, la ramaderia.

El Museu del Menhir de Laconi

El significat simbòlic dels nurags sembla obvi: transmetien la idea de poder i riquesa, de fortalesa militar i d’organització social. A més, podien servir com a temples religiosos, allotjaments, refugis o punts de control del territori. El més gran i conegut dels nurags de Sardenya és el de Su Nuraxi de Barumini, un jaciment declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1997. Excavat des de mitjan segle passat, és una fortalesa construïda en diverses fases entre els segles XIII i VI aC. Quatre torres disposades en els punts cardinals envolten una massissa torre central; el conjunt esta protegit per muralles i bastions, mentre que a l’exterior, una cinquantena de cabanes, també de pedra, s’arreceren sota la seva protecció. El nurag de Barumini va ser destruït i reconstruït fins al seu abandonament definitiu després de l’ocupació romana.

El Museu del Menhir de Laconi

No gaire lluny de Barumini, trobem el Museu del Menhir de Laconi. En bretó, “menhir” vol dir pedra llarga i és una expressió utilitzada per a referir-se al monument megalític més senzill, és a dir, una pedra allargada, poc treballada, falcada a terra verticalment. En alguns casos poden estar gravats o esculpits o relacionats amb cultes funeraris. El seu significat continua sent font de controvèrsia: símbol d’estatus i poder, làpida funerària, rellotge astronòmic, fita geogràfica, culte solar, llinda territorial... El Museu del Menhir de Laconi mostra una impressionant col·lecció de menhirs i estatuària antropomorfa prehistòrica del centre i el sud de Sardenya: la majoria representen figures masculines, amb els tres facials ben marcats i sovint amb un punyal; els menhirs femenins, habitualment més petits, són menys abundants però no menys interessants.

El Museu del Menhir de Laconi
El Museu del Menhir de Laconi




divendres, 9 d’octubre de 2015